XI
Amor la mar fou aquell estrany i fantàstic país
sobre el qual floriren el nostres primers i maldestres besos;
la cambra de sostre en la qual esbossàrem el nostre primer nu;
la llar on un dia descobrirem un foc desconegut.
Amor la platja és el país que guarda en el seu subsòl
L’arqueta sagrada del teu record,
la llar on resideix la meua estima.
Amor, les tempestes que ens puga enviar el destí
són ja inútils, cap ona, per molt que esgarrape la sorra
no serà capaç d’esborrar la silueta dels nostres cossos
abraçat i que va quedar esculpida
per ser venerada amb nostàlgia i malenconia
per un cor solitari.
(Publicat a Poesia Noranta (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1997)
2 comentaris:
Manel,
Avui he "pentinat" els teus tres darrers posts, tots de poesia. Com deus haver estimat i estimes i com t'inspira el sentiment. Ella, la musa, deu flotar pels aires beneïnt el seu poeta.
Amb afecte!
Hola Manel,
Tens tota la raó, el Vicent és molt gran.
No he escoltat el poema musicat, gràcies per la informació!
Una abraçada,
Raquel
Publica un comentari a l'entrada