divendres, 25 de setembre del 2009

ATZUCACS

(Jordi Sebastià signant llibres a la Fira del Llibre de València. Foto Fèlix Duart)
Des de la seua tercera edició, en què va deixar de premiar un conte per a passar a premiar-ne un recull, el Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de Castelló de la Plana està omplint un buit significatiu que hi havia en aquesta mena de certàmens organitzats al sud del riu Sénia. Enguany el certamen ha arribat a la desena edició, al llarg d’aquests deu anys l’aposta que han fet les diverses entitats i institucions organitzadores (la Federació de Colles de Castelló, la Llibreria Babel, Brosquil Edicions i la Diputació de Castelló) per la narrativa breu ha donat com a fruit l’edició d’un grapat d’obres amb una qualitat i un interés remarcables, alhora que han reconegut i potenciat un gènere que pareix menyspreat darrerament pel sector editorial.
La novena edició del Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado recaigué en el llibre Atzucacs, del periodista i escriptor nascut a Burjassot Jordi Sebastià. Atzucacs és un recull de huit narracions que tenen en comú el carrer sense eixida al qual, en un moment determinat de les seues vides, es veuen abocats cadascun dels diversos protagonistes.
En bona part de les narracions trobarem l’angoixa de l’home urbà davant d’una societat agressiva, competitiva, deshumanitzada, on l’individu se sent sol, confús, frustrat, incapaç de mantindre’s ferm en uns valors que se li diluïxen entre les mans, deixant-se arrossegar per les circumstàncies, incapaç d’aturar-se i reconduir la seua vida cap a les amples avingudes.
Cadascuna de les huit narracions de Jordi Sebastià inaugura un petit univers individual amb una atmosfera comuna a la resta, un món generat pel desencant que el pas del temps i els esculls de la vida posen en el camí dels personatges.
Es tracta d’un recull de narrativa breu equilibrat, amb narracions difícils d’oblidar per la seua força interna i en les quals en un moment o altre el lector se sentirà retratat i aleshores serà quan una certa angoixa el prendrà: no deu ser el meu camí un altre atzucac?
A mi, com a lector, m’han copsat narracions com ara Gavina, que obri el recull, on Souza, el protagonista, és un teleoperador que un dia es queda atrapat per l’aparició d’una gavina al centre de la ciutat i decidix seguir-la emprenent una boja cursa que el durà a perdre la faena. O L’home transparent, que tanca el recull, on Sebastià reflexiona sobre eixa sensació estranya que ens pren a la gent immersa en la maduresa de ser invisibles dins de la massa per a les noves generacions.
Atzucacs és un llibre escrit amb ofici per un narrador que es prodiga poc, la seua anterior obra narrativa, Un assumpte de perifèria, data de l’any 1999. Ara, és un narrador amb la capacitat d’atrapar-nos i fer-nos reflexionar.

dijous, 24 de setembre del 2009

L'OLIVERA DE LLUÍS RODA

(Lluís Roda llegint al Port de Catarroja un poema el passat 19 de setembre durant L'anguila literària, a la seua esquerra Toni Teruel i a la dreta Xavier Aliaga. Foto F. Mompó i Mercé Climent)


