III
Caminàvem plegats,
companys de senderes,
a la recerca del lloc màgic
on es perd el temps
escenari de la imaginació.
Caminàven, company,
i sovint em convertia
en espectador improvisat
del teu deambular
juganer i divertit.
Caminàvem, company,
i em converties sempre
en objectiu apassionat
del teu esguard.
Caminàvem, company,
només caminàvem.
Ara que has aparcat
a la vora del camí sense retorn
palpe un buit immens
al meu costat
i camine, camine company
amb tot el pes de la soledat al cor
cercant el lloc màgic
on es perd el temps
i es recuperen els comiats.
(Del poemari Camí sense retorn, editat dins del llibre col·lectiu Del camí. Quaderns Literaris. Germania, 1996)
dimarts, 9 de juny del 2009
dissabte, 6 de juny del 2009
BIBLIOTEQUES
(Sopar dels XVII Premis Samaruc organitzat per l'Associació de Bibliotecaris Valencians. D'esquerra a dreta Salvador-Damià Insa guardonat amb el Premi Samaruc al Millor llibre Juvenil editat el 2008 per Mort d'un interí de secundària, Maria Salut Cubells Premi Bibliotecaria de l'any, Sento Beguer Premi d'Honor de l'Associació de Bibliotecaris Valencians i Manel Alonso i Català Premi Samaruc al millor llibre Infantil editat el 2008 per Conta'm un conte. Fotografia de Mercè Climent i Francesc Mompó).***
No recorde haver vist els meus pares amb un llibre en les mans. Encara que van nàixer abans de la guerra civil i la seua infantesa va estar marcada per les misèries i penúries de la guerra i la postguerra, cap dels dos no era analfabet. Ma mare veia en la lectura, que no en l’estudi, una pèrdua de temps. Durant anys vaig creure que el meu pare compartia la mateixa visió. Em sabia greu per ells, la lectura ha estat per a mi un dels plaers més gratificants de què he gaudit des que vaig aprendre a llegir.
Una vesprada d’estiu, dins d’un bagul dels meus avis que era a l’andana de casa, sota mantes, flassades i llençols, vaig ensopegar amb el secret del meu pare: perfectament ordenats i lligats amb una corda fina de cotó, tot conformant paquets, hi havia un munt de llibres i de còmics que li pertanyien, una petita biblioteca que vaig assaltar amb satisfacció i amb voracitat fins a consumir-ne la darrera frase. Aquell va ser el meu primer assalt a una biblioteca, després entraria a sac en la del meu poble i en la dels meus amics, i ara ho he fet en la de la ciutat veïna.
No m’imagine una casa sense un racó, almenys un prestatge, on s’ubique la petita biblioteca familiar. Envoltar-me de llibres, no de qualsevol llibre, sinó d’aquells que m’han emocionat, que m’han fet pensar, viatjar, riure o plorar em crea un estat d’ànim molt proper a la felicitat. Quan sóc en una biblioteca em sent com a casa. Els bibliotecaris, com els llibreters que freqüente, els acabe convertint amb el pas del temps en amics i còmplices.
Per tot això no entenc per què el meu pare va ocultar la seua biblioteca, per què va decidir deixar de llegir. Per què el meu pare va deixar de somniar.
Una vesprada d’estiu, dins d’un bagul dels meus avis que era a l’andana de casa, sota mantes, flassades i llençols, vaig ensopegar amb el secret del meu pare: perfectament ordenats i lligats amb una corda fina de cotó, tot conformant paquets, hi havia un munt de llibres i de còmics que li pertanyien, una petita biblioteca que vaig assaltar amb satisfacció i amb voracitat fins a consumir-ne la darrera frase. Aquell va ser el meu primer assalt a una biblioteca, després entraria a sac en la del meu poble i en la dels meus amics, i ara ho he fet en la de la ciutat veïna.
No m’imagine una casa sense un racó, almenys un prestatge, on s’ubique la petita biblioteca familiar. Envoltar-me de llibres, no de qualsevol llibre, sinó d’aquells que m’han emocionat, que m’han fet pensar, viatjar, riure o plorar em crea un estat d’ànim molt proper a la felicitat. Quan sóc en una biblioteca em sent com a casa. Els bibliotecaris, com els llibreters que freqüente, els acabe convertint amb el pas del temps en amics i còmplices.
Per tot això no entenc per què el meu pare va ocultar la seua biblioteca, per què va decidir deixar de llegir. Per què el meu pare va deixar de somniar.
dijous, 4 de juny del 2009
EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)
CESCA
Cesca, la veïna del número divuit tercera, havia viscut molt i li havia passat de tot en la vida. Era viuda, tenia un germà tancat a la presó per afers polítics i dos fills treballant a Alemanya. Algunes nits els veïns la sentien plorar a l’altra banda del barandat, com un gat tancat en una casa abandonada.
A Cesca no li agradava la soledat, qualsevol excusa li era bona per a eixir de casa i estar-se amb els seus veïns. Tampoc no li agradaven els soterrars, però en sentir els tocs de la campana es posava un vel en el cap i se n’anava a l’església.
