UNA BONA NOTÍCIA PER A LA NARRATIVA BREU

Durant els darrers quinze anys m’he vist en el compromís d’haver de formar part de nombrosos jurats de certàmens literaris. Ha estat una faena a la qual m’he enfrontat amb paciència i disciplina, intentant sempre ser el més equànime possible. Sovint en els premis de narrativa he vist com els reculls de narrativa breu partien en clar desavantatge en relació amb les novel·les. Sóc conscient que és difícil escriure un bon recull de narrativa breu, amb un relat que falle n’hi ha prou per a descompensar tot el llibre. De vegades, al bell mig d’un mal recull, m’he trobat una bona narració surant entre el naufragi sense la possibilitat que algú la rescatara.
Corre la brama entre els narradors que els editors no són massa partidaris de publicar reculls de relats. D’altra banda, en tot el País Valencià, si no m’equivoque, només hi ha un premi per a reculls de narrativa breu. No fa massa temps un amic bibliotecari em va confessar que els del seu gremi preferien adquirir abans una novel·la que un recull de contes, ja que els assidus a la biblioteca preferien emportar-se a casa una novel·la, per molt extensa que fóra, que un recull de relats. En una novel·la –em deia el meu amic– el lector s’endinsa en un món de ficció i després, si el convenç, es deixa dur fins el final. Un recull de narrativa breu exigix més, perquè quan acaba un relat ha de tornar a fer un nou esforç i capbussar-se en un altre univers.
A pesar de tots aquests contratemps, els escriptors continuem escrivint narrativa breu. Les noves tecnologies, si els contes no són excessivament llargs, ens ajuden a difondre’ls.
A la Vall d’Albaida un grup de gent ha decidit fer una aposta per a possibilitar l’edició i difusió de bona narrativa breu i han creat la revista La lluna en un cove. El consell de redacció d’aquesta revista, que és de caràcter mensual i que ara arriba al número sis, selecciona i publica els millors relats que els arriben. Treballen amb una gran seriositat i rigor, i intenten, en la mesura del que els és possible, portar la revista d’una manera professional. A diferència d’altres iniciatives com ara L’Horabaixa o L’Aljamia, no descuiden el tema dels subscriptors i porten la seua economia d’una manera ordenada.
Aquest grup, al capdavant del qual està Lluís Miquel Pérez, ha vingut a omplir un buit important i aquells que com a escriptors i com a lectors estimem la narrativa breu els ho agraïm.

PLAGIS

(A la fira del llibre de València d'esquerra a dreta els escriptors Manel Alonso, Urbà Lozano, Josep Ballester i Pasqual Alapont)

Si hi ha alguna cosa que es valora en aquesta societat de la (des)informació, massificada i farcida de subproductes culturals creats d’una manera industrial i que es pareixen tant els uns als altres, eixa és sense cap mena de dubtes l’originalitat. Hi ha qui diu que res no és original, que tot està inventat, només cal donar un colp d’ull als clàssics per a comprovar-ho. Els temes són sempre els mateixos. La cultura es reinventa en cada generació. Només la biografia s’acosta a l’originalitat (i amb humilitat, afegisc jo), ens pareixem tant els uns als altres! I justament d’això, de la falta d’originalitat de les nostres vides, de com de predicibles som en les nostres relacions socials, ens parla Urbà Lozano en la novel·la Plagis (Bromera).
De la lectura que jo li he fet hi ha unes quantes qüestions que m’agradaria resaltar. La primera, la capacitat del seu autor per a jugar amb les diverses modalitats dialectals del català. La segona, la facilitat per a canviar de registre genèric dins de la mateixa novel·la; el llibre comença amb un guió cinematogràfic, un guió que més endavant veurem convertit en un conte; aquesta metamorfosi no és només de gènere, sinó també d’estil, de veu narrativa. La tercera qüestió: la manera com ha conseguit Urbà Lozano marcar un ritme a la novel·la a base de reiteracions sense fatigar el lector, el qual aconseguix atrapar i arrossegar-lo en un ball fins el final.
La quarta, l’humor, un humor de vegades corrosiu que nega tota la novel·la. Lozano, amb grans dosis de mala llet, passa comptes amb una societat hipòcrita i amb alguns dels seus espècimens, però en concret amb una generació (la meua, la seua) les diferents tribus de la qual coneix bé i retrata a tot color.
La primera vegada que vaig ensopegar amb una obra narrativa d’Urbà Lozano fou en llegir en un premi literari la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), un llibre que ha passat inadvertit als lectors i a la crítica i que es mereixia millor sort. Ja aleshores em vaig trobar un narrador madur, intel·ligent, segur de si mateix i amb unes grans qualitats que llibre a llibre ha sabut desenvolupar amb més ofici i destresa.

LA MIRADA DE XAHRAZAD

Josep Ballester pertany a eixe grup de poetes valencians que una vegada han consolidat la seua veu poètica i han vist reconeguda la seua obra han sentit la necessitat d’obrir-se a altres gèneres. Junt amb ell ho han fet altres membres de la seua generació, com ara Manel Rodríguez-Castelló (que se’ns ha destapat com un gran articulista), Lluís Roda, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Josep Lluís Roig, Antoni Gómez, o el desaparegut Manel Garcia i Grau (vull fer constar que parle d’autors que en un principi no combinaven la seua vessant de poetes amb la seua vessant com a narradors, com sí que és el cas de Xulio Ricardo Trigo, Vicent Penya, etc). Aquesta és una actitud que compta amb pocs precedents en les anteriors generacions poètiques valencianes.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

QÜESTIÓ D'OPINIÓ

D’entre tots els veïns del barri que s’entretenien mirant-lo, ningú no s’atrevia a dir al cec que volia ser torero i que cada dia la família abandonava en un camp obert dels afores de Pouet, amb una capa vella (la qual els més atrevits afirmaven que fou de Manolete), ningú, repetisc, no es va atrevir a dir-li que deixara de jugar amb la capa, ja que al trot s’apropava el brau que s’havia escapat de les festes patronals del poble del costat.
I què anaven a fer o a dir els veïns si ells estaven deslliurats de perill i, d’altra banda, havien decidit per unanimitat democràtica que tothom té dret alguna vegada en la vida a una oportunitat amb què poder, amb el risc que això comporta, agafar l’alternativa?

