diumenge, 22 de maig de 2016

"FRAGMENTS"


Les alegries i les penes d’amor han estat al llarg de la història de la literatura universal un dels temes més recurrents. El trasbals que en l’equilibri emocional suposa passar d’una etapa d’enamorament en què la felicitat es mostra tangible i inesgotable a una altra de refredament que portarà al trencament, encega la nostra capacitat crítica a l’hora d’escriure uns versos tocats per l’egocentrisme i una immensa tristesa. Sota la pols del temps, acabarem ocultant-la i només la memòria serà capaç de fer-nos sentir-la de nou. Maleïda memòria que nodrix la nostra literatura!
Hi ha autors que estan com subscrits a aquesta temàtica i inunden l’oceà digital amb aquesta mena d’artefactes sovint d’escàs valor literari.
El poeta il·licità Gaspar Jaén, empés per una necessitat vital de guarir el dolor, la malenconia, el desencant que li provoca el record d’una relació amorosa, ens oferix trenta poemes en els quals, fotograma a fotograma, ens relata la història d’un amor de joventut entre dos iguals i ho fa sota el títol explícit de Fragments. Aquest poemari no és cap novetat, ja que fou editat per l’editorial valenciana Tres i Quatre durant la dècada dels noranta del segle passat després d’obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia. Escric sobre aquest llibre per diverses raons, la primera perquè l’acabe de llegir per primera vegada i la seua lectura m’ha tornat a descobrir el gran poeta que és aquest arquitecte, aquest urbanista de la paraula. La segona raó és per la valentia i l’honestedat intel·lectual i humana que demostra l’autor en recrear, amb uns poemes, molt ben construïts, plens de narrativitat i lirisme, una història d’amor entre dos homes joves plens de passió i de desig en un temps en què l’homofòbia, eixe mal que mai no acaba, tenia una força social més forta i contundent.


Gaspar Jaén en aquest poemari, que permet llegir-se com si fóra un únic poema, ens acaba confessant (el to confessional nega tots i cadascun dels versos) que l’ha escrit amb la voluntat que perdurara perquè generacions més lliures i amb la ment més oberta saberen del gran amor del qual fou coprotagonista.
Estem davant d’un gran llibre de poesia amorosa, que deixa testimoni d’un temps i d’uns fets particulars que gràcies a l’enfocament i les reflexions que en fa l’autor supera les barreres temporals i individuals per a convertir-se en una història universal.

Encara que Gaspar Jaén, en obrir el llibre, faça un magnífic exercici de penediment, jo, com a lector, no puc més que agrair-li aquests fragments de vida.