(Carles Pastor a Ca les Senyoretes (Otos) durant la vetlada Peres al Roure, lectura de poemes de Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles, el quinze de maig de 2010. Foto de Mercé Climent i Francesc Mompó)
Així com els components de l’anomenada Nova Cançó es mostraven influenciats majoritàriament per la música francesa i en menor grau per l’italiana, les darreres fornades de cantautors ho estan per ritmes provinents de la música anglosaxona. Carles Pastor no n’és cap excepció, en aquest sentit; és més, jo afirmaria que les seues cançons són vertaderes joietes del pop-rock, del rock i del blues fets a València i en valencià.
Fins ara Carles Pastor ha publicat dos cedés. El primer en castellà, Travellers, gravat als estudis RC de Xàtiva el 2006 i segons el cantant amb ell va tancar un període de deu anys en els quals va tocar en diverses formacions.
L’any 2009 publicà La noia del nord a l’estudi Xaloc de l’Olleria. En aquest, com en l’anterior, Carles ens torna a oferir un seguit de cançons que ens parlen d’històries quotidianes, d’amor i de viatges. En realitat, el disc musicalment és un llarg viatge per l’autopista del rock and roll, en el qual es fan petites aturades en el folk-rock d’influències dylanianes, en el blues, en el pop-rock rítmic de guitarres cristal·lines, en el rock de guitarres cassalloses i en la balada intimista.
Carles en les seues lletres se’ns mostra com un home rodat, a qui els colps que li ha donat la vida l’han fet més fort, més savi, però també a qui la força de l’estima el té atrapat i en la seua música se’ns apareix com un músic al qual el temps li ha donat una experiència i una gran solidesa.
Carles Pastor signa en solitari el seus treballs, però en aquest disc està molt ben acompanyat per una bona banda de tall clàssic, guitarra, baix, teclats, bateria, harmònica i saxo, a la qual, però, en alguns temes li ha sumat instruments no massa habituals en una formació de rock com ara l’acordió i la mandolina, que vénen a enriquir el so resultant.
Tretze són els temes que conformen La noia del nord, tretze peces d’entre les quals m’és difícil destacar-ne alguna, ja que per una raó o altra totes m’han agradat. Però per anomenar-ne algunes podria assenyalar Deixe de contar, que comença amb un so que a mi m’ha recordat Bob Dylan; o Clara, que tanca el cedé també en la mateixa línia. A les quals afegiria Llàgrimes de Menorca, El blues de la mediocritat, La lluna ha perdut el riure...
El problema d’aquest disc és el de sempre, una cosa que s’està convertint en un mal endèmic de la música i de la literatura en valencià, com de difícil que és poder trobar-lo i adquirir-lo amb normalitat en qualsevol establiment. De nou un altre petit tresor ocult. Ja ho he dit en altres ocasions: el secret per als valencians és la cultura que en valencià es fa en el seu país.
Fins ara Carles Pastor ha publicat dos cedés. El primer en castellà, Travellers, gravat als estudis RC de Xàtiva el 2006 i segons el cantant amb ell va tancar un període de deu anys en els quals va tocar en diverses formacions.
L’any 2009 publicà La noia del nord a l’estudi Xaloc de l’Olleria. En aquest, com en l’anterior, Carles ens torna a oferir un seguit de cançons que ens parlen d’històries quotidianes, d’amor i de viatges. En realitat, el disc musicalment és un llarg viatge per l’autopista del rock and roll, en el qual es fan petites aturades en el folk-rock d’influències dylanianes, en el blues, en el pop-rock rítmic de guitarres cristal·lines, en el rock de guitarres cassalloses i en la balada intimista.
Carles en les seues lletres se’ns mostra com un home rodat, a qui els colps que li ha donat la vida l’han fet més fort, més savi, però també a qui la força de l’estima el té atrapat i en la seua música se’ns apareix com un músic al qual el temps li ha donat una experiència i una gran solidesa.
Carles Pastor signa en solitari el seus treballs, però en aquest disc està molt ben acompanyat per una bona banda de tall clàssic, guitarra, baix, teclats, bateria, harmònica i saxo, a la qual, però, en alguns temes li ha sumat instruments no massa habituals en una formació de rock com ara l’acordió i la mandolina, que vénen a enriquir el so resultant.
Tretze són els temes que conformen La noia del nord, tretze peces d’entre les quals m’és difícil destacar-ne alguna, ja que per una raó o altra totes m’han agradat. Però per anomenar-ne algunes podria assenyalar Deixe de contar, que comença amb un so que a mi m’ha recordat Bob Dylan; o Clara, que tanca el cedé també en la mateixa línia. A les quals afegiria Llàgrimes de Menorca, El blues de la mediocritat, La lluna ha perdut el riure...
El problema d’aquest disc és el de sempre, una cosa que s’està convertint en un mal endèmic de la música i de la literatura en valencià, com de difícil que és poder trobar-lo i adquirir-lo amb normalitat en qualsevol establiment. De nou un altre petit tresor ocult. Ja ho he dit en altres ocasions: el secret per als valencians és la cultura que en valencià es fa en el seu país.
2 comentaris:
Manel,
Els catalans també som dipositaris de secrets. Sovint el meu entorn em parla en castellà però jo sento com, discret i constant, mou les ales amb paraules i música, i, perquè no, en totes les arts, la llengua en la que penso i visc.
Una abraçada!
Enhorabona pels llibres que presentes el dia 3 de Juny. Que sigui una gran festa!
Gràcies Glòria pels teus bons desitjos. Estem treballant per a què participe d'una manera directa en l'acte el màxim de gent possible.
Publica un comentari a l'entrada