dijous, 29 de juliol de 2010

LA PARTIDA D'AMÀLIA


Algun lector despistat, en encetar la lectura de la novel·la Partida de Vicent Sanz (Aeditors, el Perelló, 2008), pot arribar a pensar que es troba davant d’una nova versió de Romeu i Julieta, situada en aquesta ocasió en plena postguerra a Traiguera (el Maestrat). Romeu seria Vicent, el fill del capitost local del Movimiento, i Julieta seria Amàlia, la filla de qui fou cap del comité revolucionari durant la guerra civil. Però aquest lector s’equivoca de bon tros, ja que Traiguera no estava dividida en partidaris de cada família, sinó que dins de cadascuna d’elles els individus que les conformaven anaven capotejant la vida com podien, aprofitant uns les noves circumstàncies polítiques per a enriquir-se i escalar posicions socials mentre que els altres esperaven que els temps els foren més propicis.
Vicent Sanz, en els primers capítols, ens situa en un temps i en un lloc per a oferir-nos els antecedents bàsics de la trama, per anar complementant-los amb més detall i eixamplant-los a mesura que ens va presentant cadascun dels personatges.
I de colp i volta apareix una carta procedent de l’exili, una carta que dividirà la família però també el cor d’Amàlia.
El títol del llibre ens parla de l’inici d’un viatge cap a la llibertat, però també d’una partida, com les de truc, on l’engany forma part del joc. Una partida entre dues maneres d’entendre el món en la qual tots els individus que apareixen tenen el seu paper.
Vicent Sanz es revela en aquest llibre com un bon constructor de personatges, el mural que ens oferix és extens, versemblant i plural. S’ha esforçat per tal d’oferir-nos els diferents matisos de cada individu, sense carregar massa les tintes en tòpics ni en prototipus. Els seus personatges estan fets de carn i ossos i apareixen amb totes les seues virtuts, però també amb les seues misèries. Amàlia, la protagonista, és una dona bella, oberta, liberal, però també és capaç d’enganyar, de manipular... Vicent, l’antagonista, és un home temprat, fort, però també gallet, prepotent, masclista, capaç de pegar-li al seu pare si aquest s’interposa entre ell i els seus plans.
Vicent Sanz ha sabut crear l’atmosfera adient per a una trama que enganxa el lector, recrea amb gràcia un paisatge, el del Maestrat, amb els seus pobles petits, els masos, la seua orografia, els conreus de secà, com també un paisanatge de rostres rovellats, de silencis còmplices, on els masovers tenen tractes amb els maquis mentre fan bona cara als guàrdies civils.

1 comentari:

vicentsanz ha dit...

Moltes gràcies per els teues paraules. En l'esquema de Romeu i Julieta no hi havia pednsat però ben mirat és cert que, si alguna cosa hi ha d'universal en el plantejament deu ser això.