CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

( A l'Avinguda de València de Puçol amb el cotxe de línia)

UN RUEGO

Me niego a ser arrastrado por una espiral de espejos interiores que sólo reflejen la imagen anodina de mi mismo. Por eso te ruego que compartas conmigo el peso de las palabras y me dejes levantar un puente entre los dos. Un punto de fusión de la carne que nos lleve más allá de la carne. Una puerta abierta desde el mundo de los sentidos hacia otros universos. Sé que tu ayuda me hará rico, mi capital poético crece con cada coito.

(UN PREC
Em nego a ser arrossegat per una espiral de miralls interiors que només reflecteixin la imatge anodina de mi mateix. Per això et prego que comparteixis amb mi el pes de les paraules i em deixis alçar un pont entre tots dos. Un punt de fusió de la carn que ens dugui més enllà de la carn. Una porta oberta des del món dels sentits cap a altres universos. Sé que la teva ajuda em farà ric, el meu capital poètic creix a cada coit.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Treballadores de la Secadora (de fruits com ara l'albercoc) Puçol dècada dels anys seixanta del segle passat. Al fons el mont Picaio)

TE AMO

¿Te he dicho que te amo? Pues sí, te lo he dicho y te lo repetiré. Abro un libro o una ventana y observo que las palabras nunca se desgastan, a pesar del uso y abuso a que les puedan someter. Nos cansamos nosotros de decir o sentir cuando la vergüenza de calzar una mentira nos invade de escarlatas el rostro y de sarcasmo la mirada. Te amo y he encontrado todos los culpables en ti.

(T’ESTIMO
T’he dit que t’estimo? Doncs sí, t’ho he dit i t’ho repetiré. Obro un llibre o una finestra i observo que les paraules mai no es desgasten, malgrat l’ús i abús a què les puguem sotmetre. Ens cansem nosaltres de dir o sentir quan la vergonya de calçar una mentida ens envaeix d’escarlates el rostre i de sarcasme la mirada. T’estimo i he trobat tots els culpables en tu.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Puçol 1963. La comitiva del bateig s'adreça a l'antic convent del carrer Santa Teresa)

NOTAS PARA UNA BIOGRAFÍA

Soy de allá donde los montes, con la complicidad de ríos y barrancos, robaron al mar una llanura extensa, de donde los hombres convirtieron en huerta ubérrima las laderas y los humedales. Viajo con mi vieja lengua en las alforjas, buscando la materia con la que alzar mis versos.
A veces me pregunto sobre el origen de esta obsesión. Sé que tiene que haber un inicio, pero se me diluyó en el fango de la desmemoria. De lo que realmente estoy seguro es que siempre ha fermentado en mí la levadura de la pasión por la belleza.
Las razones por las que me veo abocado a este vicio, a esta dulce tiranía de las palabras, son diversas: una necesidad de levantar acta de un tiempo (el mío propio y particular, a veces compartido) y de unos hechos; la vocación por recuperar y resguardar, de las inclemencias del paso escacharrado de los años, la memoria; un paisaje que se pierde, unas figuras que se diluyen; así como esbozar los descompasados latidos del amor y del deseo, las sombras del dolor, de la tristeza y la melanconía.
Camino dejando el rastro de mis pisadas sobre el papel. Sólo espero merecer que una mirada se pose sobre las ramas de mis palabras y siga el sendero de mi pensamiento. Si no es así, vayan por delante mis sinceras excusas.

(NOTES PER A UNA BIOGRAFIA
Sóc d’enllà d’on els monts, amb la complicitat de rius i barrancs, van robar al mar una plana extensa, d’on els homes convertiren en horta ubèrrima els aiguavessos i els aiguamolls. Viatjo amb la meva vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos.
De vegades em pregunto sobre l’origen d’aquesta dèria. Sé que deu haver-hi un inici, però se’m va diluir en el fang de la desmemòria. D’allò que realment estic segur és que sempre ha fermentat en mi el rent de la passió per la bellesa.
Les raons perquè em vegi abocat a aquest vici, a aquesta dolça tirania dels mots, són diverses: una necessitat d’alçar acta d’un temps (el meu propi i particular, de vegades compartit) i d’uns fets; la vocació per recuperar i resguardar de les inclemències del pas atrotinat dels anys la memòria: un paisatge que es perd, unes figures que es dilueixen; així com esbossar els descompassats batecs de l’amor i del desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia.
Camino deixant el rastre de les meves petjades sobre el paper. Només espero merèixer que un esguard es posi sobre les branques dels meus mots i segueixi el viarany del meu pensament. Si no és així, vagin per endavant les meves sinceres excuses.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

