EMPAR CLARAMUNT, L'ÀNIMA DELS TITELLES

 

L’any 2021, als seixanta-sis anys, en plena pandèmia de la covid-19, va faltar Empar Claramunt Palamós, creadora del Teatro Buffo, un dels grups pioners del teatre de titelles al País Valencià.

Des del 16 de setembre del 2022 i fins al 15 de gener del 2023, el Museu Internacional dels Titelles d’Albaida (la Vall d’Albaida) té oberta l’exposició Empar Claramunt. L’ànima dels titelles, una completíssima mostra de les diverses produccions que al llarg de més de trenta anys va crear el Teatre Buffo. Per la seua part, el Cinqué Festival de Titelles de Santa Pola (Baix Vinalopó), durant el darrer cap de setmana del mes d’octubre, retrà un homenatge a la que ha estat directora i autora de bona part dels diversos muntatges de Teatro Buffo.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat, Empar Claramunt es va convertir en la primera dona titellaire solista del País Valencià.

Per a parlar de la trajectòria creativa d’Empar Claramunt, cal anar a pams. Naix en un dels carrers amb més personalitat del barri vell de Puçol l’any 1954. Es llicencia en Filologia Moderna per la Universitat de València, i és en aquesta ciutat on funda l’Institut Leopardi. La seua passió per la llengua i la cultura italianes la porta a traduir escriptors com Dario Fo i a donar d’una manera autodidacta els seus primers passos en activitats docents amb titelles.

Més endavant pren una decisió que li canviarà la vida, deixa la docència per a formar-se, en primer lloc, a l’Institut de Teatre de Barcelona i cap a l’any 1983 formar la seua pròpia companyia.

L’any 1986 produïx el seu primer gran espectacle, El jugador de Petrer, sobre una rondalla recollida per Enric Valor.

Empar mai no va deixar de costat la seua vocació de docent i posà en marxa obres de caràcter terapèutic en el camp de la logopèdia i l’educació especial, com ara Historia del mar (1988), realitzada per infants amb síndrome de Down.

L’any 1990 produïx La princesa Mala Sort, sobre un conte de la tradició italiana recollit per Italo Calvino, una proposta d’abstracció figurativa en la qual els titelles, en aquest cas de taula, estaven construïts amb fusta reciclada.

El 1993 s’embarca en un dels seus projectes més ambiciosos i innovadors, una producció interdisciplinària basada en La flauta màgica de Mozart, DZ 3000, on les marionetes es fusionaven amb la dansa.

La seua capacitat creativa i la seua necessitat constant d’innovar i experimentar la porta a crear produccions tan interessants com ara Rebel·lió a la cuina (1995), on els utensilis es convertixen en personatges, El nanet ballarí (1998), on utilitza titelles de peu de rodes, o la fantàstica La bella i la bèstia (1996).

A finals de la dècada dels noranta s’unix al Teatre Buffo Carme G. Corberán. Juntes, a més de participar amb altres titellaires en la creació de l’espai de difusió, formació i experimentació El marionetari valencià, publiquen llibres de contes infantils: El gos que no sabia lladrar/L’aneguet lleig (1997), basat en textos de Gianni Rodari i Hans Christian Andersen.

Durant les dues primeres dècades del segle XXI Teatro Buffo va produir diversos espectacles amb titelles construïts amb materials com ara la fusta reciclada, objectes de tota mena o paper rebregat. Destaca d’aquesta època La flauta màgica (2008), que intenta introduir l’òpera de Mozart entre els més menuts.

La passió per les arts escèniques, per la llengua, per la música, així com la seua capacitat de treball, la seua imaginació, la seua voluntat d’innovació, la seua generositat, solidaritat i perseverança han convertit Empar Claramunt Palamós en un referent de les arts escèniques al País Valencià i, d’una manera especial, dins del món dels titelles.

El seu amor per la literatura i la cultura popular i culta d’Itàlia era tan enorme que sovint, en broma, assegurava que ella havia d’haver nascut a Pozzuoli, prop de Nàpols, i no a Puçol.

