dilluns, 19 d’octubre de 2015

RERA LA PARAULA


No sé si en un article on intente reflectir la meua opinió sobre un llibre és lícit que parle sobre la meua família. No ho sé, i com tampoc no sé si hi ha alguna norma acadèmica que ho impedisca, si n’hi ha cap em la saltaré amb una certa satisfacció d’àcrata de cap de setmana. El meu avi va morir jove, el drama de la seua mort i sobretot la seua absència definitiva va deixar en els seus fills en procés de formació un buit terrible que cadascú intentà omplir a la seua manera. Cap d’ells no el va poder oblidar mai i el seu record els va quedar com un referent i un refugi. Seixanta-cinc anys després de la seua mort la seua memòria no sols continua en els seus fills que encara viuen, sinó que perdura fins i tot en els néts.
Hi ha alguns escriptors valencians que de ben joves o infants perderen el seu pare, pense ara en Manel Joan i Arinyó, en Santi Cortés, Vicent Penya o Ramon Guillem, i que d’una manera o altra aquella tragèdia personal marcà les seues vides i en part la seua obra. Com ara també ha estat el cas de la poeta de Castelló de la Plana Aina Garcia Carbó, la qual en el seu primer llibre, Rere la paraula (Onada edicions, 2015), ens parla de la mort del seu pare, del terrible colp que va suposar per a ella i la seua germana petita, del record del pare que l’acompanyarà sempre, de com aquest record l’agombola en les hores baixes i de com ha estat capaç de trobar de nou l’alegria de viure.
Rere la paraula està format per tres apartats, tres moments del dia: Alba, amb huit poemes, Migdia, amb tres, i Crepuscle, amb huit. L’acompanya un pròleg del poeta de Catarroja Ramon Guillem, però no en la seua condició de l’orfe que fou, sinó com una mena de padrí que ve a ocupar el lloc del pare absent.
Estem davant d’un llibre breu però intens, amb poemes escrits en vers lliure i concebut en part també com un homenatge al magnífic poeta que fou el seu pare, Manuel Garcia i Grau.
Aina ens diu que escriu per necessitat, una necessitat d’expressar tot allò que porta dins, de parlar-nos de la seua experiència davant d’un fet que l’ha colpida terriblement. Sent, també, com una crida interna en la qual se la invita a agafar el relleu de la generació anterior, amb alguns membres de la qual està lligada per un sentiment d’estima i ho fa per a continuar aportant el seu gra d’arena a la cultura, a l’ànima d’un poble que no claudicarà mai.

Trobem en la seua poesia dolor, però també molta esperança, l’esperança fins i tot que un dia es trobarà amb la persona estimada i podrà a la fi omplir el buit que han anat ocupant l’enyor i l’absència.
Hi ha moments, i així ens ho confessa Aina, que té sentiments i emocions tan intenses que creu que en el diccionari no hi ha paraules per a elles.
El pare que va faltar és alhora el pare-poeta, el pare-lector, aquella persona amable, culta, enamorada del seu país i de la seua llengua, que li va saber transmetre el gust per la lectura, pel llibre com a objecte, i li va deixar com a herència una actitud valenta i decidida i una ètica insubornable.
En el llibre també trobem, com no podia ser d’una altra manera, el record d’unes escenes que van quedar marcades a ferro roent en el seu cervell.
La veritat és que no volia llegir aquest llibre, però sabia que tard o d’hora acabaria caient en les meues mans. Sabia que hauria d’escriure sobre ell, i la veritat és que m’ha costat molt fer-ho, no per la dificultat de la seua lectura, són els d’Aina poemes diàfans, oberts de bat a bat al lector, amb un ritme marcat, atractiu; m’ho ha fet difícil el fet de trobar-me amb els escenaris que la tragèdia de la mort d’un company de generació, a qui apreciava com a escriptor i ésser humà, deixà en el seu àmbit familiar. Comprovar la refeta plena d’esperança d’aquells que patiren el colp terrible i que Aina confirma en els seus darrers versos m’ha fet sentir una mica més feliç. Ara no puc fer sinó recomanar la lectura d’un llibre carregat de sentiment i d’emoció, d’uns versos ben construïts carregats de llum que ens parlen d’una poeta que ha vingut per a quedar-se.