dimarts, 19 d’agost de 2014

LA DANSA DEL VETLATORI


Després dels aplaudiments, i fins i tot d’algunes rialles produïdes pels darrers comentaris del cantant, es fa el silenci a la sala. Des de l’escenari la seua veu diàfana i robusta, com l’aigua que entra pel portell d’una séquia i nega tot el camp sadollant una set vegetal, primària, ompli l’auditori amb la melodia que oferix i desgrana. Només l’acompanya la mínima percussió que produïx Juanjo Blanco en colpejar rítmicament la bandúrria i unes notes gairebé improvisades del contrabaix del Pere Rodenas.
Són versos senzills, populars, els que canta. Versos escrits, com la música, per a un ritual que ja ha oblidat el poble que durant segles el va complir. Així i tot, són estrofes amb un missatge d’allò més emotiu i universal capaç de superar les fronteres que alça el pas del temps. Un missatge que la veritat del cantant sap transmetre com ningú.
Ell és un home senzill de les terrers d’interior, un home que coneix i gaudix amb el seu ofici de cantaor. Un comunicador nat, que arriba amb gràcia i senzillesa a connectar amb individus de diverses generacions.
La platea resta en un silenci que evoluciona del simple respecte pel treball dels artistes a un silenci que no és sinó una gran emoció continguda.
La veu i allò que diu ho dominen tot. Sent, espectador com sóc, em pren la cançó i m’emociona profundament.
Fan l’entrada Paco Lucas, Nèstor Mont, Juanjo Blanco i Pere Rodenas amb el llaüt, la bandúrria, la guitarra i el baix i la melodia creix, s’enriquix, i amb ella es creix el cantant.


És tal l’emoció que és capaç de crear aquest home amb la seua veu que no sóc capaç de contindre una llàgrima davant d’aquesta “Dansa del vetlatori”. Fa alguns anys, a la sala d’un hospital, també vaig sentir el dolor d’un pare que està a punt de perdre un fill. Un fill molt petit, un albaet. A hores d’ara pocs saben qui eren els albats. Els albats eren aquelles criatures que es morien abans de tindre ús de raó i que el poble, en la seua bona fe, creia que estaven lliures del pecat original i per tant es convertien en petits angelets que anaven directament al cel. Esperits benèfics que protegien els membres de la seua família. Durant segles els soterraven a l’entrada de la casa, un costum que ja apareix documentat en jaciments ibèrics.
El vetlatori a l’albat era una tradició valenciana en què amb cançons de joia i alegria es narra la pujada d’un angelet al cel. En un temps, com el nostre, en què hem tret la mort primer de les cases i després dels pobles, i en el que ens morim en residències o en hospitals i després els familiars ens vetlen en funcionals tanatoris, una dansa, una cançó com aquesta ens queda molt llunyana. Així i tot, allò que diuen els flamencs del “duende” ha pres la veu del cantant i ens ha traslladat a tots al costat de la vetla d’un albat.

De sobte emmudixen els instruments de corda i el cantant, Josep Gimeno «el Botifarra», es convertix en rapsode i recita les darreres estrofes mentre mira amb els seus ulls foscos la platea. Calla i aleshores el tro dels aplaudiments nega la sala.