dilluns, 21 de maig del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS/ CUADERNO DE LOS TRUJIMANES


LA ESTACIÓN VACÍA
.

En la estación, un sueño duerme en la consigna cubierto con sábana de olvido.
Los viajeros esperan el último tren que nunca llega.
La mugre colma los laberintos de los suburbios cercanos.
Las papeleras repletas de libros condenados al ostracismo.
La primavera de las ideas yace sobre infinitos raíles: el escenario de un suicidio.
Charcos de palabras ensucian de tinta el suelo.
Desde un anuncio una sonrisa comercial cierra las rosas en un puño.
En la estación vacía una voz recorta silencios destinados al silencio.


L’ESTACIÓ BUIDA
.

A l’estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l’oblit.
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.
El fem ompli els laberints dels suburbis propers.
Les papereres vessen llibres condemnats a l’ostracisme.
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l’escenari d’un suïcidi.
Tolls de mots embruten de tinta el terra.
Des d’una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.
A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci.

*******

Traducció del poeta Miquel Català. El poema pertany al llibre Com una òliva de Manel Alonso i Català. IV Premi de Poesia "Gorgos", 2002 (Editorial Aguaclara. Alacant, 2002)

1 comentari:

Dolors Jimeno ha dit...

Funciona com a metàfora del que està passant. Ets clarivident, Manel.
D.