Des de l’aparició, ara fa més de cinquanta anys, de la cançó Al vent, la música popular valenciana ha anat oferint amb el pas del temps, tot i els entrebancs que ha hagut de patir, un ventall cada vegada més extens de compositors, músics, intèrprets i gèneres musicals fins arribar a l’actualitat, en què assistim a un esclat de magnitud mai no vista en quantitat i qualitat de propostes.
Durant aquest temps s’ha anat creant un cànon d’obres imprescindibles amb un nivell de creativitat contrastada. Dins d’aquest cànon, un dels discos que té un lloc indiscutible és Brossa d’ahir, que l’any 1977 van gravar Pep Laguarda i el grup Tapineria, i que Discmedi va reeditar el 2006 en format de cedé acompanyat de diversos documents audiovisuals i uns llibrets on s’expliquen els detalls de la seua concepció. Aquest era un treball exquisit de folk rock, hereu dels millors exponents anglosaxons del gènere com ara Nick Drake, Neil Young, Tom Petty, Bob Dylan, però amb unes gotes de música mediterrània i que alhora estava emparentat amb treballs de Pau Riba, qui se’n va encarregar de la direcció artística, i de Jaume Sisa. Tapineria, Juli Bustamante i Remigi Palmero es van convertir en la trinitat del rock valencià.
Malgrat l’èxit aconseguit amb aquest primer treball, la banda va desaparéixer poc després per a tornar als escenaris i els estudis de gravació trenta anys més tard amb una formació en la qual només queda del grup original Manuel Garrido («Garri»). A aquesta nova aventura s’han sumat Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada. Sota el braç porten un nou disc: En perill d’extinció, un títol amb el qual pretenen remarcar les dificultats per les quals passen la llengua i la cultura del nostre país, ofegades per polítiques que sovint juguen en contra.
El so de la nova Tapineria continua sent en part hereu de la vella, amb preeminència de guitarres acústiques, percussions menudes i instruments com ara la flauta, el saxo, la trompeta i l’harmònica, però han canviat la veu de Pep Laguarda per la de Garri, com també la línia de les seues lletres, ara escrites per Garri, Samuel, Tallada i el carismàtic actor i poeta Ismael Carretero. La marcada personalitat de Pep Laguarda ha sigut compensada amb el talent i la professionalitat de Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, que han aportat idees fresques i noves sonoritats i influències musicals al grup, tots dos han estat també els responsables de la producció i les mescles del nou treball. En perill d’extinció és un disc eclèctic, de nou cançons, algunes realment brillants com ara Etno-break, on Josep Vicent Tallada a la flauta enceta el disc amb un so i un ritme encomanadissos, Campanitas de Bronze, basada en una cançó infantil però interpretada sota ritmes elèctrics, Hem fet cançons, un tema on els teclats prenen protagonisme i ens declaren que la música per a ells és com un bàlsam contra la soledat i les ferides del viure, Rei de la tristesa, amb aires de bossa nova, on Tallada al saxo aporta ecos de jazz, Zones de cristall, ritmes jamaicans amb una guitarra elèctrica que va repuntant les costures de la cançó, Més enllà, que a mi personalment em porta ecos del rock dels setanta, Un crit, on el rapsode, després d’encetar la cançó amb unes estrofes de reminiscències raimonianes, es transforma en cantant per a denunciar un sistema injust que té la capacitat de reinventar-se per tal de continuar explotant-nos.
Tapineria, com abans ho féu Josep Vicent Tallada en la seua etapa de cantautor, fa una aposta important per les noves tecnologies per tal de donar a conéixer les seues composicions.
En l’actualitat el grup està treballant en el segon disc de la nova etapa. En l’armari tenen més de vuitanta cançons, algunes de les quals ja es poden escoltar a través d’internet en xarxes socials com ara el youtube o el myspace.
Durant aquest temps s’ha anat creant un cànon d’obres imprescindibles amb un nivell de creativitat contrastada. Dins d’aquest cànon, un dels discos que té un lloc indiscutible és Brossa d’ahir, que l’any 1977 van gravar Pep Laguarda i el grup Tapineria, i que Discmedi va reeditar el 2006 en format de cedé acompanyat de diversos documents audiovisuals i uns llibrets on s’expliquen els detalls de la seua concepció. Aquest era un treball exquisit de folk rock, hereu dels millors exponents anglosaxons del gènere com ara Nick Drake, Neil Young, Tom Petty, Bob Dylan, però amb unes gotes de música mediterrània i que alhora estava emparentat amb treballs de Pau Riba, qui se’n va encarregar de la direcció artística, i de Jaume Sisa. Tapineria, Juli Bustamante i Remigi Palmero es van convertir en la trinitat del rock valencià.
Malgrat l’èxit aconseguit amb aquest primer treball, la banda va desaparéixer poc després per a tornar als escenaris i els estudis de gravació trenta anys més tard amb una formació en la qual només queda del grup original Manuel Garrido («Garri»). A aquesta nova aventura s’han sumat Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada. Sota el braç porten un nou disc: En perill d’extinció, un títol amb el qual pretenen remarcar les dificultats per les quals passen la llengua i la cultura del nostre país, ofegades per polítiques que sovint juguen en contra.
El so de la nova Tapineria continua sent en part hereu de la vella, amb preeminència de guitarres acústiques, percussions menudes i instruments com ara la flauta, el saxo, la trompeta i l’harmònica, però han canviat la veu de Pep Laguarda per la de Garri, com també la línia de les seues lletres, ara escrites per Garri, Samuel, Tallada i el carismàtic actor i poeta Ismael Carretero. La marcada personalitat de Pep Laguarda ha sigut compensada amb el talent i la professionalitat de Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, que han aportat idees fresques i noves sonoritats i influències musicals al grup, tots dos han estat també els responsables de la producció i les mescles del nou treball. En perill d’extinció és un disc eclèctic, de nou cançons, algunes realment brillants com ara Etno-break, on Josep Vicent Tallada a la flauta enceta el disc amb un so i un ritme encomanadissos, Campanitas de Bronze, basada en una cançó infantil però interpretada sota ritmes elèctrics, Hem fet cançons, un tema on els teclats prenen protagonisme i ens declaren que la música per a ells és com un bàlsam contra la soledat i les ferides del viure, Rei de la tristesa, amb aires de bossa nova, on Tallada al saxo aporta ecos de jazz, Zones de cristall, ritmes jamaicans amb una guitarra elèctrica que va repuntant les costures de la cançó, Més enllà, que a mi personalment em porta ecos del rock dels setanta, Un crit, on el rapsode, després d’encetar la cançó amb unes estrofes de reminiscències raimonianes, es transforma en cantant per a denunciar un sistema injust que té la capacitat de reinventar-se per tal de continuar explotant-nos.
Tapineria, com abans ho féu Josep Vicent Tallada en la seua etapa de cantautor, fa una aposta important per les noves tecnologies per tal de donar a conéixer les seues composicions.
En l’actualitat el grup està treballant en el segon disc de la nova etapa. En l’armari tenen més de vuitanta cançons, algunes de les quals ja es poden escoltar a través d’internet en xarxes socials com ara el youtube o el myspace.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada