dimecres, 21 d’octubre de 2015

LA COLLA DELS PANTAIX


A principis de la dècada dels huitanta del segle passat arriba la socialdemocràcia de Felipe González al govern de la majoria de les institucions públiques espanyoles, tot inaugurant una etapa d’il·lusió que no tardaria massa temps a donar pas a una de desencant. Mentrestant, a la capital del Regne d’Espanya es produïx un fenomen musical sense precedents, la movida madrileña, un batibull de grups influenciats en bona mesura per l’after-punk, el tecno-pop, la new-wave, new-romantics, el pop-rock i fins i tot el rockabilly, amb grans dosis de frescor, molta barra i un amateurisme ingenu. Amb poc de temps, aquest moviment va eclipsant-ne altres, com ara el de la cançó d’autor, i fa que des de ciutats com ara Vigo (amb el grup Siniestro Total, al capdavant) o Barcelona (amb Loquillo y Los Trogloritats o Rebeldes) es produïsquen moviments musicals pareguts però sense la força i la projecció dels de la capital.
Són mals temps per a la música en valencià, que passa a ser ignorada en les emissores de ràdio i de televisió i pels programadors, els quals s’apunten al carro de la movida o aposten directament per grups i intèrprets habituals de les llistes d’èxit. El pop valencià, que a finals dels setanta havia creat fins i tot un so propi, el rock mediterrani amb grups com ara Pep Laguarda i Tapineria, Infraganti o solistes com Juli Bustamante o Remigi Palmero, perd pistonada. Durant la dècada dels huitanta apareixen Els Dropos, Carles Enguix, Joan Amèric, l’únic que fou capaç durant aquell temps d’omplir teatres, i Pantaix.


Pantaix fou un grup nascut a la comarca de la Ribera, del qual formaren part músics com ara Josep Maravilla o el cantant Eduard Joanes. Joanes havia gravat el 1982 un ep amb quatre cançons, entre les quals hi era la popular Cassalla. Pantaix, constituït en un principi com un trio, enregistra el 1983 Gastronomia radioactiva i dos anys més tard, ja en format de quartet, Secretament.
El 2015, quan de la movida madrileña només ens resten ecos i una certa nostàlgia, tornen alguns dels membres del grup Pantaix, més vells però també més savis i amb més ofici, a tancar-se en un estudi de gravació i, sota el nom de Joanes i la Colla dels Pantaix, ens oferixen un disc amb tretze temes en els quals revisiten el seu passat i que ha editat i distribuix la bona gent de Mésdemil.
La veu cantant continua sent la d’Eduard Joanes, qui també s’ha encarregat de les guitarres elèctriques i acústiques, una responsabilitat que compartix amb Josep Maravilla el qual s’encarrega així mateix del guitarró, el baix i la producció. Les bateries i les percussions han estat a càrrec de Carles Llidó. El disc ha comptat amb la col·laboració als cors de les membres del grup Carraixet.


Pop-rock amb uns bons arranjaments i amb una bona interpretació, amb tocs de blues i amb unes guitarres cristal·lines i suggeridores.
En les lletres trobem cants d’amor, com ara la bellíssima Si no estàs tu, cants de festa com ara Carnestoltes per tot l’any, Cassalla o Nit de Sant Joan, cants d’estima a la terra com ara A poc a poc, Potser, identitaris com El valencià mai s’apagarà i fins i tot una protesta contra les polítiques austericides feta des de l’humor en La murga de les retallades.
Un disc de bona factura, fet per uns músics experimentats, i que ve a fer-nos memòria d’uns herois que continuaren creient en la música en valencià quan quasi ningú no en feia cas.