El poeta d’Alfàs del Pi Jaume Pérez Montaner, en el seu darrer llibre (Solatge, Perifèric edicions, Catarroja, 2009), amb el qual ha obtingut el Premi de Poesia Benvingut Oliver 2008 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2010, té un poema que porta com a títol Que sempre torna, en el qual, com ho fa en alguns dels vint-i-nou poemes que conformen el llibre, dialoga alhora que pren prestats conceptes i idees d’altres artistes, en aquest cas un versos de Lawrence Ferlinghetti i una idea de Khalil Gibran. En aquest magnífic poema Jaume Pérez Montaner retrata un temps i un país en uns versos carregats de desencant, de tristesa, de crítica directa, mordaç i demolidora, però també d’una gran força lírica i de bellesa.
Escrit com si fóra una oda, en realitat és una antioda creada per un home que ha viscut i s’ha implicat en les qüestions de la polis, un home que al llarg dels anys s’ha encantat i desencantat però que mai no ha perdut l’esperança, un home atent a l’esdevindre del temps que sovint ha pres part per tal d’aconseguir una societat més justa, per reviscolar la identitat i la dignitat del seu poble derrotat i que ha vist atònit que amb el pas dels anys les coses han canviat però que no han millorat, que valors com ara l’honestedat o la solidaritat s’han deixat de banda i s’han entronitzat els diners, la corrupció i la mentida. El poeta es mostra lúcid, però també perplex davant de tot un seguit de situacions que juntes mostren un poble, una societat que ha perdut el nord, que s’ha deixat liderar per mentiders, que ha sucumbit davant de miratges i que d’una manera gregària es deixa conduir cap a l’esclavitud.
No tinc cap dubte: Que sempre torna és un dels poemes més interessants, que no l’únic, de Solatge, un llibre breu però intens del qual continuaré parlant-vos.
Escrit com si fóra una oda, en realitat és una antioda creada per un home que ha viscut i s’ha implicat en les qüestions de la polis, un home que al llarg dels anys s’ha encantat i desencantat però que mai no ha perdut l’esperança, un home atent a l’esdevindre del temps que sovint ha pres part per tal d’aconseguir una societat més justa, per reviscolar la identitat i la dignitat del seu poble derrotat i que ha vist atònit que amb el pas dels anys les coses han canviat però que no han millorat, que valors com ara l’honestedat o la solidaritat s’han deixat de banda i s’han entronitzat els diners, la corrupció i la mentida. El poeta es mostra lúcid, però també perplex davant de tot un seguit de situacions que juntes mostren un poble, una societat que ha perdut el nord, que s’ha deixat liderar per mentiders, que ha sucumbit davant de miratges i que d’una manera gregària es deixa conduir cap a l’esclavitud.
No tinc cap dubte: Que sempre torna és un dels poemes més interessants, que no l’únic, de Solatge, un llibre breu però intens del qual continuaré parlant-vos.
2 comentaris:
Xe, pica el poema, xe, que m'he quedat amb ganes de llegir-lo!
A aquest poema li ha posat música el cantautor Carles Pastor.
Em sap greu, el poema és de Jaume i hauria de ser ell qui el publicara.
Per cert ahir a l'aula de poesia "Cesar Simón" de la Facultat de Filologia de la Universitat de València el va llegir.
Publica un comentari a l'entrada