BENVINGUT AL PARADÍS

(Actuació d'Obrint Pas a Taradell)

Hi ha qui diu que les persones evolucionem des de la bèstia que fórem fins esdevindre un nou element anomenat ésser humà. Un element caracteritzat i mogut per allò a què li hem donat el nom de valors positius: tolerància, solidaritat, compromís social...
Per a recórrer aquest complicat i tortuós camí les persones ens hem valgut de la intel·ligència, del coneixement. Aquest camí d’anada ens ha de portar a una nova arcàdia, a un retorn al paradís. La qualitat de vida, els alts nivells de benestar i de justícia social, de llibertat i drets aconseguits els darrers cent cinquanta anys en el món occidental ens situen, segons ens informen des de qualsevol tribuna els predicadors laics, a les portes d’aquest paradís somniat i venerat durant generacions, en un paradís en el qual només ens separa de la felicitat absoluta l’adquisició d’un nou producte en el mercat. Però la veritat és que estem encara lluny del cartell de Benvingut al paradís! Som en un món contradictori, on la violència, la pobresa extrema, l’odi, la xenofòbia, l’explotació infantil, la situació de la dona, la crueltat, la manipulació informativa, la desesperança, apareixen i desapareixen (aparentment) entre mostres d’amor i de solidaritat. El poder ja no ens esclavitza amb grosses cadenes de ferro, sinó amb préstecs, hipoteques i la creació constant de la necessitat d’alguna cosa que cobrisca les nostres mancances, tot aprofitant-se dels nostres complexos i debilitats.
En Benvinguts al paradís!, el darrer disc d’Obrint Pas, es denuncia el gran circ de la mentida que se’ns ha instal·lat en forma de finestra electrònica en el món en les nostres llars. Les seues lletres ens parlen d’un fals paradís per on pul·lulen aturats de llarga durada, joves sense esperances, emigrants sense papers que fugen de la fam o la tirania, dones maltractades, llibertats individuals i col·lectives arrabassades... Però també invoquen la rebel·lia, la lluita i una ànsia ferotge per canviar la situació. Les cançons d’aquest disc estan brodades amb fils rojos que en l’aire flamegen com l’estendard del seu (el nostre) poble.

UNA LECTURA DEL NOU RAPTE D'EUROPA

El nou rapte d’Europa (Brosquil Edicions, 2008) és un llibre de poesia d’un autor, Lluís Alpera, amb una llarga i extensa trajectòria que es troba en un dels punts més àlgids de la seua maduresa creativa, un home conscient que és a l’hivern de la seua vida, un individu que abans de tancar la seua obra es fa un seguit de preguntes relacionades amb allò que l’ha mogut a estudiar, a escriure i a mantindre una posició activa i militant a favor d’una idea de país, a favor de la llengua, la llibertat i la mateixa creació literària.
El poeta sap d’on ve, coneix cada molló del camí recorregut i davant de la seua fi l’intranquil·litza la por que amb ell desaparega la memòria de la seua gent, del seu poble. La pàtria de Lluís Alpera «que alena encara vora al mar / a l’empara dels ametlers florits i antigues oliveres / carregades d’una perdurable història» és ignorada per una «Europa, capgirada pels raptors» i que «obnubila l’esperança dels pobles menuts», «però nosaltres no podem oblidar el poble / ni la gent cansada de cadenes que aguaita / trobar-se amb un cel pletòric de xicarandes en flor».
Europa és desitjada pel poeta «des dels escassos mugrons en què la República em va alletar» com un espai on retrobar la llibertat col·lectiva, però l’Europa «de falses diplomàcies i nous encanteris» ens encadena per sempre «al patiment i la vergonya» i ens transformarà «en animals sense destí ni pàtria» perquè «a qui li interessarà la història / i el pa d’or dels mots d’aquells / pobles sotmesos i desfigurats».
Així i tot, el poeta demana: «Deixeu-me somniar també en absurds viatges / i impossibles veritats» i es pregunta de nou: «Sobreviuran els meus a la plaga / de la globalització?».
El nou rapte d’Europa, amb el qual Lluís Alpera va obtindre el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt Jaume Bru i Vidal 2008, és un recull de poemes amb un llenguatge ric i ple d’imatges on el poeta denuncia el segrest que els poderosos han fet de la construcció de l’Europa dels pobles, de l’Europa dels drets, de l’Europa de les llibertats, per acabar construint un ens on els mercaders i els estats ens ignoren i coarten la llibertat.