Acabe de llegir el llibre de poesia De l’ànima, de Lluís Roda, Premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva (Bromera, 2005), i he de confessar que la seua lectura m’ha fet gaudir i pensar. Entre els diversos poemes que conformen el llibre hi ha un en concret que m’ha copsat per la seua aparent senzillesa, la seua força i la reflexió que hi fa Roda, porta per títol En aquest moment.
El poeta que bada cercant l’espurna que li provoque l’incendi de la creació s’asseu en una pedra, al seu davant hi ha una olivera. Una olivera que li servirà com a excusa per a exercitar la memòria i retrobar-se amb el seu pare, amb la seua infantesa i un món, una manera d’entendre la vida, uns colors i uns sabors que s’han escolat per l’albelló del temps. Però l’olivera i el poeta no són al camp, són «al costat d’un riu / artificialment net» que endevine un dels parcs del vell llit del Túria, i malgrat que la petita fauna: les rates i els ocells es mostren alegres, els xiquets i les xiquetes no pugen a l’olivera sinó al tobogan, l’olivera no és per a ells més que un adorn vegetal, així que el poeta es pregunta si aquests infants d’ara deuen conéixer l’origen de l’oli, de les coses que els donen vida i els alimenten. Compara també els éssers humans, en la seua adaptació a l’entorn, amb les rates. Ens parla de la desesperança dels joves que busquen els paradisos artificials en l’alcohol i l’excés i que, embogits, rebenten les botelles al parc, els vidres de les quals uns operaris amb eficàcia recolliran més tard, com si els poders públics s’encarregaren de traure de la visió dels ciutadans les llàgrimes provocades pel desencant i la ràbia.
L’olivera li serveix al poeta Lluís Roda per a contraposar el passat i el present, un passat potser idealitzat i un present de desencant que ens du cap a un futur al qual, malgrat tot, ens adaptarem com les rates, encara que la ignorància de les petites coses ens acompanye, les petites coses que són les que ens acosten als moments feliços.

dimecres, 23 de setembre del 2009

ESBOSSOS


1

El reflex de les teues ninetes em retorna

la imatge d'un home sumit en la bellesa.


2

El teu nu encetant l'estiu com una magrana:

reminiscència que ni la memòria perdona.


3

Les teues ninetes, miralls de vivències,

convoquen cada nit el trenc de l'alba.


4

La trencadissa remor del silenci em nega

d'una soledat que em copsa i m'ofega

-odie ser hoste de la teua absència.


5

M'assec als peus del teu llit i se m'esmuny

innoble l'esguard per la vall de la lluna.


( Del meu llibre Com una òliba. Premi Gorgos de Poesia. Editorial Aguaclara, Alacant 2002)

dimarts, 22 de setembre del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS


FRAGMENT D’UNA CONVERSA ESCOLTADA EN EL NÚMERO 7 PROVINENT DEL NÚMERO…

–Tants aires que et donés i no ets més que un fill de puta –ho va dir sense immutar-se, sense ni tan sols mirar a la cara el seu interlocutor, però aquest es va sentir agredit en el seu fur intern, no tenia dret a dir-li una cosa així. Força nerviós, amb la veu entretallada, va arribar a balbucejar:
–Mare, per favor!
–Fill, tu ho saps bé, que a la mare no li ha agradat mai la hipocresia –i, assenyalant-se obscenament l’entrecuix, afegí–: I ben orgullosa que estic dels beneficis que m’ha donat i em dona la finca del mig, i ton pare pobret que visquera amb tant que vam patir per a poder-nos casar de llogats i amb un llit d’una tia seua, ton pare que ho veiera, fill, el que hem progressat!


(Del llibre Espècies en perill d’extinció. Editat per La impremta Arts gràfiques. Balaguer, 1998)

diumenge, 30 d’agost del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS


EN EL TREN (IV)


