dissabte, 20 d’abril del 2013

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ




(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.
Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.
El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.
El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.
Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.
Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.
Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

2 comentaris:

Pere Bessó ha dit...

Recomanable.

Josep ha dit...

Manel he de manifestar que has escrit un comentari molt encertat
sobre la importància del desig, el dolor de la impossibilitat de realització, el goig de tenir-lo...
Un magnífic treball d´anàlisi sobre el poemari. Contribució fonamental perquè l´acte fóra tan interessant i bonic. Moltes gràcies, Josep.