divendres, 11 de febrer del 2011

L'ATZUCAC DEL PERDEDOR


El corpus literari de Manel Joan i Arinyó és tan divers com extens, ja que per una banda el de Cullera és un home a qui li agrada diversificar-se en el conreu de gèneres i subgèneres literaris, i per una altra és un individu que gaudix d’una manera sexual fabulant i treballa com un boig sense aturador possible.
Dins d’aquest corpus, al llarg dels anys, ha anat creant un apartat dedicat a la literatura de la memòria, on es troben alguns dels seus millors llibres. Aquest apartat el va obrir amb la publicació de la trilogia de records de la seua infantesa, que inclou les novel·les Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na Desconeguda; i l’ha continuat amb la publicació a Onada edicions de Fem un trio. El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor, centrades les dues en la seua trajectòria com a escriptor.
Però el lector que s’acoste a aquesta part de l’obra d’Arinyó ha de tindre en compte que ell no té vocació de notari, vull dir d’escriptor que a través dels seus textos intenta alçar acta notarial d’un temps, d’un país o d’una vida anodina. La narrativa d’Arinyó tendix a la caricatura dels personatges, a la creació d’atmosferes perverses i a posar tot allò que es conta al servei de la narració amb l’objectiu que aquesta no perda en cap moment força i magnetisme. Però Arinyó, en les obres que conformen aquest apartat, s’ha contingut sense arribar a perdre el seu segell personal, la seua peculiar manera de narrar. Encara que en L’atzucac del perdedor (XV Premi Enric Valor de Novel·la) ha alçat una mica el peu.
Arinyó parla en aquest llibre d’ell mateix com si fóra un més dels personatges, de fet –i això pense que ell mai no ha deixat almenys d’intentar-ho–, aprofita l’avinentesa per a continuar construint-se un personatge, el de Manel Joan i Arinyó escriptor, un seductor, un vividor, un Bukowski de la Ribera Baixa, esteta i sobiranista, que s’entesta malgrat tots els entrebancs a continuar exercint d’escriptor d’una llengua minoritària i minoritzada.
Encetem el llibre com a continuació de l’anterior, Fem un trio. El fascinant món de la ploma (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009), i a poc a poc anem ensopegant amb anècdotes i situacions divertides quan no grotesques, escenes on apareixen amb el seu nom i cognom personatges importants de la nostra literatura i altres individus que pareixen trets d’un còmic.
L’atmosfera que crea es va enrarint fins que cap al final tens la sensació que més que immers en la memòria de l’autor has fet un salt dins del seu cervell i te n’has anat al sector on és la seua fantasia, i podeu creure’m, lectors, la fantasia d’Arinyó no és gens edulcorada.
La mirada d’Arinyó sobre el seu passat té això, que ensopega amb la seua fecunda imaginació plena de pervertits, de monstres i de perdedors. Ara, com a avís per a navegants, afegiré que entre línies trobaran que, malgrat la fantasia, sí que hi ha un rastre veraç de transcripció de la vivència i de vegades es troba allà on el lector menys s’ho espera.