EL COR PLE DE POLS

 

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.

DESMEMORIAT

L’escriptor de Catarroja (Horta Sud) Berna Blanch acaba de publicar en l’editorial benicarlanda Onada Edicions la que és la seua tercera novel·la, Desmemoriat. Abans havien aparegut a les llibreries una novel·la juvenil, Presència, i una segona de gènere fantàstic, Apunts d’altres mons, a més d’haver publicat al llarg de trenta anys quinze llibres de poesia.

Amb Desmemoriat Berna Blanch va obtindre el 26 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Som davant d’una novel·la realista, de la cruel i tossuda realitat que un bon dia assalta un individu amb un inquietant i dramàtic donant un colp de timó a la seua vida.

El relat adopta des d’un principi l’estructura d’un diari, un diari oral. Manté la força i l’agilitat, els tocs reiteratius del llenguatge parlat i col·loquial, ben adaptat al registre escrit que exigix la novel·la.

El protagonista s’adona a poc a poc que alguna cosa li passa. Va perdent memòria i de colp i volta l’assalta el temor. És un operari que revisa i instal·la alarmes en empreses i domicilis particulars. La pèrdua de memòria comença a afectar el seu treball, el desestabilitza emocionalment. Pres pel pànic que li genera la possibilitat de patir una demència senil o fins i tot un alzheimer precoç, decidix enregistrar una mena de diari sobre allò que creu que li està passant, com es va sentint i el pànic que li provoca quedar-se sense records, sense paraules.

El lector va veient com evoluciona la malaltia que li origina llacunes en blanc i pèrdua de memòria, i com afecta el protagonista en el treball, en la vida familiar i en les relacions socials. En un principi es tanca en si mateix i construïx defenses per a sortejar els maldecaps que li causa en la seua vida diària, però també perquè no se n’adonen els altres d’allò que li està passant. Tem els estralls que li puga produir la malaltia, però també el rebuig i la incomprensió del seu entorn social més pròxim.

Berna Blanch utilitza per a crear aquest relat un univers laboral que coneix a la perfecció, que li és propi, i pareix com si ens estiguera parlant d’ell mateix o d’un company.

El text servix a l’autor per a reflexionar sobre les malalties mentals, la seua estigmatització, sobre la memòria i els records que conformen una part substancial de la nostra identitat, sobre les certeses damunt de les quals hem alçat les nostres vides, com també la pròpia consciència d’allò que creiem que és la realitat en què vivim.

La falta de comunicació, provocada per la por, li genera al protagonista frustració, aïllament i dolor. Quan un ésser humà necessita més dels altres, no pot deixar-los de costat i ha de compartir amb ells el calvari pel qual està passant.

No es pot combatre una malaltia des de la soledat i la ignorància, cal que algú que en sàpia faça un diagnòstic i esbosse un pla mèdic per a combatre-la.

Personatges i situacions reals en una història ben construïda, narrada en primera persona i que aconseguix fer partícips dels seus temors els lectors. Un relat intens, una passejada abrupta pel túnel fosc i incert d’una malaltia greu. Però Berna Blanch a la fi ens oferix la tènue llum de l’esperança.

DE LA MARIOLA A LA MEDITERRÀNIA

 

El Vinalopó és un riu al·lòcton del migjorn valencià. Naix prop de les localitats de Bocairent, a la comarca de la Vall d’Albaida, i de Banyeres de Mariola, a la comarca de l’Alcoià, i desemboca a les Salines de Santa Pola. Travessa les comarques de l’Alt Vinalopó, les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó. Un riu d’escàs cabal, de 86 quilòmetres de llargària, que en alguns moments del passat fou considerat rambla i que d’alguna manera exercix com a eix vertebrador de bona part de les comarques del sud del País Valencià. El poeta Vicent Andrés Estellés el definix com una sargantana d’aigua. Una sargantana estesa al sol.

Vicent Brotons i Rico i Vicent Luna i Sirera, des del cim del Montcabrer, a 1.390 metres d’altitud, fins al Baix Vinalopó, desviant-se a les ciutats d’Alacant i d’Oriola, han escrit el relat d’un viatge imaginari, De la Mariola a la Mediterrània, un viatge per sendes i camins per les muntanyes, els camps, els pobles i ciutats que travessa el riu Vinalopó. Un viatge que en realitat és una llarga conversa entre el poeta de Burjassot i l’assagista de Sueca. Brotons i Luna han treballat sobre la base, per una banda, d’El mural del País Valencià, i per l’altra sobre la guia El País Valencià. La selecció de textos els ha obligat a obrir una conversa enriquidora en la qual apareixen textos d’altres lletraferits que han estat referents a l’hora de descriure aquest paisatge, com el poeta alcoià Joan Valls o el botànic Antoni Josep Cavanilles.

El llibre ha estat publicat per l’editorial de Piles (la Safor) Edicions del Sud, durant la celebració de l’Any Estellés, dotze mesos que han donat força fruits. És un homenatge al poeta, ja que en les seues pàgines trobem un gran nombre dels seus poemes, però també a Joan Fuster, del qual el 2022 celebràrem el centenari del seu naixement.

El llibre és un recorregut diguem-ne (i no m’agrada l’adjectiu per les connotacions negatives que els darrers anys arrossega) turístic, de redescobriment d’un territori que va des dels cims de la serra de Mariola, passa per les planes vitivinícoles de Villena i arriba al gran oasi europeu que és el Camp d’Elx.

Però també és un viatge literari no sols per la mirada sobre un territori concret d’aquests dos grans referents valencians de la literatura catalana, sinó perquè ens descobreix com alguns escriptors de diferents segles han anat convertint el migjorn valencià en un territori literari.

Un llibre àgil, que es fa de llegir i allunyat de la feixuguesa acadèmica.

CIUTAT POÈTICA

 

El crític literari Josep Manel Sanabdon afirma que el poeta Miquel Peris i Segarra (Castelló de la Plana 1917-1987) «fou un referent d’una manera d’entendre la poesia que arriba tant a les classes populars com als cercles intel·lectuals». Al nom de Miquel Peris afegiria humilment un altre autor castellonenc, el de Bernat Artola (Castelló de la Plana 1904-Madrid 1958). Tots dos foren uns senyors que convertiren la ciutat que els va veure nàixer i la comarca en el seu espai literari, una elecció que anava més enllà del que Joan Fuster solia anomenar paisatgisme sentimental.

En faltar aquests dos poetes, hi ha hagut altres lletraferits que d’una manera més o menys encertada, més o menys moderna, han intentat ocupar l’espai que deixaren buit, però cap pot ser considerat hereu digne d’aquesta manera d’entendre la poesia com ho és Vicent Jaume Almela i Eixau.

Poeta, lletrista de cançons, narrador de llibres per a infants i un home implicat en l’entramat associatiu de la ciutat.

En l’editorial La Pajarita Roja acaba de publicar un nou llibre de poesia, Ciutat poètica, una col·lecció de 80 poemes acompanyats d’una llarga llista d’instantànies de racons de la Castelló de la Plana que ens parlen de la seua vessant de fotògraf.

Vicent Jaume Almela és el ciutadà anònim que estima i coneix la ciutat, el seu passat i el present. Un home enamorat dels seus carrers i places, de les tradicions arrelades en la consciència col·lectiva.

La seua mirada és la d’un enamorat, un tant romàntica, un tant postmoderna. No som davant d’un versaire amb ínfules de Campoamor, és un poeta del segle xxi. Bada per la ciutat amb la càmera al muscle tot defugint la panoràmica general, el tòpic. Busca el detall, el joc de llums i d’ombres. Hi ha la mirada del fotògraf i la del poeta, que en són una, però que també són dues que dialoguen amb un desig de trobar la màgia, l’enigma de l’instant.

Els poemes tenen un gran ritme interior que fa la seua lectura amena i àgil. El llenguatge defuig el vocabulari complicat, l’excés de pirotècnia verbal.

La mirada del poeta és franca i diàfana. La seua tasca és producte de la seua estima. No és un simple passeig, en el seu passeig hi ha reflexió i un diàleg constant entre el ciutadà anònim i les diverses ciutats que hi ha dins de la ciutat, la més burgesa, la més obrera, la més marinera.

És aquest un llibre fill d’una tradició poètica que Vicent Jaume Almela ha sabut posar al dia, un llibre on l’autor ha volgut oferir-nos la poesia que ha trobat en la seua ciutat, Castelló de la Plana.

CARN D'OBLIT

 

Quan encara ploràvem el decés de l’escriptor Ramon Guillem, de colp i volta ens assabentàvem que acabava de ser guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira.

