Segons el Llibre de l’Apocalipsi, hi ha un indret terrible que Déu ha reservat per a desfer-se, el dia del juí final, de tot allò que esborrarà del llibre de la vida. Aquell lloc terrible és l’estany de foc. Es dóna l’estranya circumstància que de la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer, editada als tallers de Lambert Palmart l’any 1478, només es conserva un únic full, concretament la darrera part del Llibre de l’Apocalipsi i el colofó.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.
1 comentari:
És la primera vagada que llegeixo un critica teva i m'ha agadat. com que llegeixo bestant, t'aniré seguint. Felicitats per la crítica.
Publica un comentari a l'entrada