La línia de ferrocarril de la Generalitat
Valenciana que va del cap i casal fins a Bétera, en deixar
enrere la ciutat i la seua àrea metropolitana i endinsar-se a la comarca del
Camp de Túria, ensopega de colp i volta amb el barranc del Carraixet i a uns
centenars de metres amb la torre Bofília, únic edifici en peu d’un antic poblat
morisc. És, aquest, un paisatge on l’horta de Burjassot s’agermana amb els
regadius de Bétera per a donar pas lentament al secà de vinyes, garroferes, ametlers
i oliveres de Nàquera, les pinades de Serra i Portaceli.
És, aquest, un trajecte en el
qual el viatger solitari transita amb la mirada, assegut potser amb un llibre en
les mans, per les sendes i camins d’un paisatge creat per la mà de centenars de
generacions. Un paisatge que invita a la reflexió sobre la vida i la intensitat
de les passions.
Per a mi, personalment, aquest
trajecte de ferrocarril en el qual retrobem empremtes del nostre passat és un
viatge que va dels versos del poeta de Burjassot als del poeta de Nàquera, un
dels seus deixebles més sòlids i brillants.
El tren i la torre són els dos
referents d’un viatge poètic que Alexandre Navarro empra com a excusa per a
compondre un cant a l’amor i a la seua estimada.
El llibre ha estat publicat per
l’editorial benicarlanda Onada edicions. Alexandre Navarro l’ha dividit en dues
parts, El tren i la torre, formada
per trenta-cinc poemes, i Quadern dispers,
format per vint-i-set poemes. Cap d’ells no porta un títol, sinó que van
encapçalats per un número romà, la qual cosa ens anuncia la senzillesa amb què
l’autor presenta un treball aparentment d’una gran sobrietat estètica, encara
que en Navarro res no és sobrer. Fill de constructor i nét de mestre d’obra, és
conscient que en la construcció d’un poema la solidesa és tan important com els
remats finals que doten de personalitat l’edifici poètic.
Alexandre Navarro, en El tren i la torre, es mostra mesurat en
la forma. Ha esporgat de retòriques vàcues i pirotècnia el vers. Els poemes són
concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com l’esclafit d’una idea
brillant, pastats amb elements d’aquest paisatge de què els parlava al principi,
que acaben dotant el poema del color de les fulles dels arbres del secà, de la
flaire de plantes com ara l’alfàbega. També contenen ecos dels poetes llatins i
dels nostres clàssics.
El tren i la torre és
un llibre escrit per un home madur, amb un gran bagatge de lectures. Un home
reflexiu, que atén al detall, però també un home ferit per l’amor, un individu
que ha trobat l’ésser estimat i el pensa, l’escriu i li escriu conscient que
totes les emocions, que tots els sentiments que li desperta, li estan donant
sentit als seus dies. I Navarro ho fa bé, què dic, ho fa molt bé, construïx uns
magnífics i breus poemes d’amor sense caure en cap moment en la cursileria.
Alexandre Navarro, després
d’aquest viatge, és conscient que l’important és viure i no escriure, que viure
sempre és navegar amb una bona tripulació buscant els vents favorables i que
els versos..., els versos que es facen fotre!
1 comentari:
Com ben dius, Manel, un sòlid llibre de poemes.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada