EN EL TREN (IV)
Jaume va pujar dalt del tren amb les lleganyes encara pegades en les parpelles. Es va seure en el seu lloc habitual, va traure un llibre de la cartera, es va posar les ulleres i, abans de cabussar-se en la lectura, donà un colp d’ull al vagó. La mateixa fauna de tots els dies, i…, sobtat, va veure uns seients més enllà la rossa que baixava cada dia a l’Estació del Cabanyal-València completament nua. Es va traure les ulleres, es va fregar els ulls amb les dues mans i en obrir-los de nou la rossa continuava nua.
Va mirar els seus veïns cercant la complicitat que no hi va trobar. Va tornar a mirar la rossa i aquesta, com si res, li va somriure.
Què passava en el vagó? Una rossa escultural hi era nua, davant de tothom i ningú no li feia cas. Tan civilitzats ens havíem tornat? Jaume es va posar nerviós. Potser es tractava d’una al·lucinació. No hauria de pensar tant en el sexe!
La rossa es va alçar del seu seient i es va adreçar cap on era ell. Jaume va envermellir notablement. La rossa, dreta, caminant sobre aquells tacons d’agulla, resultava més impressionant encara.
–Es pot saber per què em mira vosté així?
Jaume va mirar a un costat i a l’altre esperant veure la resposta en la cara de la gent que l’envoltava, però tots el miraven fixament a ell. A la fi es va atrevir a contestar:
–M’encanta el vestit que porta i em preguntava on l’hauria comprat.
La rossa es va quedar mirant-lo i tot seguit, amb un to de veu molt sensual, li va dir:
–Està fet a casa, cosit amb el fil del teu desig.
Jaume es va quedar sense paraules. O potser les tenia totes i aquell matí no havia pujat al tren i ni tan sols havia eixit de casa?
Què passava en el vagó? Una rossa escultural hi era nua, davant de tothom i ningú no li feia cas. Tan civilitzats ens havíem tornat? Jaume es va posar nerviós. Potser es tractava d’una al·lucinació. No hauria de pensar tant en el sexe!
La rossa es va alçar del seu seient i es va adreçar cap on era ell. Jaume va envermellir notablement. La rossa, dreta, caminant sobre aquells tacons d’agulla, resultava més impressionant encara.
–Es pot saber per què em mira vosté així?
Jaume va mirar a un costat i a l’altre esperant veure la resposta en la cara de la gent que l’envoltava, però tots el miraven fixament a ell. A la fi es va atrevir a contestar:
–M’encanta el vestit que porta i em preguntava on l’hauria comprat.
La rossa es va quedar mirant-lo i tot seguit, amb un to de veu molt sensual, li va dir:
–Està fet a casa, cosit amb el fil del teu desig.
Jaume es va quedar sense paraules. O potser les tenia totes i aquell matí no havia pujat al tren i ni tan sols havia eixit de casa?
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
2 comentaris:
És un conte tan breu com intel·ligent. Enhorabona pel premi que et varen donar, Manel. Espero que hagis tingut un bon estiu i ens vagis fent arribar els teus escrits.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada