(Dibuix de Miquel Albarracín, 1987)VERSIÓ EXTRAOFICIAL
Sempre m’havia cregut la història oficial que assenyalava la manera com el carrer dels Bonsais havia arribat a tindre un nom tan peculiar. Però un dia el fuster que tenia el seu taller a la planta baixa del número divuit, encara que la majoria de la jornada la passava al Bar de la Cantonada, me’n va contar, entre canya i canya, una altra de ben diferent i que ara els transcric:
–No sempre s’ha conegut aquest carrer amb el nom que ara té. Quan jo era un nen portava el nom d’un general colpista. Però amb anterioritat havia estat dedicat a una verge i fins i tot un segle més enrere a un portal que en l’antigor el tancava. Fa quasi trenta anys decidiren canviar-li el nom per un estrany afer relacionat amb un dels veïns d’aleshores. L’individu en qüestió vivia en el número tretze i atenia pel nom de Floreal. Era un home de mitjana estatura, calb i amb una gran afició a menjar tota mena de fruites a qualsevol hora del dia. Un dia a Floreal se li va fer una càries en un queixal, que li causà, a més d’un dolor intens i intermitent, un petit orifici en el qual se li va introduir una sement que amb el pas del temps fructificà i arrelà en forma d'un petit arbust. Floreal no sabia què fer ni on acudir, el més lògic hauria estat que haguera anat a cal dentista, però li tenia una por quasi irracional. Així és que decidí visitar un remeier d’origen oriental que vivia uns carrers més enllà. El remeier, en veure aquest estrany producte de la natura, pensà que es tractava, sense cap mena de dubte, d’un fet màgic i positiu que li reportaria a Floreal molta sort i felicitat, i així li ho féu saber, recomanant-li tot d’una que ho conservara, i, per tal que no li cresquera en excés, li va ensenyar la tècnica dels bonsais. La tècnica féu fortuna i amb el pas del temps els veïns es van acostumar a l’arbre lil·liputenc en la cara de Floreal i fins i tot molts d’ells, sense la possibilitat de tindre’n un en el mateix lloc, li van demanar que els ensenyara la tècnica, de tal manera que en pocs mesos els balcons, les finestres i els terrats del carrer es van omplir de bonsais. I així fou com primer la gent del barri, i tot seguit la de tota la ciutat, van començar a anomenar el carrer com el dels Bonsais.
En acabar la seua narració, em vaig quedar mirant-lo intentant esbrinar si em prenia el pèl. Després de tres canyes, vaig pensar que m’agradava més aquesta versió que l’oficial i la vaig donar per certa.
–No sempre s’ha conegut aquest carrer amb el nom que ara té. Quan jo era un nen portava el nom d’un general colpista. Però amb anterioritat havia estat dedicat a una verge i fins i tot un segle més enrere a un portal que en l’antigor el tancava. Fa quasi trenta anys decidiren canviar-li el nom per un estrany afer relacionat amb un dels veïns d’aleshores. L’individu en qüestió vivia en el número tretze i atenia pel nom de Floreal. Era un home de mitjana estatura, calb i amb una gran afició a menjar tota mena de fruites a qualsevol hora del dia. Un dia a Floreal se li va fer una càries en un queixal, que li causà, a més d’un dolor intens i intermitent, un petit orifici en el qual se li va introduir una sement que amb el pas del temps fructificà i arrelà en forma d'un petit arbust. Floreal no sabia què fer ni on acudir, el més lògic hauria estat que haguera anat a cal dentista, però li tenia una por quasi irracional. Així és que decidí visitar un remeier d’origen oriental que vivia uns carrers més enllà. El remeier, en veure aquest estrany producte de la natura, pensà que es tractava, sense cap mena de dubte, d’un fet màgic i positiu que li reportaria a Floreal molta sort i felicitat, i així li ho féu saber, recomanant-li tot d’una que ho conservara, i, per tal que no li cresquera en excés, li va ensenyar la tècnica dels bonsais. La tècnica féu fortuna i amb el pas del temps els veïns es van acostumar a l’arbre lil·liputenc en la cara de Floreal i fins i tot molts d’ells, sense la possibilitat de tindre’n un en el mateix lloc, li van demanar que els ensenyara la tècnica, de tal manera que en pocs mesos els balcons, les finestres i els terrats del carrer es van omplir de bonsais. I així fou com primer la gent del barri, i tot seguit la de tota la ciutat, van començar a anomenar el carrer com el dels Bonsais.
En acabar la seua narració, em vaig quedar mirant-lo intentant esbrinar si em prenia el pèl. Després de tres canyes, vaig pensar que m’agradava més aquesta versió que l’oficial i la vaig donar per certa.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999i al llibre Espècies en perill d'extinció -La impremta, arts gràfiques, Balaguer 1998.)
1 comentari:
Punyeta!, company no hi ha una altra manera de publicitar el congrés, que aquesta "invasió" en un espai de lletres.
Publica un comentari a l'entrada