OBRINT PAS

(Obrint pas en directe a Manlleu)

Des de fa poc més d’una dècada que estem vivint en el nostre país una eclosió de grups i cantants de música en valencià. Una onada que té la diversitat de gèneres i estils com a segell propi i que ha vingut amb força i intel·ligència a ocupar un espai (un espai que li és natural) i a enllaçar amb una tradició encetada fa cinquanta anys, amb l’aparició de Raimon i els 4 zeta, que durant la dècada dels vuitanta s’havia anat apagant.
Una de les bandes capdavanteres d’aquesta nova generació ha estat Obrint Pas, un grup nascut a l’Institut Benlliure de València (el cap i casal encara és capaç de donar-nos aquestes grates sorpreses) i que és el primer en fusionar un instrument com ara la dolçaina amb el ska, el reggae o el hardcore.
Durant la dècada dels noranta Obrint Pas gravaren tres maquetes, però no fou fins a iniciar-se el nou mil·lenni que publiquen el seu primer àlbum, amb el mateix nom del grup com a títol. A aquest àlbum el seguiren Terra (2002), La Flama (2004), la gravació en directe En moviment, acompanyat d’un devedé del concert (2006), i Benvingut al paradís (2007).
El so dels Obrint Pas està marcat, com ja hem dit, per la fusió de la dolçaina amb el ska, el reggae i el hardcore, però també amb gèneres provinents del folk autòcton i internacional com ara la cúmbia o les melodies balcàniques, que han aprofundit i consolidat en els seus darrers treballs i en especial en el seu darrer àlbum, el qual compta amb una major producció i una quantitat important de col·laboradors provinents de diversos racons del món.
Una altra característica dels Obrint Pas són les seues lletres, que contenen grans dosis de crítica social i solen tocar qüestions com ara l’antiracisme, l’antifeixisme, la situació de la dona, la llengua i la identitat nacional.
Sóc de l'opinió que el grup inicià la seua etapa de major maduresa creativa amb l’aparició de La Flama, un àlbum amb magnífiques cançons bona part de les quals tornades a enregistrar en el disc en directe En moviment.
Obrint Pas, com el seu nom ens indica, s’ha convertit en una eina que ha obert pas a noves fornades de músics que tenen en ells i en la seua música tot un referent.

CAMÍ D'AMOR

(D'esquerra a dreta Albert Forment, Manel Alonso i Francesc Mompó al Port de Catarroja durant L'anguila literària)

Sovint les histories més belles són les més senzilles. No fa falta ni laberints ocults on habiten monstres impossibles, ni universos paral·lels, només calen dues persones i els sentiments que fluïxen entre elles per atrapar el lector. Així ho ha entés Francesc Mompó i el resultat és una novel·la, Camí d’amor (Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2008, Perifèric edicions), on totes les sensacions i sentiments que apareixen giren al voltant del gran astre lluminós de l’amor.
El camí d’aquest amor s’inicia amb l’entrada a la guarderia dels seus protagonistes, Màrius i Talia, i ho fa amb un tal magnetisme que els unirà tots dos al llarg dels anys. La seua amistat, a mesura que van creixent, es convertirà d’una manera natural en amor i desig.
El seu és un amor tendre, però capaç de saltar per damunt de les barreres i de les convencions dels adults, alguns dels quals intentaran sense èxit posar-hi impediments, contraposant l’amor filial a l’amor de parella.
L’amor no és cec, com s’ha dit tantes vegades, sinó que no diversifica la mirada, la centra en l’ésser estimat i al seu voltant fa girar totes les coses.
Al llarg de la narració Mompó va deixant caure, com molletes de pa, els senyals de la tragèdia, la qual prendrà cos i marcarà el final de l’obra. De vegades l’ésser humà, per adonar-se del que realment és important en la vida, necessita que el drama li done un colp baix.
Aquest Camí d’amor també és un cant a l’amistat, la del seu amic comú Fèlix, a la lleialtat, a la fidelitat.
No hi ha amor sense erotisme i Francesc Mompó resol els afers més tòrrids, que alguns autors que adrecen els seus textos al públic juvenil decideixen ocultar, amb lirisme, un lirisme que remarca la tendresa i la bellesa d’aquesta bella història.

SOTA L'ATENTA MIRADA DE JOSEP IGUAL

Retrats de butxaca (Onada edicions, 2006) és un llibre que recull un total de trenta-nou articles en els quals Josep Igual, amb brevetat, eficàcia i creativitat esbossa la instantània de diversos personatges de la política, l’esport, la societat i la cultura.
Fa anys que vinc seguint la trajectòria de Josep Igual, un home armari (i no ho dic només per la seua grandària) amb uns quants calaixos en el seu interior destinats a cadascun dels gèneres que conrea. Poesia, articulisme, novel·la, contes, dietarisme... Aquest home armari, que compta amb una gran capacitat d’observació i de treball, he comprovat com s’ha sabut aliar amb el pas del temps i com en cada nova collita ens ha oferit als lectors uns textos literaris més madurs, més incisius i amb una prosa rica, flexible, suggerent.

