‘EL TREN I LA TORRE’

La línia de ferrocarril de la Generalitat Valenciana que va del cap i casal fins a Bétera, en deixar enrere la ciutat i la seua àrea metropolitana i endinsar-se a la comarca del Camp de Túria, ensopega de colp i volta amb el barranc del Carraixet i a uns centenars de metres amb la torre Bofília, únic edifici en peu d’un antic poblat morisc. És, aquest, un paisatge on l’horta de Burjassot s’agermana amb els regadius de Bétera per a donar pas lentament al secà de vinyes, garroferes, ametlers i oliveres de Nàquera, les pinades de Serra i Portaceli.

És, aquest, un trajecte en el qual el viatger solitari transita amb la mirada, assegut potser amb un llibre en les mans, per les sendes i camins d’un paisatge creat per la mà de centenars de generacions. Un paisatge que invita a la reflexió sobre la vida i la intensitat de les passions.

Per a mi, personalment, aquest trajecte de ferrocarril en el qual retrobem empremtes del nostre passat és un viatge que va dels versos del poeta de Burjassot als del poeta de Nàquera, un dels seus deixebles més sòlids i brillants.

El tren i la torre són els dos referents d’un viatge poètic que Alexandre Navarro empra com a excusa per a compondre un cant a l’amor i a la seua estimada.

El llibre ha estat publicat per l’editorial benicarlanda Onada edicions. Alexandre Navarro l’ha dividit en dues parts, El tren i la torre, formada per trenta-cinc poemes, i Quadern dispers, format per vint-i-set poemes. Cap d’ells no porta un títol, sinó que van encapçalats per un número romà, la qual cosa ens anuncia la senzillesa amb què l’autor presenta un treball aparentment d’una gran sobrietat estètica, encara que en Navarro res no és sobrer. Fill de constructor i nét de mestre d’obra, és conscient que en la construcció d’un poema la solidesa és tan important com els remats finals que doten de personalitat l’edifici poètic.

Alexandre Navarro, en El tren i la torre, es mostra mesurat en la forma. Ha esporgat de retòriques vàcues i pirotècnia el vers. Els poemes són concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com l’esclafit d’una idea brillant, pastats amb elements d’aquest paisatge de què els parlava al principi, que acaben dotant el poema del color de les fulles dels arbres del secà, de la flaire de plantes com ara l’alfàbega. També contenen ecos dels poetes llatins i dels nostres clàssics.

El tren i la torre és un llibre escrit per un home madur, amb un gran bagatge de lectures. Un home reflexiu, que atén al detall, però també un home ferit per l’amor, un individu que ha trobat l’ésser estimat i el pensa, l’escriu i li escriu conscient que totes les emocions, que tots els sentiments que li desperta, li estan donant sentit als seus dies. I Navarro ho fa bé, què dic, ho fa molt bé, construïx uns magnífics i breus poemes d’amor sense caure en cap moment en la cursileria.

Alexandre Navarro, després d’aquest viatge, és conscient que l’important és viure i no escriure, que viure sempre és navegar amb una bona tripulació buscant els vents favorables i que els versos..., els versos que es facen fotre!