Ara acaba d’aparéixer, editat per Bromera, el llibre premiat que porta el títol de Carn d’oblit. Es tracta d’una col·lecció unitària de 37 poemes que va ser escrita entre el 2020 i el 2024 a la ciutat de Catarroja (Horta Sud) i la platja de Puçol (Horta Nord), on Guillem residia una part de l’any.

L’autor es trobava en un gran moment de maduresa creativa, ja havia donat a la impremta alguns dels seus millors llibres: Terra d’aigua o Foc de magranes. Es trobava, com ell mateix reconeix en alguns dels poemes del llibre que ara tractem, en la difícil cruïlla on el record de la joventut es va diluint i la vellesa pròxima comença a ser tangible. A més, era conscient que es troba atrapat per una malaltia que se li està fent interminable.

L’escriptor reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la poesia, com aquesta li dona energia i il·lusió, i també sobre la condició de poeta de la qual se sent orgullós i a la qual mai vol renunciar. La inspiració creativa, a pesar que ha temut que l’abandonaria, torna sempre, mai se n’ha anat. L’home que un dia va consagrar la seua vida a la bellesa la retroba com un antídot contra la rutina i el desencant.

La llum i la seducció, tan presents en la seua obra, com també la música, entesa com un refugi, i l’amor que li dona forces davant de les hores fosques en què la malaltia el situa a la vora de l’abisme, són constants en aquest llibre, junt amb la por i la fe necessària per a continuar el camí.

No és Carn d’oblit el llibre de poesia d’un home vençut i que s’acomiada del món, sinó el d’una persona que estima amb una intensitat brutal la vida. Entre línies, endevinem la tristesa de la mort intuïda, la por, que sempre portem oblidada en el fons d’alguna butxaca, perquè no pot ni vol fugir de la realitat que viu mentre està escrivint.

El poeta és conscient, i així ens ho fa saber en els primers versos, que: «En nàixer el dia / naix també la mort». Hem de deixar que el pensament de la mort s’adorma, no hem de deixar que aquest pensament ens ferisca constantment amb el seu coltell, ja que acabarem abocats a la follia.

«Deixa-la dormir, per què / despertar-la? Sembla tan feliç / essent carn d’oblit!». «La vida unfla les veles del vaixell / quan menys t’ho esperes». Deixem que la mort siga carn d’oblit, d’un oblit, ja ho sé, impossible, que torne la llum, que s’esvaïsquen les tenebres i que vinga a nosaltres el poema.

ABANS DEL VERS

 

El darrer cap de setmana del passat mes de març se li va atorgar, a la ciutat de Palma, el Premi Josep Maria Llombart dels Premis Cavall Verd a Jaume Pérez-Montaner pel seu llibre Abans del vers, publicat per Edicions del Buc.

Aquest premi, que cada any convoca l’AELC, s’atorga al millor llibre de poesia en català publicat l’any anterior. Els membres del jurat signaven el següent: «És un poemari existencial i amb una gran simfonia de saber fer i bellesa al seu darrere».

Jaume Pérez-Montaner és l’autor més veterà de l’anomenada generació poètica valenciana dels anys setanta. Un vers seu va donar títol a l’antologia que recollia els millors autors d’aquesta fornada generacional.

A la seua producció poètica se li suma la seua tasca com a crític literari, amb estudis sobre l’obra de Joan Fuster, Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés, d’aquest darrer és un dels màxims especialistes. Però també ha traduït autors com ara Wallace Stevens o Anne Sexton i ha fet un important treball d’agitació civicocultural durant la qual va arribar a ser president de l’AELC.

Nascut a l’Alfàs del Pi, visqué durant uns anys a Alcoi, en diverses ciutats nord-americanes i durant dècades a la ciutat de València, però mai no ha deixat de ser un home de les comarques del sud del País Valencià.

L’any 2018 la Institució Alfons el Magnànim li va publicar l’obra poètica completa Defensa d’una forma. Poesia completa 1967-2018, que incloïa dos llibres inèdits. Sis anys més tard ha aparegut Abans del vers.

Estem davant d’un llibre en el qual trobem un autor que domina l’ofici, un poeta reflexiu, coherent amb la seua trajectòria literària i personal.

Els seus poemes tenen el vigor d’una persona jove i la saviesa de l’home madur que estima la llengua amb la qual treballa i el seu ofici d’orfebre de versos.

