Salvador Iborra
Fa uns quants anys, en una
cafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, un
narrador valencià, del qual no diré el nom, però sí que és conegut per la seua
ironia i mordacitat, em va dir: “No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes,
tants poetes junts, en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat”.
Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle bé
d’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta.
Potser que als dos individus que
van fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermament
i més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians,
d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatre
gats, tot el contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest país
practiquen l’art de la poesia.
Com en totes les famílies, la relació
entre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de mal
avinguts.
Jo al seu favor he de dir unes
quantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més de
construir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària,
treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país,
són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formen
part d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i la
mala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en les
etapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades de
colors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormiten
durant anys a les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant un
lector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seus
versos.
Escriure amb la sensació que es
fa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquè
gaudix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit per
una imatge, per un sentiment.
Quan es mor un poeta, s’apaga un
cant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó.
Quan un poeta és assassinat
brutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesa
pren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort el
rossinyol.
El poeta té l’esperança i la fe
posades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra la
brutalitat humana.
Aquests darrers dies he sentit
que m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiat
profundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat les
tortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu i
apoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà Salvador
Iborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmat
i la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes.
(Publicat el 5 d’octubre de 2011 a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'informatiu)
1 comentari:
Gràcies una vegada més per la teua sinceritat i les teues paraules per volar. No és moneda corrent als temps que corren.
La poesia i la natura són uns bons fàrmacs contra tota vanitat.
Una abraçada Manel.
Publica un comentari a l'entrada