EL PODER I L'INDIVIDU

El plor de l’algaravia (Editorial Marfil, Alcoi 2007) és la primera novel·la que va escriure i publicar l’escriptor d’Onil Vicent Bernabeu Gómez. Un gran nombre de novel·les iniciàtiques pequen d’un seguit de petites distorsions en la seua construcció, bona part de les quals producte de la manca d’ofici de l’autor. El cas que ens ocupa no n’és una excepció: algunes expectatives que crea en el lector i que no acaben de complir-se del tot, algun personatge amb moltes possibilitats que no ha estat ben explotat, però hem de dir a favor de Vicent Bernabeu que ha sabut reduir aquestes mancances amb imaginació i esforç fins a fer-les quasi imperceptibles.
El plor de l’algaravia és una novel·la històrica situada a Albatera (Baix Segura) durant el regnat de Felip III, un regnat marcat per la corrupció i la inoperància, el qual passarà a la història del nostre país pel drama de l’expulsió dels moriscos que va deixar despoblades amples extensions del Regne de València.
La novel·la té dos grans protagonistes. Onofre, un cristià vell nascut a Onil que, després d’haver lluitat en les guerres de Flandes i servit com a missatger reial, torna a les terres valencianes per acabar els seus dies al servei d’un noble senyor. I Ferran, un masover que conrea terres del senyor d’Albatera, fill de morisc i de cristiana vella i casat també amb una cristiana vella, que es veu obligat a abandonar la seua terra, la seua dona i la seua filla.
Un dels darrers serveis que com a correu reial farà Onofre serà el de portar al virrei de València el decret d’expulsió dels moriscos signat pel rei, conscient de com aquest afectarà l’escassa família que encara conserva, ja que la mare de Ferran és la seua germana.
Ferran, abans de ser embarcat al port d’Alacant per a iniciar el seu exili, aconseguirà amb l’ajuda del seu pare escapar i tornar d’amagat amb la seua dona i la seua filla. Descobert pel seu oncle, que treballa com a home de confiança del senyor d’Albatera, aquest decidix ajudar-lo en la mesura de les seues possibilitats. D’aquesta manera, Ferran inicia un nou període de la seua vida marcat per la por i la clandestinitat.
Però un afer alié a ell, producte de les lluites de poder entre els senyors, tornarà a afectar dramàticament la seua vida i trencarà els fràgils equilibris existents. De nou serà Onofre l’encarregat d’intervindre amb una decisió dura, difícil i fins i tot cruel, que a la fi farà possible que amb un altre nom, en un altre lloc i amb una altra identitat, Ferran puga reiniciar amb una certa normalitat la seua vida.
La novel·la està ben escrita i es fa de llegir, la trama està ben estructurada en catorze capítols, un pròleg i un epíleg. L’autor recorre a documents històrics per a consolidar els arguments que esgrimix i juga amb la mitologia grega per acabar d’arredonir l’obra, un fet que no està malament, encara que en algunes ocasions a mi m’ha paregut que l’aparició d’algun que altre passatge s’aguanta amb pinces. Potser hauria estat més interessant que l’autor haguera anat a buscar passatges de les rondalles tradicionals de les comarques del sud del País Valencià, o històries d’origen àrab, ja que aquell que se suposa que li les ha transmés a Ferran és un avantpassat andalusí originari del Regne de Granada.
Crec que el títol no acaba d’encaixar bé amb el que el lector trobarà en l’interior del llibre. Però, tot i aquestes petites puntualitzacions, producte possiblement de les meues dèries com a lector, pense que es tracta d’un llibre que té interés i que ens trobem davant d’un autor que estic segur que amb el pas del temps ens donarà grates sorpreses, ja que se li veu fusta de bon narrador.
Vicent Bernabeu, a El plor de l’algaravia, ens conta de quina manera les decisions que es prenen en els llunyans centres de poder afecten la vida de moltes persones, afirmant que nosaltres, com els protagonistes de la novel·la, som només peces insignificants en el gran tauler d’escacs on els poderosos mouen les peces.