Cada any, en passar festes, tot just abans que ens recollírem, Cesca, amb un esbós de malenconia i de tristesa en la veu i els ulls plens d’aiguamarina, les acomiadava amb un: «Fins a l’any que ve si Déu vol!».
I va haver-hi un any en què les festes transcorregueren igual de sorolloses i d’alegres que sempre, però en el qual ningú, en concloure, no va notar l’absència de Cesca i de les seues paraules.
Mesos més tard, segurament fou per Tots Sants o en un soterrar, ens vam topetar amb la seua foto al peu d’una làpida i, en reconéixer-hi Cesca, vam recordar la paüra d’aquella pobra dona a l’oblit i a la mort.
A Cesca no li agradava la soledat, qualsevol excusa li era bona per a eixir de casa i estar-se amb els seus veïns. Tampoc no li agradaven els soterrars, però en sentir els tocs de la campana es posava un vel en el cap i se n’anava a l’església.
Cada any, en passar festes, tot just abans que ens recollírem, Cesca, amb un esbós de malenconia i de tristesa en la veu i els ulls plens d’aiguamarina, les acomiadava amb un: «Fins a l’any que ve si Déu vol!».
I va haver-hi un any en què les festes transcorregueren igual de sorolloses i d’alegres que sempre, però en el qual ningú, en concloure, no va notar l’absència de Cesca i de les seues paraules.
Mesos més tard, segurament fou per Tots Sants o en un soterrar, ens vam topetar amb la seua foto al peu d’una làpida i, en reconéixer-hi Cesca, vam recordar la paüra d’aquella pobra dona a l’oblit i a la mort.
dimarts, 2 de juny del 2009
Set dones i un home sol
En travessar un pas de vianants un home, Ricard, és atropellat per un vehicle amb tan mala fortuna que en caure es produïx un traumatisme cranioencefàlic que el porta a un estat de coma. Ingressat a la UCI d’un hospital comarcal, es trobarà sol amb set dones, dues de les quals tenen una importància circumstancial en la seua vida: Anna, la dona que conduïa el cotxe, i Daniela, la infermera que l’atén. Les altres cinc són Bruna, la mare; Carla, l’exesposa; Elena, la filla; Flàvia, examant; i Gavina, l’actual amant. D’aquesta manera s’inicia la narració Set dones i un home sol (Proa, 2009), de Víctor Alexandre.Cada capítol d’aquesta novel·la fragmentada és narrat en primera persona per cadascuna de les set dones, i ho fan d’una manera bidireccional, cap a elles intentant explicar-se, autojustificar-se, i cap al pacient confessant-se i passant-li comptes. Només dues no usen aquesta bidireccionalitat. Anna, que té un paper introductori, no sols en la narració sinó que marcarà el to que aquesta mantindrà al llarg del llibre, i Daniela, la visió de la qual servirà a l’autor per a oferir-nos una panoràmica general de l’escenari i els personatges vistos des de fora, això sí, sense perdre el to general del llibre.
I quin és aquest to? Doncs la manera clara i crua com diverses dones ens parlen d’aspectes fonamentals de la seua vida privada, com ara com viuen la seua sexualitat i com entenen la relació amb el homes i en especial amb aquell home que jau indefens i que es debat mentrestant entre la vida i la mort.
Ricard és un artista molt exigent amb la seua obra, un home enamoradís i marcat profundament per la forta personalitat de Bruna, la seua mare, que té una relació complicada amb Elena, la seua filla, i complexa amb la seua exdona i les seues amants.
Amb totes elles descobrirem els secrets més íntims, fins i tot aquells que mai no es van arribar a confessar, visitarem els moments més importants i intensos de la seua vida per a comprovar una vegada més com de complicades són les relacions humanes.
diumenge, 31 de maig del 2009
QUADERN DE RAFALELL (Antologia)
(Pintura de Bernat Alonso)II
Navegues a les meues pupil·les
i el teu balanceig infla les veles
del vaixell del meu desig.
Navegues a les meues pupil·les
i el teu balanceig infla les veles
del vaixell del meu desig.
IV
La mar i tu
estimant-vos entre braçades i ones.
La mar i tu
una dins de l’altra.
La mar i tu
i tu i jo com una trilogia pirata.
V
Sobrevolar la mar
és com veure’t
a través d’un mirall
nua i infinita.
Les illes són
Les pigues del teu cos.
(Publicats a De la mar –Quaderns Literaris. Editorial Germania. Alzira 1995)
dissabte, 30 de maig del 2009
EL RASTRE DELS DIES
Josep Igual«Els escriptors valencians que encara usem la llengua del país –i que som directament funcionaris– hem de fer tots els papers de l’auca per sobreviure. Exigiria un assaig amè si algú investigués les jugades funambulesques, les dinàmiques de circ que cal fer per a guanyar-se la garrofa diària». L’autor d’aquestes paraules i del llibre que les conté, Josep Igual, al llarg del 2002 es va veure obligat a combinar la seua tasca com a escriptor amb dues faenes periodístiques (premsa i televisió comarcal) i alguna conferència, però qualsevol excusa li era bona per a obrir un parèntesi: la lectura d’un llibre, la música de Bach, una conversa, un àpat, un paisatge, un encontre fortuït o un pensament, i construir un petit artefacte literari per a convertir-lo en un maó amb el qual construir el dietari El rastre dels dies (Onada edicions)
El dietari és el gènere literari més transversal. Però anem amb compte, ja que un autor poc hàbil el pot convertir en un cul-de-sac, en unes golfes plenes d’andròmines polsoses.
