Hi ha un seguit de grans temes que al llarg de la història de la literatura s’han repetit, són temes que mai no deixen de preocupar l’ésser humà i que la mirada dels creadors literaris actualitza constantment. Un d’aquests grans temes és la mort. La mort, de vegades en contraposició a l’amor, d’altres com a complement final del viure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).
Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).
Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.
1 comentari:
moltes gràcies, Manel
Publica un comentari a l'entrada