ELS DÉUS ESPARRACATS

El llibre Els déus esparracats (Premi Vila de Teulada, 2003, Bromera, 2004) agrupa dues narracions del borrianenc arrelat a la ciutat de València Octavi Monsonís: Ville de Lumières i Silenci.
Els protagonistes dels dos relats són joves, però no per això el llibre està destinat a lectors adolescents.
La gran ciutat, la soledat, l’aïllament, les tribus urbanes, els conflictes personals i socials, la recerca del jo, la recerca d’un espai propi des d’on relacionar-se amb els altres són alguns dels aspectes que compartixen les dues narracions.
En Ville Lumières Octavi compara com interpreten l’amor dos joves estudiants de diferent estrat social, als quals el destí ha unit. L’un ho fa d’una manera possessiva, l’altre com un acte de llibertat completa i sense compromís que el lligue i coarte els seus moviments posteriors.
En Silenci ens parla d’un jove músic que va deixant etapes de la seua curta vida per tal de fugir d’un món que el condemna al fracàs.
M’agrada la prosa lleugera, àgil i directa de Monsonís, la manera com descriu la vida nocturna, rebel, esbojarrada de la ciutat (una ciutat recognoscible, València), com tracta els personatges, i també la seua capacitat per a construir en un espai curt un univers literari sòlid.
Octavi Monsonís, amb anterioritat, havia publicat el també recull de contes Solcs en l’aigua (XVIII Premi de Narrativa Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2003) i ha traduït, junt amb el poeta Joan Navarro, Ossos de sípia d’Eugenio Montale.

OPHIUSA

Ophiusa és el mot escollit per Nel·lo Navarro per a titular el poemari amb el qual va obtindre el XII Premi de la Mar que convoca i publica l’ajuntament de la ciutat de Castelló de la Plana, un poemari on la mar, el litoral, les illes i les penínsules són els protagonistes. Però l’opció del poeta de la Vall d’Uixó pot dur el lector a engany, ja que Ophiusa era la manera com els grecs anomenaven l’illa de Formentera. Que quede clar: aquest no és un llibre on s’evoquen els paisatges i les excel·lències de la petita de les Pitiüses, aquest és un llibre mediterrani, on trobarem paisatges del litoral de Castelló, de les Columbretes, de les Balears... Un llibre on el paisatge pren vida a través de tots els sentits del poeta. Un poeta que se’ns mostra quasi com un artista plàstic, com un cineasta interessat en capturar l’instant d’una bellesa intranscendent i alhora sublim.
Els seus versos atrapen la força de l’espai i la barregen amb la passió de l’home que observa, que vibra, que escriu. Ophiusa, un llibre al qual el seu editor se li ha oblidat dotar-lo d’un índex, està dividit en quatre parts: Camí, format per deu poemes de vers lliure, on la descripció del paisatge es complementa amb la descripció del cos de l’estimada i el desig que n’emana "Un ruixim fangós i sobtat,/ alabinades filagarses d'argila africana,/ ha fet catifa a la dàrsena./ Ara llueixen els bígars,/ amb bruna closca de lluna i camins de me i, a mesura que torna la claror sobre els norais, / els crancs omplin el roquissar,/ fugissers i minúsculs....// "Talment com delers", em dius/ i jo sent com se'm fa estrany contemplar-te a contrallum;/ trobar el teu rostre entre l'escuma i els bagatges, multiplicat en cada esquitx com qui es topa a l'albada/ amb l'imprevist solatge neofigurativista/ de la memòria de l'amor nocturn."; Esquitx, deu poemes d’una sola estrofa, com un esquitx de l’onada del pensament, com un flaix carregat de bellesa, llançat a la foscúria i que fa visible el paisatge "Albada a punt. Bromera de murrissà a frec d'onades"; Desiderata, deu poemes de vers lliure més extensos que els de la primera part i que ens parlen de nou d’allò que es desitja "Ara ja nafra el sol els illots./ Esparses ditades d'oriflama als negres cims de basalt i traquita,/ tímida besada d'espurnes a la sinada dels penya-segats per llevant,/ tot just on creixen el salat i la grama./L'Illa Grossa s'aixeca com un cetaci gegantí/ avarat a la plataja de l'infinit,/ com la carnada fòssil de la memòria geològica del Mediterrani occidental./ Amb les mans plenes de goig adrece el timó i/ enfile la proa cap al'arxipèlag mentre albire el final de la calma del nord./ El darrer Meteocat feia olor,/ intensa,/ de salobre i tronada"; i Peixos, set poemes de vers lliure publicats com si foren un, en els quals el poeta observa com la persona a qui s’adreça dibuixa peixos, uns peixos que els han de guiar per aquesta singladura de carn i temps que és el viatge de la vida "Dibuixes peixos, moles de peixos que ens envolten com un eixam d'abelles,/ peixos atordidors que ens deixaran enrere en aquesta singlada/ sobre el blau immens de la vida;/ peixos de memòria humida/ que s'esmunyen fugissers entre les escumes etèries,/ tant del passat com del futur."

