ATLÀNTIC

Un oceà pot ser una barrera infranquejable que aïlla societats, sobretot si aquestes tenen una propensió a l’autarquia i no són amigues d’aventurar-se en la navegació amb la mirada clara i amb l’ànim de descobrir noves cultures amb les quals obrir diàleg, un diàleg no impositiu. Si s’embarquen decidits a propiciar trobades, l’oceà es convertix en un pont, en una gran oportunitat perquè les cultures d’una banda i l’altra s’enriquisquen.

Entre les costes d’Europa i d’Amèrica del Nord hi ha un immens oceà, l’Atlàntic. En un costat i en l’altre dos grans centres creadors i emissors de cultura, París i Nova York. Dues ciutats que irradien la llum de les idees i que arriben a il·luminar amb aquestes bona part del planeta. Aconseguir un diàleg entre aquests dos centres és de vegades complicat per la competència que hi ha hagut entre totes dues per obtindre una preeminència. Només aquell que navega per l’oceà amb la ment oberta, sense excés de prejuís, pot gaudir i enriquir-se amb un diàleg que ell mateix ha de propiciar.

Francesc Mompó i Valls, poeta i narrador de la Vall d’Albaida, és un home amb un punt de rauxa i rebel·lia, un individu cultivat, amant de la chanson, lector atent dels simbolistes francesos, dels poetes bohemis, maleïts i rupturistes, encarnats en la figura de Charles Baudelaire i el comte de Lautréamont. Però, també, de la generació beat, dels diversos moviments contraculturals nord-americans, dels joglars del rock encarnats en creadors com ara Jack Kerouac o Patti Smith. Ara Mompó es posa a navegar per aquest immens oceà amb un bagatge com a lector ben digerit, eixamplant el seu propi horitzó poètic, la seua literatura, per a iniciar una conversa amb les dues ribes a través de quatre universos poètics i diverses maneres d’entendre la literatura i la vida que tenen en comú la revolta constant contra la mediocritat, l’inconformisme, la falta de mires i la necessitat d’assumir reptes estètics i vitals per a remoure les aigües calmes de la literatura, de la societat.

El quadern de bitàcola d’aquesta singladura intel·lectual porta com a títol Atlàntic (Voliana edicions, Argentona, 2015) i Francesc Mompó l’ha dividit en quatre etapes o apartats que porten el nom de cadascun dels autors interpel·lats per ell, Patti Smith, Jack Kerouac, Charles Baudelaire i Lautréamont (Isidore Lucien Ducase).

La veu poètica de Francesc Mompó es mostra en aquest llibre camaleònica, capaç d’assumir la manera de fer, de dir d’aquests autors, de prendre i fer seu tot o bona part de l’univers que embolcalla les seues obres, amb l’objectiu, per una banda, de retre’ls un homenatge i, per una altra, d’interpel·lar-los i finalment dir la seua, ja que sota la pell del camaleó hi ha sempre un poeta que domina el seu ofici, amb una veu inconfusible, un home inserit en un temps, una llengua i una tradició poètica de les quals no pretén dimitir sinó que vol millorar, enriquir amb aquest notable exercici.

Atlàntic el precedix un magnífic pròleg del poeta Carles Duarte, un text de recomanable lectura que fins i tot al lector més despistat li donarà pistes per a fer una lectura correcta del que personalment considere un dels millors llibres de l’esparver de l’Olleria.