CONCERT DE PEP GIMENO, EL BOTIFARRA

(Pep Gimeno"El Botifarra" i la seua Rondalla dalt de l'escenari del Centre Cultural de Massamagrell)

El diumenge 26 d’abril vaig assistir per primera vegada a un concert de Pep Gimeno «el Botifarra». El xativí, acompanyat de la seua rondalla, havia aconseguit durant dos dies seguits omplir l’auditori del Centre Cultural de Massamagrell, i en aquests temps que corren, en un país com el nostre, cantant en valencià, i cançó tradicional valenciana, això és tota una proesa. Encara que segons el meu parer té una explicació: Pep «el Botifarra» és un home que sap transmetre i contagiar al públic la seua passió pel cant tradicional valencià.
Estem acostumats a vedets cantant en playback, a cantants que pareixen més paons reials unflats de vanitat i de màrqueting que músics, i quan veiem un home honest, un músic honrat dalt de l’escenari, que respira autenticitat pels quatre costats, ens quedem sobtats i alhora encisats.
«El Botifarra» té una veu que s'adapta amb versatilitat a qualsevol modalitat del cant valencià, igual dona una malguenya que una havanera. Quan creus que la seua veu ha arribat a un sostre et sorprén amb un nou xorro de veu que s’alça sobre el primer.
La seua saviesa popular, disfressada de modèstia, el convertix, dalt de l’escenari, en un vertader showman, meitat cantant meitat rondallaire, que ens va contant anècdotes, dites, refranys que complementen i enriquixen l’espectacle, retornant al poble que mig se n’ha oblidat una part del patrimoni cultural que ha anat perdent.
«El Botifarra» és un gran seductor que a través de la paraula viva convertix en còmplice del seu cant el públic, i és capaç, com un mag, d’obrir un parèntesi en el temps de cadascú i fer que les manilles del rellotge avancen emmudides, ja que l’únic que s’ha de sentir és el seu cant i el somriure de satisfacció i de plaer de la gent que l’escolta.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Creu de pedra i ferro a l'interior del cementeri de Puçol)

EL VEÍ DEL NÚMERO 28

S’havia cagat en els morts del veí del número 28 i, a més a més, en la seua cara. Agreujat en el seu honor, al del 28 no li va quedar més remei que trencar-li l’ansa del coll. El cadàver el va trobar l’endemà l’enterramorts, el qual, parsimoniosament, el va recollir i el va llançar al poal de les escombraries. Era el cinqué ocell mort que havia aparegut en aquell carrer del cementeri i l’home començà a témer que es convertiria en una rutina.
Un testimoni presencial dels fets, el veí del número 46, i al mateix temps gran amant dels coloms, respirà alleujat en esbrinar que l’assassí d’ocells no tenia cap familiar eminent al qual l’ajuntament es veiera obligat a erigir una estàtua en un parc de la ciutat.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

ENGANTXA'T A MI COM SI FOSSIS HEURA!

Hi ha un fenomen que no per peculiar i estrany resulta menys humà i és el sentit que prenen els mots una vegada sabem de la mort d’aquell que els ha dit o escrit. Fa uns anys un parent meu em va deixar, sense adonar-me, una senzilla dedicatòria en un quadern jo que usava com a dietari. Quan ho vaig descobrir em vaig fins i tot enfadar amb ell. Sentia la seua intromissió com una violació de la meua intimitat i en part ho era. Poc temps després va morir en un accident laboral. Empés per una íntima necessitat de sentir-me a prop d’ell vaig tornar a llegir aquelles quatre ratlles. Els mots del desaparegut autor prenien una dimensió i una força que em van estremir i fins i tot em van fer plorar.
Fa uns dies he tornat a llegir el poemari Quan plou en les entranyes/Erraietan barrena euria egiten digunean, d’Andolin Eguzkitza (Brosquil Edicions, 2001). Aquest és un llibre que conec molt bé perquè junt amb el seu autor em vaig encarregar de la traducció al català.
Andolin, poeta en una de les llengües més antigues d’Europa, estimava profundament la llengua catalana i fins i tot la parlava. Ell em confessà que l’havia apresa llegint els nostres poetes, sobretot Miquel Martí i Pol.
En aquest llibre hi ha un poema al qual li tinc una estima especial i que porta com a títol Enganxa’t a mi com si fossis heura! És un poema de dènou versos que quan vaig traduir llegia com si d’un poema d’amor es tractara: l’amant que reclama a la seua estimada la seua presència, la seua abraçada, que li demana que li faça de puntal per a poder enfrontar-se a la soledat, el pas del temps, l’oblit...
Després d’haver faltat Andolin Eguzkitza, la lectura del poema ha estat una altra, els seus versos m’han fet pensar en la relació del poeta amb el seu lector, en la por del poeta al fet que la seua obra es desfaça com el salnitre en la mar de l’oblit, la por al fet que la poesia no trobe un lector que en llegir-la carregue d’energia de nou els mots i torne per uns instants la vida al seu autor. La relació d’un escriptor amb la literatura té connotacions amoroses, fins i tot sexuals, i el paper que juga el lector de vegades és el de la persona que mira a través de l’ull del pany, o el de l’amant receptor de la paraula convertida en carícies i besos, per això, amic lector, Enganxa’t a mi com si fossis heura!