Al llarg de la seua obra, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció, Jaume Pérez-Montaner reflexiona sobre temes que l’han inquietat: la memòria, la dignitat de l’ésser humà, l’amor, la mort, el fet creatiu... És una poesia amb un punt filosòfic a través de la qual busca respostes alhora que la bellesa.

Abans del vers està dividit en cinc apartats: Les brases enceses, Abans del vers, Coll del llamp, Dues o tres ones i Ut pictura. Tres poemes per a Manuel Boix. Tots cinc tenen el nivell a què ens té acostumats el poeta. Però entre ells destaquen, des del meu humil punt de vista, Dues o tres ones, per la seua meravellosa brevetat acompanyada d’una enorme intensitat, i Abans del vers, on trobe que l’autor se’ns oferix ple d’energia, de vitalitat i d’il·lusió. És aquest un apartat que reflexiona sobre la creació literària. Els poemes tenen un ritme sorprenent, se’ns mostren com una lletania amb un vers que fa de tornada i d’excusa per al joc. Una lletania reiteraviva on ens parla de la necessitat, abans d’escriure, de sentir allò del que escriurem, el seu vigor, la força de la bellesa i la música de les paraules. Deixar de sentir és morir com a ésser humà i fracassar com a poeta, i Jaume Pérez-Montaner viu amb intensitat cada instant per a després oferir-nos llibres tan excel·lents com aquest.

SI ESCRIUS CÈLIA...

Edicions del Bullent publica, dins de la seua col·lecció Miratges, l’obra que l’any passat va obtindre el Premi Soler i Estruch, patrocinat per l’Ajuntament de Castelló (la Ribera): Si escrius Cèlia..., de l’escriptora Lliris Picó.

Som davant d’una novel·la curta narrada a dues veus. La primera, la d’una escriptora actual que després d’enviudar intenta refer la seua vida. La segona, la del personatge protagonista de la narració que l’escriptora té entre mans, Cèlia, una dona que després de la mort de la seua tia, amb qui vivia, es veu obligada a tornar amb la seua família i la misèria que l’envolta.

La història de Cèlia ens la narra ella mateixa en primera persona i és un recorregut per la vida d’una dona des de l’adolescència fins a la mort. Una trajectòria vital en què es veu obligada, per les circumstàncies, a acceptar amb resignació el seu rol de consort del metge-polític, de nora que té cura de la sogra, de cunyada d’origen social pobre, de mare.

L’escriptora, la protagonista de l’altre relat, és una dona independent, madura, amb fermes conviccions. Una dona que s’ha format i ha pogut elegir en la mesura del possible el seu destí. Una dona que es veu en un moment amarg de la seua vida, la de la pèrdua de la seua parella víctima d’un càncer. És el relat de després del gran naufragi, l’escalada per les parets de l’abisme fins a trobar la llum i noves il·lusions per a viure.

Mentre que en el relat de Cèlia les relacions són amb la família: l’oncle, el marit, la mare, la sogra, les cunyades, les germanes; en el de l’escriptora, les relacions són sobretot amb el veïnat, format per gent de classe treballadora, fills de l’emigració de la península i d’altres Estats. L’aparició de la mort dels altres acaba determinant, d’alguna manera, la vida de les protagonistes.

La literatura salva Cèlia i l’escriptora.

Cèlia, des de l’acceptació del seu destí: «La meua vida, ja dic, ha estat una vida plena de silencis», manté viva en la seua filla el somni d’escriure.

Dos relats que se’ns van oferint en paral·lel, protagonitzats per dues dones en dues èpoques diferents. Dues dones que s’enfronten des de la soledat al seu destí. Ben avançada la novel·la, acabarem descobrint que les dues línies argumentals paral·leles s’entrecreuen. Som baules d’una mateixa cadena, compartim amb els nostres avantpassats més coses de les que pensem i els devem més del que mai podem arribar a imaginar.

Una novel·la l’arquitectura de la qual ha estat dissenyada amb ofici i amb passió, on l’autora explora les relacions humanes, marcades pel temps i la cultura, així com el paper de la dona en la societat i la família al llarg dels darrers cent anys.

ABISME

 

L’editorial valenciana Vincle acaba de publicar la novel·la Abisme, de l’escriptor d’Algemesí resident a Barcelona Francesc Viadel.