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA

Una vegada he arribat al darrer mot i he clos el llibre Els racons de la memòria (Edicions 62, 2009), d’Isabel-Clara Simó, em sent obligat a recriminar-li a l’escriptora alcoiana un parell de qüestions. La primera és la brevetat del llibre, crec que se li ha quedat en el tinter molt a contar-nos; i la segona és que he trobar a faltar en alguns casos més profunditat. Ara, en línies generals, em pareix un llibre ben escrit, interessant, amb un plantejament clar, amb una prosa planera, directa, i he trobat que el seu contingut transpira sinceritat, honestedat.
Els racons de la memòria, a diferència d’altres del mateix gènere, s’inicia en la joventut de l’autora, per a després de passar per la maduresa acabar en la infantesa i l’adolescència. Així doncs, recull l’itinerari vital d’una dona valenta, lluitadora, que ha estat capaç de refer-se dels colps més durs que la vida pot donar a un ésser humà, com ara la pèrdua d’un fill (impactant, esgarrifant el capítol Enlloc, que parla del dolor, de la desesperació d’una mare davant la desaparició sobtada del fill). Un itinerari amb escasses pinzellades de l’àmbit més privat, més domèstic i ple de la relació que ha mantingut en primer lloc amb les ciutats en les quals ha viscut: Alcoi, València, Figueres, Barcelona... i sobretot amb les persones amb què s’ha relacionat.
D’Isabel-Clara Simó, tot i que ella sovint se’ns apareix en el llibre com una persona tímida, jo tinc la imatge d’una persona extravertida, una mica xarraire, com jo mateix (o potser jo en sóc més), directa i amb les idees molt clares. En Els racons de la memòria ens parla de la seua relació amb personatges rellevants de la nostra cultura i de la nostra política, com ara Montserrat Roig, amb la qual va mantindre una gran amistat, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol, de qui elogia una part de la seua personalitat i ens mostra una altra cara menys amable, Pere Calders, Ricard Salvat, Antoni Miró...
Confesse que Els racons de la memòria l’he llegit d’una asseguda, la seua prosa nua, senzilla, em va atrapar des de les primeres frases, em va seduir la seua claredat expositiva. He gaudit de les anècdotes, de la visió que té de les relacions humanes, i com aquestes, d’una manera o altra, afecten el país. I per què no dir-ho, he plorat en els passatges on el dolor, la desesperació i la tristesa es feien més palesos, quasi palpables.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

OKUPA

Un ésser estrany, espectral, havia calat tant fons en la imaginació de la veïna del dinou que fins i tot hi va edificar una casa i es va instal·lar definitivament allí. Amb el pas del temps es va casar amb el monstre imaginari que havia esglaiat la veïna del dinou en la seua infantesa i van tindre una munió de fills. Per això, quan algú, en aturar-se front al quiosc de premsa que regentava, l’acusava de no tindre gens ni mica d’imaginació, ella sempre responia de la mateixa manera:
–Sí en tinc, però la tinc ocupada.

PANA NEGRA

Fins ara l’obra narrativa de Joan Olivares es pot agrupar pel gènere en dos grans grups. Per una banda, l’eròtic, en el qual s’inclourien Dies de verema i Pell de pruna (editades per Bromera), i per una altra el de recreació històrica: Vespres de sang (Bromera), L’estrep (Tres i Quatre) i Pana negra (Bromera), encara que Dies de verema, pel seu tractament i temàtica, no es desmarca tant del darrer grup com ho fa Pell de pruna. En un apartat a banda estaria el llibre infantil escrit a quatre mans amb Antoni Espí El regne d’Albaríssia, (Prodidacta) les aventures de la colla "A colp de pedal" en la comarca de la Vall d’Albaida.
En la narrativa de Joan Olivares hi ha una passió, una estima en el tracte, un coneixement de la matèria primera de l’escriptor, la llengua, que de seguida ens crida l’atenció. La seua prosa és fluida, poc artificiosa i artificial, aparentment senzilla i assequible, per on el lector navega sense esculls, no s’hi veuen ni es noten les costures, és d’una gran finesa, empra una llengua pouada directament del poble, rica en matisos, les frases estan construïdes pensant en la brevetat i tenen com a objectiu la concisió, contenen poca pirotècnia verbal recaragolada.
Pana negra és per a mi la millor novel·la d’entre totes les que li he llegit a Olivares (només em resta per llegir L’estrep). Està ben construïda, té un ritme controlat i manté fins al final la tensió narrativa. La narració estricta ha estat adornada amb notícies de l’època amb la idea d’ajudar el lector a situar-se en un temps i en la mentalitat de la gent que el va viure.
Pana negra és una magnífica novel·la d’aventures, una extraordinària història d’amor on la bellesa física fa un pols amb la bellesa interior i al final, malgrat tot els avatars, la darrera ix victoriosa. Una novel·la de personatges amb una gran personalitat, els quals sobreïxen d’entre les pàgines i segresten el lector i el fan cavalcar amb ells entre frases i paràgrafs, capítol a capítol, fins arribar al darrer mot on el deixen lliure assegut en la seua butaca. En cloure el llibre el lector encara sent el miol llunyà del Gatet d’Otos.