divendres, 11 de maig de 2012

"JOC DE DOS" DE ROSA ROIG



Rosa Roig, en el seu primer llibre (Joc de dos. Col·lecció Mil poetes un país. Editorial Germania. Alzira, 2012), ens oferix una manera d’entendre la poesia en la qual el fet d’anar saltant les fronteres existents entre els diversos gèneres literaris s’acaba convertint en un segell quasi personal. La seua és una poesia en què els pilars sobre els quals se sustenta no són un lèxic rebuscat, ni una pirotècnia d’imatges enigmàtiques a la qual només els iniciats poden accedir, sinó que s’assenta sobre la transversatilitat, usant en els seues versos elements de la cançó popular infantil o de les rondalles per a parlar-nos de la pèrdua d’un ésser estimat, com en alguna ocasió també ho va fer Vicent Andrés Estellés. De vegades els seus poemes, on prima el vers lliure, s’emparenten amb allò que s’anomena el microconte, una narrativa en què la brevetat es fa acompanyar de grans dosis de lirisme o de sorpresa.
Rosa Roig és com un saltamartí que s’assaja saltant, fent cabrioles i provatures, i no es conforma en quedar-se dins d’allò que anomenem literatura, sinó que s’endinsa atrevida en altres camps buscant complicitats com ara en el de les arts plàstiques, ací compta amb la col·laboració de Manola Roig, la qual s’ha encarregat de les il·lustracions del llibre, i el de la música, en alguns poemes trobem com invoca el so d’un instrument per a crear amb paraules un paisatge o una escena sonora.
Joc de dos està dividit en quatre parts, una primera, L’home del sac, on el buit dolorós, l’absència incommensurable que és capaç de deixar-nos la pèrdua d’un ésser estimat, són tractats amb grans dosis de tendresa; Dones i filles, que ens parla de la condició de dona en una societat patriarcal i la relació intergeneracional que entre elles mantenen; Himnes de batalla, que és on, en la meua modesta opinió, trobe a la poeta més feta, més madura, es tracta de vint poemes, els més llargs del llibre i potser fins i tot els més intensos que tenen com a referència els himnes homèrics, són poemes escrits aparentment per un nosaltres, però en realitat és un jo que conversa amb ell mateix, un jo que llança els seus pensaments, els seues dubtes existencials, sobre el paper en blanc, utilitzant aquest com una paret de frontó i exigint-li respostes que només trobarà en el seu interior; i Tactes i contactes, on ens oferix una poesia gairebé telegràfica, emparentada amb la tanka i el haiku i en la qual una paraula sola es pot convertir en un suggeriment, un estímul, és aquesta part sens dubte la més vital i sensual de tot el conjunt.