Hi ha verbs, o
alguna de les seues diverses accepcions, que no hem aprés a casa, al carrer o a
l’escola, sinó que hem descobert i els hem fet nostres a través de la lectura
de l’obra d’un escriptor. Francesc Mompó em va mostrar els mots iseta (una malifeta) o llostrejar; Estellés alçar eucarísticament; Josep Pla, badar, vull dir abstraure’s o
encantar-se mirant una cosa, com ara el paisatge, els canvis meteorològics, el
paisanatge i els seus costums. Pla, però també Joan Fuster, tots dos deixebles
de Montaigne, en això de badar i reflexionar, escriure i descriure sobre allò
que durant uns minuts ha captat la nostra atenció han fet escola en l’una i
l’altra riba del riu Sénia.
Josep Santesmases
i Ollé (Vila-rodona, 1951), en el dietari Els
paisatges trobats (Onada edicions, 2017), amb el qual va obtindre el II
Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, bada, observa, es
meravella, reflexiona, evoca, descriu i escriu sobre els diversos paisatges amb
els que es troba. Entre els seus referents literaris hi ha l’obra de
l’escriptor empordanés.
Des de novembre
del 2015 fins a març del 2017 Santesmases, com un aquarel·lista, apunta i
esbossa amb pinzellades precises els paisatges propers, aquells més pròxims
dels quals forma part, i altres que en el seu anar i vindre el seu esguard,
sempre a l’aguait, ensopega.
La seua és la
mirada d’un escriptor però també la d’un erudit preocupat pel territori, així
com la d’un individu que troba en l’agricultura (art que ha tornat a aprendre)
una connexió directa amb la terra, una herència que desempolsa i una saviesa
que guarda zelosament.
Josep Santesmases,
amb rigor i atent al detall, recull els canvis cíclics que patix el paisatge,
ens informa de com l’ésser humà l’ha transformat en benefici propi, un benefici
en perill constant per les plagues o una meteorologia capritxosa.
Escriu sobre allò
que li suggerix cada contrada, el que li fa evocar, la llum que en posar-se
sobre valls i muntanyes el seduïx, recupera espais on la memòria personal el
lliga a eixa mateixa contrada i a la gent que la va habitar.
Hi ha en
Santesmases, a més d’una declarada voluntat de capturar l’essència del paisatge
trobat o retrobat i oferir-nos-el en forma de proses de cuidada factura, amb un
llenguatge ric i un tempo pausat, hi
ha, dic, una necessitat d’obtindre respostes, deixar clares algunes qüestions,
alguns matisos, així com plantejar preguntes que puguen provocar un diàleg amb
el lector.
El paisatge d’una
comarca, d’un país, és molt feble, tots els ecosistemes ho són, i l’autor ens
posa com a exemple la colossal metamorfosi que va provocar en el paisatge, en
l’economia, en els costums fins i tot en la demografia dels nostres pobles un
petit insecte anomenat fil·loxera.
Un llibre intens
que cal gaudir amb els cinc sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada