dilluns, 19 de febrer de 2018

"ELS PAISATGES TROBATS"



Hi ha verbs, o alguna de les seues diverses accepcions, que no hem aprés a casa, al carrer o a l’escola, sinó que hem descobert i els hem fet nostres a través de la lectura de l’obra d’un escriptor. Francesc Mompó em va mostrar els mots iseta (una malifeta) o llostrejar; Estellés alçar eucarísticament; Josep Pla, badar, vull dir abstraure’s o encantar-se mirant una cosa, com ara el paisatge, els canvis meteorològics, el paisanatge i els seus costums. Pla, però també Joan Fuster, tots dos deixebles de Montaigne, en això de badar i reflexionar, escriure i descriure sobre allò que durant uns minuts ha captat la nostra atenció han fet escola en l’una i l’altra riba del riu Sénia.
Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, 1951), en el dietari Els paisatges trobats (Onada edicions, 2017), amb el qual va obtindre el II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, bada, observa, es meravella, reflexiona, evoca, descriu i escriu sobre els diversos paisatges amb els que es troba. Entre els seus referents literaris hi ha l’obra de l’escriptor empordanés.
Des de novembre del 2015 fins a març del 2017 Santesmases, com un aquarel·lista, apunta i esbossa amb pinzellades precises els paisatges propers, aquells més pròxims dels quals forma part, i altres que en el seu anar i vindre el seu esguard, sempre a l’aguait, ensopega.
La seua és la mirada d’un escriptor però també la d’un erudit preocupat pel territori, així com la d’un individu que troba en l’agricultura (art que ha tornat a aprendre) una connexió directa amb la terra, una herència que desempolsa i una saviesa que guarda zelosament.
Josep Santesmases, amb rigor i atent al detall, recull els canvis cíclics que patix el paisatge, ens informa de com l’ésser humà l’ha transformat en benefici propi, un benefici en perill constant per les plagues o una meteorologia capritxosa.
Escriu sobre allò que li suggerix cada contrada, el que li fa evocar, la llum que en posar-se sobre valls i muntanyes el seduïx, recupera espais on la memòria personal el lliga a eixa mateixa contrada i a la gent que la va habitar.
Hi ha en Santesmases, a més d’una declarada voluntat de capturar l’essència del paisatge trobat o retrobat i oferir-nos-el en forma de proses de cuidada factura, amb un llenguatge ric i un tempo pausat, hi ha, dic, una necessitat d’obtindre respostes, deixar clares algunes qüestions, alguns matisos, així com plantejar preguntes que puguen provocar un diàleg amb el lector.
El paisatge d’una comarca, d’un país, és molt feble, tots els ecosistemes ho són, i l’autor ens posa com a exemple la colossal metamorfosi que va provocar en el paisatge, en l’economia, en els costums fins i tot en la demografia dels nostres pobles un petit insecte anomenat fil·loxera.
Un llibre intens que cal gaudir amb els cinc sentits.