(Antoni Gómez fent un discurs als Premis Ciutat de Sagunt. Fotografia Vicent Salvador)
Allà per l’any 1976 vaig estudiar primer de BUP a l’Institut del Port de Sagunt, allí vaig descobrir que els alumnes portenys els deien als de Sagunt romans. Sagunt és una ciutat en la qual el seu passat ha marcat intensament els seus habitants i en especial a bona part dels seus intel·lectuals, el poeta i periodista Antoni Gómez no n’és una excepció, és més, sóc de l’opinió que d’alguna manera en fa gala i en el llibre
El camí de les merles (
Perifèric edicions, 2009) exercix de romà, no un romà de les pel·lícules amb escenaris de cartó pedra, ni un romà de Setmana Santa, sinó un romà que assumix la saviesa dels clàssics grecs i llatins però també de bona part de la cultura occidental. Un romà nascut en la segona meitat del segle xx i que es vol un home del seu temps amb la rica càrrega a sobre d’una mil·lenària tradició cultural. Però aquest romà no és cap patrici, encara que el seu llenguatge ens puga confondre, és un poeta nascut en la plebs i que aspira a entendre el món i el temps que li han tocat viure.
Aquest poeta «arribat als quaranta, m’entossudí a canviar-me la pell estètica i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes». La ruta que emprén és la de la memòria, la de deixar-se dur pels records i els pensament utilitzant el símil de l’excursionista, d’aquell solitari que agafa un camí, una senda i es perd per la muntanya, «sóc un senderista de la poesia a qui li agrada caminar per la sendera dels lladres, disposat a córrer riscos». «Camine lleuger d’equipatge, sense pretensions ni faules... Cavalque pels més inhòspits paisatges de la imaginació». «Sóc un solitari del castell de la polis, un captaire de la memòria, un volantiner dels acudits».
El camí de les merles és això, un anar enrere en el temps cercant uns personatges i uns espais perduts en el passat, vinculats emocionalment al poeta, els quals aquest recompon amb una certa enyorança i als quals també intenta dir allò que no va ser capaç de dir-los. També hi ha un intent d’explicar-se a si mateix actituds, posicions, comportaments. De vegades la senda dels pensaments el fa divagar en excés o el porta a espais onírics tot endinsant-lo en un bosc de branques toves i multicolors.
El jo, que és protagonista i veu narrativa, té un pes important en tot el text. No hi ha més punt de vista ni més mirada que la del mateix autor, és un text pretesament subjectiu, reflexiu, en el qual el poeta Antoni Gómez li ha guanyat la partida al periodista Antoni Gómez.
El llenguatge és clarament poètic. L’estructura del llibre també. Pot llegir-se com un dietari o com un llibre de viatges a l’interior del món de l’autor i del seu univers creatiu.
«Pel
Camí de les Merles he trobat un camí cap a la prosa», diu el seu autor i no hi ha una mentida més gran en tot el llibre.