ANTOLOGIA CORDIAL

L’any 2002 Marisol González Felip va publicar, en la desapareguda Brosquil edicions, Paraula del retorn (Tria personal, 1988-2000). Un llibre important per diverses raons, la primera perquè posava a l’abast del lector de poesia en llengua catalana l’obra d’una autora els llibres de la qual sovint havien estat publicats a través de la institució pública que havia convocat el guardó literari que se li havia concedit. Aquestes edicions, que proliferaren durant els darrers trenta anys del segle XX, no gaudien d’una promoció i d’una distribució adequades. Una altra raó és la qualitat d’una obra amb una personalitat més que destacable. Aquella tria personal comptava amb un pròleg de Miquel Martí i Pol.

Vint anys després, l’editorial Neopàtria publica una nova mostra del quefer poètic de Marisol González, Antologia cordial, aquesta vegada amb un estudi preliminar de Mireia Ferrando Simón.

Marisol González Felip és una poeta nascuda l’any 1962 a Nules (la Plana Baixa), que apareix en el panorama poètic en la dècada dels huitanta del segle passat. Una autora que, des del meu humil punt de vista, es deixà injustament fora de la seua antologia generacional, Camp de mines, el compilador i crític Francesc Calafat.

Marisol aprofita Antologia cordial per a fer una lectura crítica i atenta a la seua extensa obra poètica; selecciona poemes de diversos llibres i amb tot un seguit de poemes inèdits confecciona aquesta mostra organitzant-la en cinc apartats. No té voluntat de crear un llibre de llibres, ja que els poemes s’organitzen per temàtiques, i no per l’any o pel llibre en què aparegueren.

Tres cites de tres autors diferents obrin l’antologia, els quals pretenen ser un homenatge i una declaració explícita per part de l’autora de la guia i mestratge que han suposat per a ella: Federico García Lorca, Vicent Andrés Estellés i Jaume Pérez Montaner, encara que en els poemes també endevinem altres influències, com la de Marc Granell o Martí i Pol.

Antologia cordial és un llibre d’amor, però d’amor en el sentit més ampli de la paraula, d’amor sensual, de desamor, d’estima per una llengua, per una ciutat, per la poesia, pel record sentit, l’homenatge obligat i la memòria, una memòria que com en la darrera part del llibre és un amor heretat.

És aquest un llibre ple de llum i, amb aquesta, de les seues ombres, la llum de totes les fases de la lluna, de la pluja que l’amara i amara els seus versos, de soledats. Marisol és una poeta amb una mirada diàfana, amb un univers i un llenguatge propis, la poeta, amb els seus cinc sentits, recull de la realitat els colors del seu cant.

Dialoga també amb altres poetes, o conversa amb ella mateixa, trau forces del no-res per animar-se. Escriure per a ella és una manera d’ordenar el món, d’intentar explicar-se el sentit de la vida, de sobreviure als naufragis individuals i col·lectius.

Amb Antologia cordial Marisol González Felip fa recompte del temps i ens invita a una lectura intensa però pausada, i sobretot es reivindica com una de les veus poètiques dels darrers quaranta anys més a tindre en compte, i ho fa sense acritud, amb un somriure, com sempre.

CANTATA DE VALÈNCIA

 

Així com el poeta Vicent Andrés Estellés va sentir en un moment determinat que li havia arribat l’hora d’escriure el seu cant a València, el cantautor Rafa Xambó ha sentit la necessitat d’escriure i enregistrar la seua Cantata de València (2022), centrat en la ciutat però també en el petit país mediterrani que l’envolta. No és una cantata d’església, encara que conté una certa litúrgia laica; no és una cantata de cambra, encara que n’hi apareixen alguns elements com ara una obertura instrumental clàssica signada per Salva Vázquez, Obertura d’una nit d’estiu de 1957, així com la veu de Karla Fos que fa els cors i que en alguns moments pren protagonisme amb Amistat i memòria i Amors impossibles, més el so de Xúquer String Quartet conformat per dos violins, viola i violoncel als quals se sumen la bateria, els teclats, les guitarres elèctriques, la guitarra clàssica i el baix elèctric d’una banda convencional.