Viadel és un narrador d’un realisme cru, intens, corrosiu. En Abisme ens descriu una part de la ciutat allunyada dels racons de postal per on pul·lulen desorientats ramats immensos de turistes. És la Barcelona dels barris obrers i marginals, dels tuguris on conviuen borratxos, rates, malfaeners i paneroles, la ciutat dels bordells, dels sensesostres. Una ciutat allunyada del paradís benpensant i burgés. Barcelona és l’escenari i també la coprotagonista.

L’altre protagonista és un individu de mitjana edat, fill de l’emigració valenciana. Es parla molt de l’emigració de murcians i andalusos a Catalunya durant els segles xix i xx i sovint s’oblida que durant dècades les majors onades d’emigrants provenien del País Valencià. El protagonista és un individu que amb un gran esforç ha aconseguit llicenciar-se a la universitat, tindre un lloc de treball que li garantix un bon nivell de vida, una dona guapa i intel·ligent i uns fills meravellosos, el somni lúbric dels fills de la classe baixa del segle xx.

Francesc Viadel ens el presenta en el moment just en què la seua sort és a punt de canviar. El seu cap, un individu sense a penes formació, malfaener, és a punt d’acomiadar-lo sense cap motiu. El comiat el seguix la ruptura matrimonial, la seua dona l’abandona amb els fills i els estalvis. Acaba d’esclatar la bombolla immobiliària i la crisi econòmica porta a les llistes de l’atur milers de treballadors i treballadores. El nostre protagonista és periodista, una professió que s’ha vist sacsejada per l’aparició de les noves tecnologies. Tot plegat li farà baixar escaló a escaló, planta a planta cap als diversos soterranis socials, a cada pas més llòbrecs, angoixants i tristos.

La informació sobre la situació social provocada per la crisi econòmica és desesperançadora, una informació encarnada en un personatge sense nom sota el qual s’endevina Santiago Niño Becerra, qui no va tindre en aquella dècada malsons amb ell i les seues prediccions?

Francesc Viadel és una de les plomes més afilades de l’actual narrativa valenciana, de fet la seua ploma té forma de bisturí i amb ella bisecciona i extrau les vísceres pudentes de la realitat social. Una realitat cruel que margina i expulsa de la societat, portant-los als límits de la demència i fins i tot superant-los, els individus que s’han trobat desplaçats i no troben un nou encaix productiu en ella.

Abisme és el retrat d’un perdedor, Viadel és un gran fabricant d’aquesta mena de personatges. Estem davant d’algú que té els seus somnis, però també les seues grans frustracions, un antiheroi que quan més castigat es troba encara és capaç d’un acte de dignitat que per desgràcia acabarà pagant car.

DIETARI. ELS ANYS VISCUTS A LA INTEMPÈRIE

Amb pròleg de Vicent Penya, l’escriptor de Bonrepòs i Mirambell Manel Hurtado Juan publica en Onada Edicions el seu segon llibre de poesia, Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie. Una col·lecció de poemes amb què va obtindre el 28 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Per a Manel Hurtado, aquest és el seu primer llibre de poesia, ja que l’anterior el considera fallit. Des del meu humil punt de vista, aquell comptava amb alguns poemes ressenyables que marcaven el camí que posteriorment ha seguit.

Manel Hurtado Juan és un escriptor en contínua evolució, com a narrador i com a poeta. La seua trajectòria va en línia ascendent, a mesura que crea va madurat i consolidant una veu personal i una manera d’entendre la literatura apassionada.

Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie és una col·lecció de poemes escrits amb vocació de dietari personal. És dividit en tres apartats: Els anys de la por solcant a la deriva, Amb tot el goig dels dies passats al ras i Els dies bixest: pessics dissolts entre el temps (anys esparsos), a més d’un prefaci, en el qual ja ens assenyala d’una manera clara les grans qüestions que tracta en el llibre, el pas del temps i els dubtes que l’obliguen a mantindre un diàleg constant amb ell mateix i una revisió permanent d’allò que fa o deixa de fer i que, d’alguna manera, l’ajuden a créixer.

Els anys viscuts a la intempèrie estan marcats per dues grans fites socials: la crisi econòmica de l’any 2008, que el va afectar d’una manera directa, obligant-lo a tancar l’empresa familiar que havia heretat del seu pare i del seu avi, i la pandèmia de la covid-19 i el conseqüent confinament. Uns anys inhòspits que va obligar bona part de la ciutadania a elegir entre reinventar-se o naufragar. Hurtado va optar per reinventar-se.