En aquests Retrats de butxaca, hereus d’alguna manera dels Retrats de passaport de Josep Pla, trobem un escriptor amb un gran bagatge, que gaudix amb un escriptura transversal, transfronterera pel que fa als gèneres establits, que té cura i mima la seua matèria primera, la llengua, tot modelant-la i dotant-la d’una gran plasticitat.
La majoria dels individus retratats (Joan F. Mira, Carles Santos, Pau Riba, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor...), ja siga per la seua trajectòria vital o per la importància de la seua obra, tenen per si sols un gran interés, un interés que es veu incrementat per la mirada i la capacitat de convertir-la en literatura de Josep Igual.
Aquest no és un llibre per a lectors de titulars i d’anuncis per paraules, és un llibre per a aquells a qui agrada l’arquitectura de les frases, la pinzellada justa d’un adjectiu.

ULYSSES I EL FANTASMA FORASTER

Un home desarrelat, sense família i amics, fill de l’emigració i que ha passat anys treballant en una cadena de muntatge, a qui l’atur l’ha portat a convertir-se en un sense sostre. Un home que l’única possessió que té és un llibre que un dia es va trobar, L’Odissea, d’Homer, i del qual, després d’haver-se’l llegit, adopta el nom del seu protagonista, canviant la i llatina per una y grega, perquè grec era l’heroi. Un home, Ulysses, un rodamón solitari és el protagonista del llibre Ulysses i el fantasma foraster, de Toni Cucarella (Perifèric edicions, Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2006).
Una nit a Ulysses, trobant-se a la porta d’un cementeri, se li apareix l’espectre d’una ànima en pena. La pena d’aquesta ànima té dues vessants: estar enterrat en un poble que no és el seu i el fet que morts i vius el consideren un foraster. Ulysses, després d’una llarga conversa, arribarà a un compromís amb l’espectre: s’encarregarà de portar les seues despulles al poble on va nàixer.
En Ulysses i el fantasma foraster Toni Cucarella reivindica les arrels de l’individu com una part important de si mateix; la pàtria és el nostre paisatge i el nostre paisanatge, és la cultura i la llengua i, filant més prim, el dialecte que hem mamat, és la manera que té d’entendre el món i la vida una societat en la qual hem nascut i de la que formem part. Lluny de la pàtria, l’enyor ens produïx un buit dolorós, insuportable.
Ulysses, heroi atípic, buscarà per camins i carrers l’Ítaca amb la qual somnia el fantasma Aquileu, ensopegant amb esculls (la burocràcia, la violència xenòfoba...) que ompliran de dificultats la seua marxa.
A la fi, quan acomplisca el seu objectiu i soterre les despulles, Aquileu li oferirà a l’home desarrelat que s’oculta sota el nom d’un heroi llegendari una Ítaca adoptiva per a la seua eternitat.
Toni Cucarella, conscient de la força de les arrels, ha volgut dotar la seua narració perquè no se senta òrfena d’unes arrels ben poderoses que xuclen per una banda d’una obra fonamental de la cultura occidental, L’Odissea, i per una altra d’un conegut relat d’Andersen.
Una bona narració, amb una prosa aparentment senzilla, que ens farà reflexionar sobre l’individu i la societat que l’envolta.

ODA ESTRANYA A VALÈNCIA DE SALVADOR JÀFER

L’any 1982 el poeta Salvador Jàfer va obtindre l’Englantina d’Or en els Jocs Florals en Llengua Catalana celebrats a Barcelona, amb un poema que després de diverses edicions acabaria publicant en l’antologia Produccions Ansietat (1970-1988) editat per 3i4 en maig del 1988. Es tracta d’ Oda estranya a València, que en realitat són dos poemes, el primer en vers lliure i el segon en prosa poètica.

En les seues primeres estrofes el poeta situa el lector en les coordenades del seu naixement temporal i geogràfic, l’origen del seu llinatge, tot reclamant-se hereu de l’estirp dels moriscs que oblidaren l’alifat i feren seua la llengua catalana. Sóc l’estirp abolida d’Abu Jáfar al-Waqqaixi. Tota una declaració de principis a la qual ha restat fidel des d’aleshores.
Més endavant ens parlarà del seu trasllat a la ciutat de València. Me’n vaig pujar a València buscant el pa i l’amor, pensant-se que trobaria una ciutat oberta, culta, tolerant, i ensopegà amb la ciutat de l’autoodi, víctima d’un poder que ens negava qualsevol esperança. Més endavant ens parla del país de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, de la seua relació amb Catalunya. Per a tornar en les seues últimes estrofes a parlar-nos de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta, la Vall d’Albaida, allà on Al·là conspirava amb sant Jordi.
La prosa poètica parla per la seua banda de l’expulsió dels moriscos, amb una frase inicial colpidora: Aquesta terra ja no és la nostra. Parla d'aquesta pèrdua, de la lluita per salvar-la, dels anhels, dels somnis de desfer la malastrugança. Però el poeta és conscient que feia massa temps ja que havia sonat l’hora. I la llibertat, la saviesa, la memòria seran transportades per cada exiliat en la profunditat dels seus ulls perquè res no es perda.
Dos poemes bellíssims, de sempre abellidora lectura i que enguany, quatre-cents anys després de l’expulsió dels moriscos, són de lectura obligatòria.