Cantata de València està dividida en set temes, l’obertura ja assenyalada i sis cançons, dues de les quals amb lletra del poeta i assagista Enric Sòria, Amors impossibles i Degradació. La música de les sis cançons, com també la lletra de tres d’elles, són de Rafa Xambó, que ha compartit la responsabilitat de la producció musical amb Salva Vázquez, mentre que el mesclat i el masteritzat han anat a càrrec de Facundo Novo.

Després de l’obertura inicial, Xambó ens oferix un tema d’un marcat to narratiu, de fet quasi tot el disc el té. Ens va descrivint un moment quotidià d’un temps i d’una ciutat grisa immersa en la llarga quarantena del franquisme, on un grup d’intel·lectuals Estellés, Andreu Alfaro, Vicent Ventura, Joan Fuster masteguen el pa dels solitaris, la conversa d’unes ments lúcides atrapades en la teranyina amarga d’una ciutat vençuda. És una cançó en la qual Xambó quasi recita.

Però no són aquests els únics creadors que se citen o dels quals es parla: hi apareixen Ausiàs March, Maria Fullana, Maria Beneyto, Raimon, Vicent Alonso, Pérez Moragon, Miquel Duran de València, Blasco Ibáñez, Francesc Viadel, Salvador Jàfer, tots ells enamorats d’una ciutat de la qual en un moment o altre han escrit.

Repressió la seguix Eufòria, un cant, quasi un himne alegre, ple de ritme amb el qual Xambó recorre en tren tot el país amb la guitarra al muscle. Una cançó plena de noms de pobles i ciutats.

I en acabar torna al to de balada trista que marca quasi tot el disc. Amistat i memòria, dos amics, la poesia, la memòria i els oblits, i la ciutat. Amors impossibles, un fragment de la coneguda Oda a València d’Enric Sòria. Degradació, un poema de Sòria que ens parla de la desmemòria, de la degradació del patrimoni físic i espiritual de la ciutat.

I per a tancar la Cantata de València, L’esperança, l’esperança o la fe en el combat, en la lluita a pesar de les adversitats per a construir des de la memòria, des de la tolerància amb intel·ligència, un futur brillant, ple de color.

Tanca el disc tornant a Vicent Andrés Estellés, que en un principi trobàvem pel carrer Cabillers llegint una placa «d’on diuen que van treure mort el gran poeta Ausiàs», per citar uns versos del de Burjassot que ens parla d’inquisidors d’opereta.

EL VIOLÍ VALENCIÀ

 

 

Marta Margaix, membre del grup punk folk X Fanekaes, ha publicat enguany un disc en solitari, El violí valencià.

El disc el conformen sis temes més un d’obsequi, allò que la indústria musical en diu un bonus track. Cinc dels quals han estat recollits de la tradició musical i un és una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach, l’arxiconegut i mil vegades versionat Que tinguem sort.

Els cinc recollits de la tradició musical valenciana, incloent-hi Les Seguidilles hortunes, que prové de la comarca castellanoparlant dels Serrans, són d’allò més coneguts i de tots ells hem pogut escoltar tant al carrer com dalt dels escenaris interpretacions realment brillants i difícils de superar. El vetlatori de Tavernes de la Valldigna, la peça musical del folk valencià que a mi més em commou; El Bolero de l’Alcúdia, amb la lletra de Vicent Andrés Estellés; El romanç de la donzella i el mariner, al qual li ha fet uns canvis en la darrera estrofa per allunyar-la del masclisme, per cert tan habitual entre els cants dels nostres avis; i La Muixeranga d’Algemesí. Així, què aporta amb aquest treball Marta Margaix? Doncs un so diferent i arriscat en el qual destaca el domini del violí, que per cert no ha sigut un instrument habitual de la rondalla de corda valenciana, on la seua presència és quasi testimonial. De manera que una peça sense el so de la guitarra, del llaüt, de la bandúrria, del baix i de la mandolina, i amb un protagonisme exclusiu del violí amb pedal de loops, és un risc que Marta Margaix assumix amb enteresa i ofici per a dotar la música d’arrel tradicional de noves sonoritats.