Els dubtes dels quals parlàvem són de caràcter laboral, però també de caràcter creatiu, provocats per una recerca de la seua veu creativa, mentre va aprenent l’ofici d’escriure.

Com tot dietari, aquest també ens oferix l’autoretrat del seu autor. En aquest cas destaquen un seguit de trets, el protagonista, encara que solter, és un home per al qual la família és molt important, se sap i es vol membre d’una nissaga familiar a la qual està unit a través de vincles d’estima i complicitat. És, també, un gran lector, de fet la seua llar és una biblioteca, i al llarg d’aquest dietari poètic fa diversos homenatges a autors que li són referents. I finalment, hi ha la passió per la música, ell mateix és músic.

Com en tot dietari, la figura central és l’autor, la seua mirada sobre el seu entorn, la seua visió sobre una societat que no passa pel seu millor moment i que, per desgràcia, s’encamina cap a la catàstrofe climàtica i de convivència social.

Hurtado és un humanista, creu en la capacitat de l’ésser humà per a millorar i això ho aplica cada dia sobre ell mateix, mentre construïx, amb la música, els llibres, la solidaritat entre familiars i amics un espai on refugiar-se d’aquesta intempèrie crua, cruel, que ens assetja.

BREUS

 

A finals de juny es va lliurar el II Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat alhora que es presentava el volum que recollia l’obra guanyadora, acompanyada d’una important selecció dels millors microrelats participants al certamen.

Aquesta nova edició del premi comptava amb unes quantes novetats sobre l’anterior. La primera, el relleu en les entitats convocants del premi, a partir d’enguany ha estat Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres l’encarregada d’organitzar-lo. La segona és que aquesta edició s’ha centrat exclusivament en el microrelat, un gènere dúctil i transversal que, segons com, emparenta amb la poesia en prosa, l’apunt filosòfic, l’acudit o l’aforisme. En el microrelat prima la capacitat de suggerir, d’evocar, de relatar amb precisió i brevetat. Potser per això l’editor del llibre ha triat la paraula breus com a títol que empara tota la mostra.

El guardó d’aquesta segona edició ha estat per a l’escriptor catarrogí Berna Blanch, amb dos microrelats en els quals la sensació de sentir-se atrapat és dura, dolorosa i inquietant. El primer ens parla de la dona que naix atrapada en el cos d’un home; el segon, sobre un ésser humà al qual la malaltia l’ha atrapat en un cos immòbil.

Breus ha estat publicat dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria, a l’igual que l’obra que recollia els deus millors relats de l’edició anterior, Deixa’m que et conte. En Breus acompanyen el guanyador 43 autors, com també obra dels tres membres del jurat: Manel Hurtado, Lourdes Boïgues i Vicent Penya, i una mostra del treball inèdit del sociòleg Arnau Alonso i Santos, mort als vint-i-cinc anys i del qual el premi pren el nom.

Les temàtiques tractades pels autors són diverses, encara que hi ha una gran presència de microrelats que ens parlen des de diferents òptiques de la temàtica LGTBIQ+, com ha estat el cas dels escrits per Jesús Mollà, Antoni Rovira, Carme Cardona, Emili Gil, Artur Àlvarez... També s’ha escrit sobre la situació a Gaza, Jesús Giron; el racisme i l’emigració, Voro Machancoses, Pau Marqués i Francesc Pastor; els drets de la dona, Maria Josepa Montagut; les contradiccions i injustícies del sistema, Àlex Agulló i Marc Caballer; la dana patida la tardor passada en terres valencianes, Imma Mànyez i Blas Fuentes; les relacions amoroses, Antoni M. Bonet; la llibertat, Francesc Pou; la mateixa literatura, Soledat Martínez i Jesús Giron; la lluita quasi oblidada dels sahrauís, David Barrachina; i més qüestions encara tractades totes elles amb imaginació i sovint amb humor, com ara els relats de Carla Murillo, Carles Cano, Imma López-Pavia, Hermini Pérez i Edo, Alfons Navarret, Lola Ivorra, Josep Sendra, Joan Company, Maria Rosa Diranzo, Borja Gómez del Campo o Alexandre Ros. Destaca entre tots ells, per la seua brevetat, Guim Tusón.

Breus és un llibre lligat a les diverses realitats de les quals l’ésser humà és protagonista, textos que són com un colp de puny directe a la mandíbula.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.