Jaume va pujar dalt del tren amb les lleganyes encara pegades en les parpelles. Es va seure en el seu lloc habitual, va traure un llibre de la cartera, es va posar les ulleres i, abans de cabussar-se en la lectura, donà un colp d’ull al vagó. La mateixa fauna de tots els dies, i…, sobtat, va veure uns seients més enllà la rossa que baixava cada dia a l’Estació del Cabanyal-València completament nua. Es va traure les ulleres, es va fregar els ulls amb les dues mans i en obrir-los de nou la rossa continuava nua.
Va mirar els seus veïns cercant la complicitat que no hi va trobar. Va tornar a mirar la rossa i aquesta, com si res, li va somriure.
Què passava en el vagó? Una rossa escultural hi era nua, davant de tothom i ningú no li feia cas. Tan civilitzats ens havíem tornat? Jaume es va posar nerviós. Potser es tractava d’una al·lucinació. No hauria de pensar tant en el sexe!
La rossa es va alçar del seu seient i es va adreçar cap on era ell. Jaume va envermellir notablement. La rossa, dreta, caminant sobre aquells tacons d’agulla, resultava més impressionant encara.
–Es pot saber per què em mira vosté així?
Jaume va mirar a un costat i a l’altre esperant veure la resposta en la cara de la gent que l’envoltava, però tots el miraven fixament a ell. A la fi es va atrevir a contestar:
–M’encanta el vestit que porta i em preguntava on l’hauria comprat.
La rossa es va quedar mirant-lo i tot seguit, amb un to de veu molt sensual, li va dir:
–Està fet a casa, cosit amb el fil del teu desig.
Jaume es va quedar sense paraules. O potser les tenia totes i aquell matí no havia pujat al tren i ni tan sols havia eixit de casa?


(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

dissabte, 29 d’agost del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS


EN EL TREN (III)


Camil, el marit de la dona de la imaginació ocupada, es mirava totes les dones amb deliri. Al principi ho feia amb una certa timidesa, que deixà enrere a mesura que s’anava acostumant i acomodant al paisatge humà, per altra banda sempre canviant, del tren i de l’Estació del Nord.
Sempre duia un llibre en les mans, el qual utilitzava com un escut, com un amagatall darrere el qual guaitar.
A mesura que s’anava acostant l’estiu, el panorama millorava d’una manera ostensible. El dibuix d’unes bragues davall d’uns pantalons de color clar, un escot generós, uns mugrons endevinats…, tot això l’encisava.
Però va arribar un dia en què en alçar la vista del llibre per ataüllar el paisatge femení va començar a trobar-se no amb els cossos desitjats sinó amb els esguards de les seues propietàries.
En un primer moment va creure que era una dèria d’ell, però no, el miraven. Alçà de bell nou els ulls i allí estaven els esguards de totes posats sobre el seu cos, examinant-lo.
Baixà el cap, però continuava notant sobre la pell la fregadissa lasciva de les mirades que el despullaven d’una manera obscena, irònica.
Es va sentir nu i avergonyit al bell mig del vagó i va voler fugir. Suava, suava mars, oceans, vermell com un titot, no sabia on amagar-se, el llibre no era prou gran per a perdre’s entre les seues pàgines.
Baixà en la primera parada i va marxar a peu cap a casa fugint de la gent.
Ara sempre va al treball en cotxe. Condueix amb ulleres fosques.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

divendres, 28 d’agost del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS


EN EL TREN (II)


Malgrat que els dos dies anteriors Jaume s’havia negat en redó a pegar una capcinada en el tren en eixir de l'estació es va adormir. No volia arriscar-se a somniar de nou, però aquests vint minuts extres de descans li eren necessaris per a enfrontar-se amb la força necessària a la faena. En arribar a la primera estació somniava amb la Maria. Quan tots dos s'estimaven qualsevol excusa era bona per abraçar-se i besar-se. Sempre buscaven llocs solitaris on parlar i prosseguir amb els jocs de la carn i de l'estima. Quan les carícies és convertien en una flama que recorria les seues epidermis ella solia descordar-li els botons de la bragueta i li tantejava els testicles i el penis fins que aquest darrer s’enduria com una pedra. Maria la dolça Maria… El pas d’un tren en direcció contrària al seu el va despertar. El vagó restava quasi buit. Una mica sobresaltat mirà a dreta i a esquerra i es creuà amb l’esguard de Maria, la seua Maria. Es quedaren mirant-se als ulls durant uns segons, els quals li van fer concebre noves esperances, fins que ella amb un gest li va assenyalar la bragueta. De nou la bragueta, pensà, però en mirar-se va poder comprovar que entre un botó descordat guaitava la punta flàccida del seu penis.
Desconcertat, no va saber què dir i envermellí.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)