dissabte, 28 de febrer de 2015

LA VIDA SENSE ELL


L’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó va publicar el 2013, en Bromera Edicions, la reescriptura d’una de les seues novel·les més llegides: La vida sense ell. Es tracta d’un relat on compartixen protagonisme una mare, Mercè, i el seu fill, Mateu, al llarg de dos períodes temporals, els primers setanta i la fi del segle xx. Trenta anys de diferència i dues maneres d’entendre la relació de parella contraposades, on el rol d’home i dona han anat evolucionant amb el pas del temps d’una manera lenta però constant, fins aconseguir canvis notables i positius envers la igualtat entre els dos sexes.
En morir Mercè, el seu fill, Mateu, es veu obligat a posar ordre en els papers de la mare i buidar el pis per a posteriorment vendre’l. Mercè es va quedar viuda de molt jove i va criar el seu fill sola, un fill que aconseguí estudiar una carrera universitària i entrar a treballar com a executiu en una empresa multinacional. Entre els papers de Mercè, Mateu trobarà un dietari on la mare explica la seua tortuosa relació amb el marit, un individu autoritari, pinxo, dominant, fracassat i borratxo, un home que la maltractà d’una manera psicològica, que la menyspreà com a ésser humà i retallà la seua llibertat. Una relació sentimental que nasqué de l’amor i acabà en l’odi.


Mateu descobrix vessants de la personalitat de la seua mare que desconeixia, com ara la seua intel·ligència i astúcia. Durant la lectura li dol el retrat parcial i punyent que fa del seu pare, a qui amb prou faenes va conéixer, aquest dolor el reclou en si mateix i arriba a afectar la seua relació de parella amb l’Agnès, una professora universitària amb la qual té un fill.
Isabel-Clara Simó aprofita les dues parelles per a comparar diferents experiències de vida en comú, i dues societats, la del tardofranquisme amb les seues lleis on es considerava la dona com un ésser menor sota l’autoritat del seu pare o marit, i on els metges eren capaços de trair la confiança de les seues pacients contant certes coses als seus marits, i una societat democràtica que intenta crear una posició igualitària entre els dos sexes.
Personalment, considere Isabel-Clara Simó una de les narradores valencianes més experimentades, sòlides i brillants, un narradora que amb el seu ofici és capaç de trencar la parcialitat del retrat que fa la Mercè del seu marit per a oferir-nos una altra lectura que cal llegir lligant-la al seu temps. Una lectura que dota d’humanitat l’antagonista al qual arribem a percebre com una víctima d’una educació i d’un sistema de valors. Aquesta lectura ens l’oferix a través d’algun personatge secundari, com ara un advocat, o del mateix fill, que es nega a creure en la maldat innata del seu pare. Sense aquestes segones lectures, La vida sense ell podia fàcilment haver caigut en el relat pamfletari que no és.


Els personatges no són titelles al servei d’una trama, sinó víctimes i beneficiaris d’aquesta. Tenen un passat i un present i estan dotats d’una personalitat versemblant.
La temàtica de la novel·la és encara, per desgràcia, molt actual. Isabel-Clara Simó l’ha escrita com un relat psicològic, amb tocs de novel·la negra,  la seua força en alguns moments pot arribar fins i tot a coure la pell sensible del lector.

A pesar de l’aire de tragèdia del relat, Simó sap oferir al lector alguns espais on l’odi deixa lloc a l’amor, la tendresa, l’amor i el foc del desig.