dijous, 14 d’agost de 2014

UNA VELLA POSTAL DEL MEU POBLE



S’alçava per damunt de les teulades
el càntic estrident de la sirena,
tots els obrers deixaven la faena,
i tenyien de blau el cast paisatge.

Hi havia qui portava arròs al forn,
qui estenia la roba i qui cantava,
qui obria el portell i d’un colp d’aixada
tancava en ferm les parpelles del jorn.

Corria el minotaure al laberint.
Torxes de foc la testa coronaven.
Es deixava, confós, dur per l’instint

defensant-se de tots els que el reptaven.
La vida ens era com un vers senzill,
una metàfora, dues paraules.