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

UNA TRUCADA

Deixà de nou el telèfon mòbil sobre la taula on jugava una partida de truc amb el fuster, l’escriptor de novel·les barates i Joan Casanova i agafà les cartes. Tot d’una el fuster li preguntà:
–Qui era?
–La mort –contestà el propietari del bar de la Cantonada– No recordava el dia i l’hora de la nostra cita.
–Caram, podies haver-la enganyada.
–Em sabia greu, va la pobra tan atrafegada...

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

Sorneguer, el meu pare insinuava
que m’havia comprat una nina.
Orb, no veia, no entenia que tenies
l’estatura exacta del desig,
de l’amor, de la joia,
de la meua felicitat d’adolescent.
Tu no saps com t’estimava,
com t’estime encara.
Sent, entre la boirina del temps,
el teu taloneig trencant el silenci i la nit
dels estrets carrers del poble.
Sol·lícits buscàvem
a la casa del meu avi Joaquim,
que anys avenir seria la nostra llar,
l’encontre voraç dels nostres cossos.
Veig, també, el teu sexe obert,
acariciat per la intangible llum de la lluna,
jèiem sobre el marge del roll del Puig,
entre els tarongers del tio Caferro,
passaven alguns cotxes pel camí dels Antígons,
mentre assajaven cert nombre de tints eròtics
i el cor em bategava com un timbal entre l’herba fresca.
Em vaig escórrer sobre els teus cabells rulls
tot just quan les campanes de l’església dels sants Joans
tocaven les dotze de la nit. Passava un tren,
ho recorde amb nitidesa perquè el soroll va ofegar
els teus primers crits de goig amb mi.
Era festa al poble
i era festa per a mi veure’t a la meua vora
i poder-te besar i abraçar
pels parcs, pels horts,
rebolcar-nos en la sorra de la platja.
Era el temps en que la meua vida
només era l’ànsia de ser amb tu.
Era el temps de l’amor;
un amor que encara conservem
malgrat l’erosió dels anys que van passant
i arrosseguen tantes coses
i, a la fi, gra a gra, s’ho emportaran tot:
el batec de la carn blanca i trèmula,
el país entranyable de la nostra adolescència,
i el meu pare que marxà un capvespre
amb Caront camí del Port i no va tornar mai més.
Algunes nits encara sent el seu espectre:
–Fill, t’has comprat una nina.
–No, pare, vaig trobar l’amor.

(Publicat dins de l’antologia El llibre de l’amor valencià. València, 1999)