diumenge, 10 d’agost de 2014

LES DONES I ELS DONS D'UN TÀNDEM DE LUXE


El cantautor valencià Tomàs de los Santos, de qui no sabíem res fins que l’any 2011 va obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol per haver musicat el poema Homenatge anònim XV de Vicent Andrés Estellés, ha fet societat amb un dels músics valencians de més llarga, intensa i variada trajectòria: Borja Penalba. Penalba, que és arranjador, productor, compositor i músic, s’ha convertit en la darrera dècada en sinònim de qualitat, les seues aportacions als treballs discogràfics de cantautors com ara Feliu Ventura, Joan Amèric o Andreu Valor així ho certifiquen.
La societat Penalba-De los Santos ha donat com a primer fruit Dones i dons, un disc que vol ser un homenatge a la dona i als valors positius, alguns lligats a la feminitat, que l’ésser humà, com a individu social, aporta en la seua lluita quotidiana en defensa de la dignitat de la vida, de la justícia i la llibertat individual i col·lectiva.


El disc el conformen tretze temes, quatre dels quals són poemes de Vicent Andrés Estellés. Tant Tomàs com Borja han tingut els darrers temps, a través de diversos espectacles i homenatges, un contacte viu i directe amb l’obra del poeta de Burjassot. La composició de la resta de les cançons ha estat a càrrec de Tomàs De los Santos, mentre que els arranjaments i les propostes musicals són de Borja Penalba.
La primera sorpresa que tenim en escoltar el disc és la de trobar alguns temes en un Borja Penalba en primer pla; estem acostumats, almenys jo, a veure’l acompanyant en un segon pla la veu cantant amb la seua guitarra, l’acordió o el piano. Ací pren la veu i ens canta. Penalba compartix amb De los Santos una veu càlida, potser una mica més fosca, però totes dues capaces de esgarrar-se o ser contundents arribat l’instant precís, sense impostures ni artificiositats.
La seua música xucla del pop, del rock, de la balada, amb ecos dels solistes més reputats i de les bandes irlandeses, britàniques i nord-americanes més sòlides. Les seues lletres, carregades de lirisme, no són ni fredes ni ingènues, hi ha una posició crítica davant dels camins pels quals es veu empesa a anar la societat.


La cançó que més m’ha sobtat és la versió musical que fan del poema Postmorten, al qual ja li posà musica en el seu moment Paco Muñoz. La mirada d’un i dels altres sobre aquest poema d’Estellés és radicalment oposada. Mentre que en la de Muñoz hi ha una certa acceptació d’allò que ens diu la lletra i una alegria melodiosa en la música que abriga el vers, en el tàndem De los Santos-Penalba hi ha una ràbia continguda.
Dones i dons és un disc darrere del qual es veu dos artistes que alhora són dos artesans apassionats del seu ofici, un ofici que, a pesar de tots els entrebancs, s’ha convertit en el seu modus vivendi. Són conscients que en cada cançó es juguen la pell, a més del prestigi, i han dotat cadascuna d’elles d’una personalitat que fa que cap no estiga de més en el disc.
Espere que aquest no siga l’únic treball d’aquest tàndem de luxe. Ells almenys ens diuen que no en la cançó que tanca el disc: Tornarem, espere que tornen, però no entre la pols.