Si l’autor és una mica intel·ligent, si té ofici i coneix la tradició dietarista catalana que com a grans mestres té Pla i Fuster, així com els grans autors occidentals, i a més sap crear un espai mental en el lector i dota el text d’un ritme i d’una veu propis, en les seues pàgines es podran donar la mà la ficció narrativa i la poesia, l’esbós d’un paisatge i la caricatura d’un individu qualsevol, l’aforisme i l’acudit sagaç, conformant una unitat plural i rica. Josep Igual ho ha sabut fer.
Igual té una prosa brillant, concisa, la seua capacitat per a l’observació del detall és ressenyable, sap traure-li punta al silenci i sap vestir amb elegància la ironia i el sarcasme. És intel·ligent. És vital, encara que no ho semble amb eixa imatge de desmenjat, d’avorrit, amb la qual es disfressa, sap –i això no és fàcil– ressenyar amb eficàcia i amb estalvi de mots un plat, un vi, una música, un llibre. Coneix el seu ofici, no em referisc al de gasetiller, sinó el d’escriptor, és poeta, narrador, assagista, articulista i fins i tot compositor de cançons, un ofici que l’apassiona i que per a ell és una manera d’entendre la vida.
El rastre dels dies conté un grapat de bones pàgines i algunes entrades realment brillants.
El dietari és el gènere literari més transversal. Però anem amb compte, ja que un autor poc hàbil el pot convertir en un cul-de-sac, en unes golfes plenes d’andròmines polsoses.
Si l’autor és una mica intel·ligent, si té ofici i coneix la tradició dietarista catalana que com a grans mestres té Pla i Fuster, així com els grans autors occidentals, i a més sap crear un espai mental en el lector i dota el text d’un ritme i d’una veu propis, en les seues pàgines es podran donar la mà la ficció narrativa i la poesia, l’esbós d’un paisatge i la caricatura d’un individu qualsevol, l’aforisme i l’acudit sagaç, conformant una unitat plural i rica. Josep Igual ho ha sabut fer.
Igual té una prosa brillant, concisa, la seua capacitat per a l’observació del detall és ressenyable, sap traure-li punta al silenci i sap vestir amb elegància la ironia i el sarcasme. És intel·ligent. És vital, encara que no ho semble amb eixa imatge de desmenjat, d’avorrit, amb la qual es disfressa, sap –i això no és fàcil– ressenyar amb eficàcia i amb estalvi de mots un plat, un vi, una música, un llibre. Coneix el seu ofici, no em referisc al de gasetiller, sinó el d’escriptor, és poeta, narrador, assagista, articulista i fins i tot compositor de cançons, un ofici que l’apassiona i que per a ell és una manera d’entendre la vida.
El rastre dels dies conté un grapat de bones pàgines i algunes entrades realment brillants.
divendres, 29 de maig del 2009
EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)
UN CAS EXTRAORDINARI
A Jaume Messeguer, el veí del número nou, el cervell li funcionava a tot rendiment durant les vint-i-quatre hores del dia. Sempre tenia al seu abast una idea nova a posar en pràctica, un pensament novell a oferir.
El fet era tan extraordinari que alguns, entre ells el fuster i Joan Casanova, afirmaven que li havien vist traure fum del cap un dia en plena canícula estival. Altres barallaven la hipòtesi que aquell excés tenia la culpa de la seua alopècia.
Produïa tant el seu cervell que una nit, mentre dormia, li van començar a supurar per les orelles milers i milers d’idees i de pensaments que anaren escampant-se per tots els racons de sa casa, vessant-se per les finestres obertes i per davall de la porta fins negar el carrer i les llars dels seus veïns.
L’endemà, en trencar l’alba, tothom es va llevar amb un pensament nou. Alguns no ho van poder resistir i, després de dinar, van haver de tornar-se’n al llit.
El fet era tan extraordinari que alguns, entre ells el fuster i Joan Casanova, afirmaven que li havien vist traure fum del cap un dia en plena canícula estival. Altres barallaven la hipòtesi que aquell excés tenia la culpa de la seua alopècia.
Produïa tant el seu cervell que una nit, mentre dormia, li van començar a supurar per les orelles milers i milers d’idees i de pensaments que anaren escampant-se per tots els racons de sa casa, vessant-se per les finestres obertes i per davall de la porta fins negar el carrer i les llars dels seus veïns.
L’endemà, en trencar l’alba, tothom es va llevar amb un pensament nou. Alguns no ho van poder resistir i, després de dinar, van haver de tornar-se’n al llit.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)