dimecres, 25 de març de 2015

L'ALBUFERA DE JOSEP LOZANO


Des dels inicis de la dècada dels huitanta del segle passat, amb la publicació de Crim de Germania, Josep Lozano és considerat per molts com un dels referents de la narrativa valenciana actual. I això encara que el veterà escriptor d’Alginet també s’ha dedicat a l’articulisme, a l’estudi local i comarcal, a la traducció, i a idear o participar en propostes tan emblemàtiques d’agitació sociocultural com la Trobada d’Escriptors de la Ribera o els sopars Estellés. La vessant menys coneguda de Lozano pel públic lector és la de poeta, per escassa i poc difosa. La seua poesia fou considerada a la dècada dels setanta del segle passat per alguns crítics com a realista, sense cap adjectiu més, com ara podria ser social o intimista.
Enguany Bromera, que està fent una aposta clara per aquest autor obrint una sèrie en la seua col·lecció Biblioteca dels Nostres Autors, on reedita la seua obra, acaba de publicar un nou llibre de poesia de Josep Lozano, L’Albufera. Palaus Naccararum (que ve a significar estany de nacre).

L’Albufera de València ha estat un espai en el qual un gran nombre d’autors han fet parada literària al llarg dels segles, des de Rufus Fastus Avienus, una referència del qual obri el llibre de Lozano, fins poetes i narradors valencians com ara Ramon Guillem, Berna Blanch, Albert Hernàndez i Xulvi o Francesc Baixauli i Mena, sense oblidar Vicente Blasco Ibáñez o Joan Fuster. Ara que parle del savi de Sueca, recordar que en el seu moment va encunyar el terme paisatgisme sentimental per a referir-se a un tipus concret de poesia que va tindre el seu millor moment en la primera meitat del segle xx, en el qual el paisatge era la font d’inspiració i l’espai on el poeta projectava les seues emocions i sentiments. Aquest terme durant anys fou entés i usat per molts d’una manera pejorativa, la qual cosa ha fet que un gran nombre de poetes defugiren el paisatge com a motiu dels seus poemes. Josep Lozano, un home amb una àmplia cultura, no tan sols literària, ha estat valent i ha decidit retornar al paisatge, però no a qualsevol paisatge, sinó a un de concret que considera un dels referents dels valencians, per tal de mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la força dels mites i els símbols en les societats humanes.



En el llibre trobem un autor amb una gran capacitat d’observació i d’estudi, un individu sensible, lúcid, intel·ligent, amic del detall que és buscat amb paciència de pescador d’imatges, un artesà de la mètrica i la rima, encara que no defuig per això el vers lliure, un home constant i treballador que intenta posar ordre en un món aparentment desordenat. Lozano és capaç de convertir allò que capta la seua mirada en cant, de recollir la bellesa i els sentiments que li genera i recrear-los en versos diàfans, entenedors, capaços de seduir qualsevol individu per molt allunyat que se senta de la poesia. Perquè en la poesia de Josep Lozano hi ha una voluntat de connectar amb el lector, de fer-se entendre, de defugir les barreres de l’hermetisme que agrada tant a altres poetes.
Hi ha en la seua poesia una necessitat de crear complicitats, d’agafar amigablement de la mà el lector i anar descobrint-li el llac i les atmosferes i instants de gran bellesa que s’hi generen al llarg del dia i de l’any, de mussitar-li el nom de cada ocell per petit que aquest siga. El poemari també ens parla de sentiments, un home és el seu bagatge emocional i cultural, un bagatge que de vegades projecta sobre el món que l’envolta. La seua ànima és un mirall sobre el qual es reflectix la força de la bellesa, tot generant sota la superfície nacrada un seguit d’emocions.
Josep Lozano ens oferix en aquest segon llibre de poesia de la seua llarga carrera com a escriptor un pomell de poemes senzills, ben treballats, on ix a la recerca de la bellesa i reivindica la capacitat del paisatge per a commoure’ns fins i tot en els detalls més intranscendents, per a fer-nos reflexionar sobre la vida, que al cap i a la fi és el més valuós que posseïm.