EL SOROLL DE LA RESTA

Si algú espera trobar en la novel·la de Francesc Bodí El soroll de la resta (Bromera, 2008) una mena de continuació de la seua anterior Havanera (Bromera, 2006), es trobarà totalment defraudat. El soroll de la resta, amb la qual va obtindre l’any 2007 el Premi Enric Valor de Novel·la, deixa de banda els ecos del realisme màgic, que tant l’han influenciat i tan bons resultats li han donat en anteriors treballs, i ens oferix una novel·la amb un únic personatge protagonista convertit en l’eix sobre el qual gira tot el relat, un relat on Bodí reflexiona sobre diverses matèries: el món de la publicitat, el turisme massiu, la depredació del medi, la construcció ferotge, el valor de l’amistat, les catàstrofes naturals i sobretot el sentit de la vida. El soroll de la resta lligaria més prompte amb la línia de la novel·la amb la qual l’autor també va obtindre l’any 1999 el Premi Enric Valor, L’infidel (Bromera, 2000).
Bataller, una eminència dins del camp de la publicitat, sofrix el seu tercer infart i decidix deixar-se anar, deixar-se morir sense lluitar, però alguna cosa a última hora el para, la veu de la metgessa que li recorda la d’un antic amor. De colp i volta es recuperarà i alhora recuperarà aquell amor de joventut en un paratge idíl·lic, la Vall de Gallinera, on durant un any viu un amor feliç i seré i on el món que retrata, en el qual els cirerers sempre estan florits, i els personatges que l’envolten conformen una història costumista abocada en un principi cap a un happy end fins que Bataller i el seu amor recuperat tenen un accident de trànsit. La veritat és que fins aleshores, encara que Francesc Bodí és un narrador intel·ligent amb ofici i talent suficient i el relat està ben construït, jo, lector impenitent, em sentia com si m’haguera fallat, ell com a novel·lista té una capacitat creativa superior a tot allò que estava oferint-me, però a partir de l’accident Bodí li dóna la volta al relat, descobrint-nos que tot ha estat una ficció i apareix el filòsof que és per a explicar-nos d’on ix el material amb el qual construïm els somnis i l’escassa importància que tenen totes les nostres lluites i obsessions davant de la mort.

L'ARRACADA DE L'ONCLE DE JOAN

EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI

Quantes vegades passem per un lloc mirant però sense veure el que ens trobem al nostre pas? Moltes, sens dubte. Els artistes, quan decidixen trencar la nostra rutina, la nostra ceguesa, intervenen en el paisatge urbà d’una manera radical per tal d’obrir-nos els ulls i fer-nos veure que alguna cosa ha canviat.
Els semàfors, els cantons, els bulevards de les nostres ciutats, des de fa una dècada, s’han anat omplint de persones provinents d’altres països cercant l’esperança d’un somni. Prompte ens hi hem acostumat, a ells, sovint com una molèstia que cal ignorar, esquivar. No sabem qui són, però sí que sabem d’on vénen, han vingut fugint de la misèria i esperant de trobar un paradís on lliguen els gossos amb llonganisses.
Vicent Usó, com l’artista plàstic que fa la seua intervenció en el paisatge urbà, en la seua novel·la El músic del bulevard Rossini (Proa, 2009) ens obliga a alentir el pas i a escoltar la música, però també la història d’un violinista polonés que ha travessat Europa per acabar tocant al carrer d’una de les nostres ciutats.
El present i el passat del músic es van conjugant mitjançant la veu narrativa, que no acabem de saber si realment està informada o simplement es dedica a especular, a crear el relat d’una vida un tant dissortada. El retrat que fa no és sols un primer pla del personatge principal, Usó va obrint l’objectiu i també fa aparéixer la societat rural polonesa d’on és originari, fa aparéixer una Europa oriental empobrida després de la caiguda dels règims totalitaris, on les organitzacions criminals trafiquen amb persones, per a després utilitzar-los com a captaires, lladres o prostitutes; també inclou el retrat de la nostra societat, que els ignora, els margina o els convertix en culpables de tots els mals.
En els dos eixos que fan moure el relat hi ha, per una banda, una història d’amor i de traïció, amb moments durs i fins i tot cruels; en l’altra hi ha l’home obsessionat en perseguir un somni. Sovint els éssers humans ens pensem que la consecució dels nostres somnis ens portarà de colp i volta a un estadi de felicitat permanent. Perseguir un somni sense aconseguir-lo només crea frustració, dolor i desesperança, perquè sovint en la relació amb l’art ens pensem que l’èxit, la fama i els diners ho són tot i oblidem que allò important és la recerca de la bellesa, la relació espiritual entre la creació i el creador. Si això no es té clar potser que, com el músic del bulevard Rossini, arribem a pensar que l’art és el culpable de la nostra dissort, que el nostre talent ens ha portat la ruïna i ens ho ha fet perdre tot. Sort tenim que sempre hi ha algú que, com més enfonsats estem, ens recorda que no podem rendir-nos.
Al bell mig del relat, tota una galeria de personatges secundaris la història dels quals podria haver donat origen a altres novel·les.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

XI

Amor la mar fou aquell estrany i fantàstic país
sobre el qual floriren el nostres primers i maldestres besos;
la cambra de sostre en la qual esbossàrem el nostre primer nu;
la llar on un dia descobrirem un foc desconegut.
Amor la platja és el país que guarda en el seu subsòl
L’arqueta sagrada del teu record,
la llar on resideix la meua estima.
Amor, les tempestes que ens puga enviar el destí
són ja inútils, cap ona, per molt que esgarrape la sorra
no serà capaç d’esborrar la silueta dels nostres cossos
abraçat i que va quedar esculpida
per ser venerada amb nostàlgia i malenconia
per un cor solitari.


(Publicat a Poesia Noranta (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1997)