diumenge, 22 de març de 2015

LES ÒRBITES DE VERDCEL


El grup alcoià VerdCel, un dels projectes musicals més interessants de l’escena valenciana, ha entrat en el 2015 amb un nou treball discogràfic sota el braç: Òrbites. Poetes i cançons, producte del seu pas pel Festival Barnasants. Un treball en el qual, des del rock, s’acosten a la nova cançó (no és la primera vegada que ho fan), en aquest cas a Raimon, Ovidi Montllor, Joan Pau Giné i Quico Pi de la Serra, i als poetes que aquest moviment més va visitar: Ausiàs March, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.


No es tracta d’un disc a l’estil de «tribut a...», en aquest cas a la Nova Cançó sinó d’alguna cosa més complexa. VerdCel, i en especial el seu gestor i cantant, Alfons Olmo, no són d’aquella mena de valencians que actuen sota el dictat del pensat i fet. Alfons, que és un creatiu amb una personalitat molt acusada, ambiciós i amb una visió transversal de la creació artística, ha optat per desmuntar en el seu taller totes les cançons, combinant algunes amb poemes, donant a altres un so més elèctric, actualitzant les sonoritats, digerint-les perquè acaben formant part del seu ADN. Quan escoltes el resultat de tot aquest complex procés, no passa com quan algú s’atrevix a interpretar un clàssic i l’oient acaba trobant a faltar la versió original, no. VerdCel aconseguix sorprendre i atrapar immediatament aquell que els escolta, perquè ells no versionen sinó que oferixen una nova proposta als nostres sentits.


El grup ha treballat amb la poesia i les cançons amb un concepte global del que havia de ser el conjunt del treball i després de l’espectacle que n’emana, on Alfons desenvolupa un paper polièdric i fonamental com a músic, com a rapsode, com a cantant, com a marmessor d’un llegat musical de gran valor que no sols és capaç d’actualitzar sinó d’enriquir-lo aportant el millor d’ell mateix, és a dir una gran professionalitat, una dedicació completa i una interpretació personal amb una bona dicció i un gran domini de l’espai escènic.


Òrbites. Poetes i cançons està dividit en dues parts, tal com si d’un llibre de poesia es tractara. El·lipse, format per dotze temes, gravats en directe en els concerts celebrats a les ciutats d’Alcoi i l’Hospitalet de Llobregat, el qual s’obri amb la lectura del poema Les paraules, de Salvador Espriu. No és gratuïta aquesta obertura, així VerdCel avisa de la importància del text en aquest espectacle i alhora ens reclama la màxima atenció perquè serem testimonis privilegiats d’un ritual en el qual la poesia i la cançó dansaran juntes per acabar en un magnífic coit sonor.
Després ens retrobarem amb temes que ja coneixíem del seu disc dedicat a Raimon, acompanyades de cançons d’Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra, interpretades (i disculpen si és exagerat l’adjectiu) d’una manera magistral.
La segona part, Paràbola, està formada per quatre cançons gravades a l’estudi, dues de les quals de Quico Pi de la Serra, un poema d’Estellés i una cançó del cantant rossellonés Joan Pau Giné. Un deliciós epíleg que tanca un disc per a mi imprescindible.

Fotos de Juan Miguel Morales