En travessar un pas de vianants un home, Ricard, és atropellat per un vehicle amb tan mala fortuna que en caure es produïx un traumatisme cranioencefàlic que el porta a un estat de coma. Ingressat a la UCI d’un hospital comarcal, es trobarà sol amb set dones, dues de les quals tenen una importància circumstancial en la seua vida: Anna, la dona que conduïa el cotxe, i Daniela, la infermera que l’atén. Les altres cinc són Bruna, la mare; Carla, l’exesposa; Elena, la filla; Flàvia, examant; i Gavina, l’actual amant. D’aquesta manera s’inicia la narració Set dones i un home sol (Proa, 2009), de Víctor Alexandre.
Cada capítol d’aquesta novel·la fragmentada és narrat en primera persona per cadascuna de les set dones, i ho fan d’una manera bidireccional, cap a elles intentant explicar-se, autojustificar-se, i cap al pacient confessant-se i passant-li comptes. Només dues no usen aquesta bidireccionalitat. Anna, que té un paper introductori, no sols en la narració sinó que marcarà el to que aquesta mantindrà al llarg del llibre, i Daniela, la visió de la qual servirà a l’autor per a oferir-nos una panoràmica general de l’escenari i els personatges vistos des de fora, això sí, sense perdre el to general del llibre.
I quin és aquest to? Doncs la manera clara i crua com diverses dones ens parlen d’aspectes fonamentals de la seua vida privada, com ara com viuen la seua sexualitat i com entenen la relació amb el homes i en especial amb aquell home que jau indefens i que es debat mentrestant entre la vida i la mort.
Ricard és un artista molt exigent amb la seua obra, un home enamoradís i marcat profundament per la forta personalitat de Bruna, la seua mare, que té una relació complicada amb Elena, la seua filla, i complexa amb la seua exdona i les seues amants.
Amb totes elles descobrirem els secrets més íntims, fins i tot aquells que mai no es van arribar a confessar, visitarem els moments més importants i intensos de la seua vida per a comprovar una vegada més com de complicades són les relacions humanes.
Cada capítol d’aquesta novel·la fragmentada és narrat en primera persona per cadascuna de les set dones, i ho fan d’una manera bidireccional, cap a elles intentant explicar-se, autojustificar-se, i cap al pacient confessant-se i passant-li comptes. Només dues no usen aquesta bidireccionalitat. Anna, que té un paper introductori, no sols en la narració sinó que marcarà el to que aquesta mantindrà al llarg del llibre, i Daniela, la visió de la qual servirà a l’autor per a oferir-nos una panoràmica general de l’escenari i els personatges vistos des de fora, això sí, sense perdre el to general del llibre.
I quin és aquest to? Doncs la manera clara i crua com diverses dones ens parlen d’aspectes fonamentals de la seua vida privada, com ara com viuen la seua sexualitat i com entenen la relació amb el homes i en especial amb aquell home que jau indefens i que es debat mentrestant entre la vida i la mort.
Ricard és un artista molt exigent amb la seua obra, un home enamoradís i marcat profundament per la forta personalitat de Bruna, la seua mare, que té una relació complicada amb Elena, la seua filla, i complexa amb la seua exdona i les seues amants.
Amb totes elles descobrirem els secrets més íntims, fins i tot aquells que mai no es van arribar a confessar, visitarem els moments més importants i intensos de la seua vida per a comprovar una vegada més com de complicades són les relacions humanes.
1 comentari:
Interessant però ara ja faig llistes de llibres que no podré llegir. El temps em venç i m'obliga a constants renúncies. No es pot matar tot el que és gras, noi.
Rep la meva salutació!
Publica un comentari a l'entrada