OBAGA DE SALVADOR LAUDER

De colp i volta u ensopega amb una paraula el significat de la qual no coneix però que per la seua musicalitat s’interessa per ella i s’acosta al diccionari per tal de saber del seu origen i accepcions. Una d’aquestes paraules amb una certa reminiscència a l’espai mític de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, Obaba, és obaga, i què és una obaga?, doncs el vessant d’una muntanya més humit, més ombrívol. Oposada a solell i sinònim d’ombria.

Obaga és també el títol del darrer llibre de poesia de Salvador Lauder (Col·lecció Mil poetes i un país, núm. 2. Editorial Germania, Alzria, 2012), que està format per vint artefactes poètics entre poemes de vers lliure i proses poètiques.

En una entrevista publicada en el blog de l’editorial Germania, Salvador Lauder deia que ell entenia «l’obaga com una part obscura, no entesa com a malaltissa o destructora, de nosaltres, una part que tenim oblidada però que ens és necessària».És més, jo afirmaria que l’obaga és el refugi de Lauder, l’amagatall, el lloc de trobada i reunió amb ell mateix, on reflexiona sobre la vida i el fet creatiu, un espai ocult, quasi secret, on sobre la crua virginitat del paper en blanc es va depositant com a molsa sobre els rocs de l’ombria una manera d’entendre les coses, d’entendre el llenguatge, i una forma personal de construir les imatges poètiques.

Obaga, més que en apartats que unixen diverses col·leccions de poemes amb el fil d’una única veu poètica, està dividit en cinc capítols, cinc jornades d’un viatge de fora cap endins, del camp cap a la ciutat, de l’espai vist a l’espai recreat sobre el qual projecta el seu jo.

Al llarg del llibre trobem tot un seguit de reflexions sobre la creació literària, el poema de vegades és vist com un espai on l’autor crea els elements que recull amb els cinc sentits, un univers com unes golfes en la pròpia llar on recloure’s, meditar o simplement assaborir les diverses textures de la solitud, en altres ocasions el poema és com un líquid que en ser consumit ens trau de la gola el sabor mostós de la hipocresia consumista que ens envolta.

Els versos de Lauder estan tocats d’una certa narrativitat de la realitat quotidiana, amb gotes d’elements màgics i absurds capaços sempre de sorprendre el lector.

L’esguard del poeta és dominant i cinematogràfic, la finestra no és qui li oferix el paisatge, és ell qui agafa l’ampit de la finestra, com un marc buit, i l’ompli amb les imatges que tria. En poemes com ara L’avió caigut o La casa o La tardor, amb unes estrofes entre parèntesis que aporten un pla complementari al pla general, trobem que la manera d’escriure el poema està molt influenciada pel llenguatge del cinema.

Al llarg de la meua lectura d’Obaga he trobat un autor amb una veu poètica molt fresca, potser encara no madura del tot, però ja amb una marcada personalitat, Lauder és capaç de crear metàfores colpidores: «Cantava tirant els versos a les andanes i pujava als arbres per a trobar la resposta a la casa que hi tinc a la ciutat suïcida...», escenes realment intenses plenes de vida, però també pinzellades d’un humor una mica absurd com quan els gats canten cançons de gossos.

De colp i volta u troba un llibre de poesia amb un cert magnetisme que l’obliga sense proposar-s’ho a fer-ne una nova lectura, conscient que hi trobarà nous matisos, nous girs, noves suggestions i una invitació a enamorar-se d’un pomell de versos.