CANÇONS DE DONA

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez publica un nou treball discogràfic de marcat caràcter feminista, Cançons de dona, un disc que ha anat madurant durant més de cinc anys.

Dotze cançons, dues de les quals són instrumentals, la que obri i la que tanca el disc. Dotze cançons la lletra i la música de les quals han estat al seu càrrec, exceptuant Tanca els ullets, inspirada en un poema d’Isaah Shpigl, escriptor deportat al camp d’extermini d’Auschwitz. Eva Gómez s’ha encarregat a més de posar la veu,  també de tocar la guitarra, el bouzouki, el rabad, la baglama i la mandolina. I ha comptat en el procés d’enregistrament amb la col·laboració i complicitat de Laura Miñarro, que a més de tocar el violí, la viola de roda, el darbuka, el djembé, el caixó, l’ibo i el ric i posar veus, ha participat amb Eva en la producció musical i artística del disc.

Musicalment, Eva Gómez partix de ritmes pop-folk per acostar-se a altres ritmes i sonoritats d’arreu del món, començant per les mediterrànies més pròximes, les del Magrib, i viatjar després cap a Àsia a través de l’antiga ruta de la seda, Pèrsia, Afganistan, Pakistan, però també per a endinsar-se a l’Àfrica, un continent que la fascina, possiblement origen de la nostra espècie, un continent al qual dedica una cançó, Dona de roig i negre, en la qual tracta el continent com si fóra una dona més, una dona fecunda, bellíssima i maltractada.

A Eva Gómez l’han inspirada les dones que, a pesar de tots els esculls i silencis que posa i imposa arreu del món la “internacional del patriarcat”, han estat capaces de deixar la seua empremta en la història, dones com ara la filòsofa, matemàtica i astrònoma de l’antiguitat Hipàtia d’Alexandria, la zoòloga Dian Fossey, o la premi Nobel de la Pau Malala Yousafzai, però també dones anònimes que patixen noves formes d’esclavatge, dones mares, dones ancianes guardianes de la memòria de la lluita per la llibertat, dones més ancianes encara, com Bihihat Uzheki, refugiada afganesa de cent cinc anys que manté encara l’esperança d’una vida millor mentre travessa fronteres pujada a l’esquena del seu nét. Eva, que és una dona creativa i amb una gran sensibilitat, també ha estat capaç d’escriure una cançó a un somriure, el somriure d’una xiqueta que la impressionar durant uns segons, potser un minut.

Les cançons d’Eva Gómez tenen un segell personal, producte per una banda de la seua veu i de les diverses influències de músiques d’arreu del món, i d’una altra de la seua sensibilitat social, cap injustícia, per mínima que siga, la deixa freda, Eva és una lluitadora que combat a favor d’un món més just i més igualitari, i ho fa amb la contundència i la força d’una cançó ben escrita i magníficament interpretada.

Eva no és el crit, ni el clam, ni la denúncia crua encastada entre acords d’una guitarra de cordes gratades amb urpes d’acer. Ella és la melodia, ella és la lírica en uns temps dolents per a l’esperit, per al combat, per a la poesia.