Marta Margaix ha enregistrat, mesclat i produït el disc a Verdi Estudios. Dels instruments s’ha encarregat ella, però ha comptat amb la col·laboració i complicitat de cinc vocalistes: Mireia Vives, que se n’ix del seu registre habitual i s’enfronta a un tema que popularitzà en el seu moment Pep Gimeno el Botifarra, El vetlatori de Tavernes de la Valldigna; Berta Iñíguez, la qual hem vist cantar amb Andreu Valor; María Amparo Hurtado, del grup Sis veus; la cantautora Ana Zomeño; i Noelia Llorens Titana, darrera revelació de la música d’arrel valenciana. Cinc veus diferents, amb registres diferents i amb una gran personalitat, que aporten el seu talent interpretatiu a un disc que no deixa indiferent ningú.

Menció a banda mereix el bonus track, una composició pròpia, La Jota de Massalfassar, una peça d’una bellesa aclaparadora, amb un ritme que convida al ball i que Marta dedica al seu poble.

BATECS DE VIDA

 

Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

CATACLIMS

Escriu el poeta Vicent Andrés Estellés en la darrera estrofa del poema Faries coses, dansaries: «Tinc la nit beladora. Puja / a primer terme la corona. / Vens i arribarà el cataclim / de llum, de vidres». I entre tots els mots que el conformen, un que pareix inventat, cataclim, que ens parla de l’esclat de la llum, dels vidres, de l’orgasme i el posterior clímax que li provoca l’estimada. Un esclat d’amor intens, que el cantautor, narrador i poeta de la ciutat de València Carles Enguix recupera i convertix en el títol del seu nou treball discogràfic, Cataclims, enregistrat junt amb la banda O3 als estudis Elefante per Alberto Díaz i Lluís Enguix.

Carles Enguix va aparéixer en l’escena musical valenciana l’any 1991 en publicar el disc D’urgència, al qual li seguiria Estima l’any 1996, Deflagració el 2004, A tres quarts de cinc el 2007, Lògic el 2011 i La joia de viure el 2016.

Carles practica un pop-rock eclèctic i obert a notables influències del soul, el blues, el jazz i el folk nord-americà. Una veu masculina potent a la qual li agrada jugar de tant en tant al scat, vull dir a allò de vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit per a convertir la veu en un instrument més, la qual cosa dota les seues interpretacions d’una singularitat pròpia i personal.

En Cataclims, a nivell temàtic, Carles Enguix retorna al seu disc Estima, lletres en què l’amor és el gran protagonista, un amor viscut des de la maduresa vital. La vida és un camí i el vehicle que el transporta a través dels dies i els paisatges compta amb un meravellós espill retrovisor, la memòria que retorna sensacions i sentiments passats viscuts amb intensitat i que ara tenen el gust dolç del vi vell.

L’amor compta sempre amb un paisatge, un escenari ple de vida i, per tant, de canvis de ritme i de llum. Ell no és un cos aïllat, forma part de l’entorn i en l’amor busca la fusió amb l’altre i amb la natura. En els seus paisatges rurals o urbans la lluna és sempre present. Per a Carles Enguix, la lluna és un talismà. La lluna com a símbol de la dona que dona sentit als seus dies, però també com a testimoni amable i fidel de la seua passió.

Cataclims recull huit cançons, amb lletra de Carles Enguix, i una novena on Enguix ha posat música al poema de Vicent Andrés Estellés Faries coses, dansaries.

Carles Enguix és acompanyat per la banda O3. De la producció musical, les mescles, alguns dels arranjaments, així com del baix, el piano, el sintetitzador, la guitarra slide s’han encarregat Lluís Enguix; Ferran Pardo, que també ha arranjat l’altra meitat de les cançons, ha tocat la Fender Rhodes, la guitarra clàssica, Exequiel González el cel·lo, Víctor Traves les percussions, Carlos Sanchis l’harmònica cromàtica en Susanna, Joan Sorribes a l’ukelele en Elisabet, Pau Jordà la trompa, Sergi Pérez el fiscorn i Francesc Alcaina el saxo baríton. El disc, a més, ha comptat amb la col·laboració especial del cantautor Doctor Dropo a la guitarra elèctrica en La teua resplendor.

A mi, i aquesta és una opinió discutible com qualsevol altra, m’agraden més els treballs de Carles Enguix quan l’acompanya la banda O3, com ara és el cas. En solitari, el trobe una mica cru, encara que sol dalt d’un escenari, fins i tot sense guitarra, defén amb convicció les seues cançons i s’assaja amb una llibertat exuberant amb el scat, que aconseguix captivar-me sempre. La banda l’empara, fa créixer les cançons i les dota d’un paisatge sonor ple de matisos, fills d’un munt de gèneres musicals, travessat pel llit d’un riu on fluïx la veu de Carles potent i juganera.

VERDSIONS

 

VerdCel no és una banda musical, ni tan sols, com apunten alguns periodistes, un cantautor. VerdCel és un projecte multidisciplinari. Naix d’una idea, d’un concepte, que es va desenvolupant, una sement que Alfons Om planta en terra fèrtil i acaba construint un paisatge amb les diverses tonalitats del verd retallades sobre el blau del cel. Hi ha en cada treball de VerdCel una mirada individual, que reclama altres mirades que l’acompanyen per a convertir-se en plural i prendre cos.

Alfons Om, en cada aventura d’aquesta nau anomenada VerdCel, sempre ha comptat amb una tripulació diversa composta per individus provinents del món de la música, de les arts plàstiques, les arts escèniques o l’audiovisual. Les seues aventures tenen com a objectiu buscar preguntes a les grans respostes, com també capturar la bellesa a través del so, la imatge i la paraula. Cap de les seues aventures ens ha deixat mai indiferents.

El 2022 ha aparegut amb el llibre disc VerdSions, on torna a col·laborar amb el dissenyador i il·lustrador Daniel Olmo. També trobem al fotògraf Juan Miguel Morales que ens ofereix una cuidada col·lecció de fotografies d’estudi.

El llibre és un puzle, cada peça que el compon és un retall de la memòria personal d’Alfons Om, des del temps de la infantesa fins a la creació de VerdCel. Peces a través de les quals veiem com el protagonista va prenent consciència de la realitat social que l’envolta, primer l’estrictament familiar, després l’escola, els amics, el veïnat i les diverses ciutats on ha residit, Alcoi, Elx, València. On descobrix l’amor, la passió per la natura i una llengua postergada que tot just comença a eixir del túnel de la prohibició i la persecució; i la música, vull dir les cançons, que aniran conformant la banda sonora de la seua vida, però també la música com a forma d’expressió.

Alfons Om és un creador transgressor i transversal. A nivell musical, se situa al bell mig de la cruïlla on s’entrecreuen diverses tradicions, el rock, el pop, la música mediterrània i la cançó d’autor. Ell té una mirada ampla i oberta sobre el que és cançó d’autor i sota aquesta denominació inclou fins i tot bandes de pop i de rock.

En el llibre trobem, a més d’una justificació filosòfica de tot el projecte i un quadern de bitàcola, les lletres de les cançons i els crèdits.

La música no és un simple soroll de fons mentre anem fent la nostra vida, és sovint la banda sonora d’aquesta. VerdCel ens oferix en un cedé que acompanya el llibre una col·lecció de cançons que al llarg dels anys l’han acompanyat i li han sigut refugi, esclats de joia, bàlsams i cura de ferides de tota mena. Cançons que ha fet seues i que en les retorna amb el seu segell personal.

Temes de Cindy Lauper, Nirvana, REM, Smashing Pumpkins, Los Planetas, El Último de la Fila, Depeche Mode, The Silencer, El niño gusano...

Dènou cançons en total en les quals han participat, fent duet amb ell, les cantants Neus Ferri, Sol Escobar, Tànit Navarro, Estela Tormo del grup Júlia, Kirias i Clara Andrés, tot un luxe per als sentits.

VerdSions és un treball complex amb el qual Alfons Om, a través de l’espill de la música i la literatura, ens oferix el retrat d’un home versàtil, inconformista, crític, mig poeta i mig filòsof,  així com també el retrat generacional d’un temps i d’un país.