CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Estany de Puçol, 1986. Fotografia de Pep Cristal)

PUEDE QUE EL VIENTO

No sé si nuestro amor
es la hora sosegada de sonrisas y silencios
o la llama intensa y salobre que nos consume.
Me resulta imposible describirlo,
de cada gesto parte una nave.
(Un ensayo, si acaso de la Rosa de los Vientos).


(Si de cas el vent
No sé si el nostre amor/ és l’hora de somriures i silencis/ o la flama intensa i salobre que ens consum./ M’és impossible descriure’l,/ de cada gest parteix una nau./ (Un assaig, si de cas, de la Rosa dels Vents).

***

MÁS ALLÁ

En los versos que escribo
siempre hay miradas
con las que esbozo
deltas de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la hoja en blanco.

Cuando hacemos el amor
la mirada esboza
torturados deltas
de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la sábana inmaculada.

(Més Enllà
En els versos que escric/ sempre hi ha mirades/ amb les quals esbosse/ deltes d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el full en blanc./ Quan fem l’amor/ l’esguard esbossa/ torturats deltes/ d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el llençol immaculat.)

***

LLUVIAS

Mi simiente,
lluvia de voces,
será solo para ti,
para que nos alimente.

Lloverán los versos,
lluvia de plata,
y caerán sobre tu piel
donde permanecerán por siempre.


(Pluges
La meua sement,/ plugim de mots,/ serà només per a tu,/ per a què ens alimente./ Plouran els versos,/ plugim d’argent,/i cauran sobre la teua pell/ on restaran per sempre.)

(Traduccions publicades a l’antologia poètica Caminos de la palabra III. Fundación Max Aub, Segorb, 2000)

VOLVES I OLIVES

L’humor és un gènere força complicat, encara que a primer colp d’ull puga semblar tot el contrari. Algú ha dit que és més difícil fer riure que fer plorar. Quants autors s’han estavellat contra aquest mur sense ni tan sols aconseguir l’esbós d’un somriure? Per a escriure humor cal fer-ho amb traços fins, evitant caure en la ximpleria, en la grolleria, en l’estupidesa. Un escriptor en fer humor, ha de fer-ho d’una manera intel·ligent, sense forçar les situacions fins a límits esperpèntics, sense que se li vegen les plomes de «xistós» de barra de bar, ni un anhel desaforat per aconseguir una rialla cada tres frases amb la mateixa fórmula amb la qual ha fracassat des del principi.
En aquest país, el valencià vull dir, en el qual sembla que gaudim d’un bon sentit de l’humor, no comptem amb un nombre mínim d’escriptors que se n’hagen sortit amb dignitat. Així i tot, sempre hi ha algú que de tant en tant ho intenta, com ha estat el cas de Francesc J. Bodí.
Bodí, en Volves i olives (XIV Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, Edicions del Bullent, 1998), ha teixit una extensa i alhora complexa teranyina per a oferir-nos, en clau d’humor, una mica de sàtira i unes gotes de realisme màgic, un retrat del món rural valencià de principi de segle. Encara que més que un retrat potser siga una caricatura mordaç d’un temps i d’un país. Per aconseguir aquesta fita no li ha importat, com al bon caricaturista, exagerar els trets i inventar escenes impossibles en escenaris quotidians.
Volves i Olives és una novel·la coral, sense protagonistes destacables, on tots els habitants del petit poble, vius o morts, tenen la seua importància.
Amb ironia, Francesc J. Bodí ens parla de polítiques municipals on l’Església i els cacics fan i desfan al seu gust, sacrificant de vegades les seues pròpies creences, això sí, sense deixar de mirar de cua d’ull cada un dels moviments de l’oposició.
Crònica divertida d’un poble dividit entre beats i esquerrans, i on la desaparició de la figura del sant patró crea recels i obri noves trinxeres. Els relat està amanit per una interessant col·lecció de malnoms, d’anècdotes i de comarejos, que de segur que l’autor ha pouat, en la seua majoria, de l’imaginari col·lectiu del seu poble, Agres. Un llibre amb una prosa cuidada que ja ens anunciava d’una manera o altra la seua gran capacitat com a narrador que veuríem confirmada en obres posteriors.

TAN OBERTA COM SEMPRE

(Vicent Usó durant la xarrada Els territoris de la passió que el 5 de febrer de 2009 va fer a la biblioteca de Sagunt dins del cicle Dies de Literatura)

En Tan oberta com sempre Vicent Usó i Mezquita (Pagès editors, 1998) ens narra la difícil relació existent entre un home obsessionat per la seua privilegiada posició social i la seua esposa, una dona atractiva que és per a ell un objecte bell que exhibeix i usa quan li convé i com li ve de gust. La relació ha anat bé mentre ella es mostrava dòcil, agraïda i conformada, però en el moment que la rebel·lia nia en ella el matrimoni es desmunta com un castell de cartes. En el fons, el marit dominant, malgrat els seus diners i el seu poder, és un individu fràgil, temorós de qualsevol crítica o menyspreu que mascare el seu prestigi. La por a perdre la seua posició és malaltissa i sent una necessitat irrefrenable de controlar-lo tot i d’una manera especial el seu millor trofeu que alhora és el seu taló d’Aquil·les, la seua flamant esposa. La muller està atrapada dins de la seua gàbia d’or i només l’anhel de llibertat i un seguit de malentesos i coincidències faran possible que abandone el marit i puga començar una nova vida.
La narració, encara que se situa de ple dins del gènere eròtic, utilitza elements de la novel·la d’intriga, de la novel·la psicològica i de la novel·la negra, la qual cosa l’enriquix i la millora. Vicent Usó és un autor a qui li agrada complicar-se la vida i de manera reincident i continuada assaja noves fórmules narratives. Per això m’és difícil imaginar-me’l escrivint un relat tòrrid, ple de gimnàstica sexual, amb una trama fràgil i amb uns personatges buits. Així que el fet de conjugar elements dels diversos gèneres narratius abans esmentats li ha servit per a dotar la novel·la d’una trama sòlida, atractiva, que atrapa el lector, per a oferir-nos personatges versemblants i crear atmosferes convincents, i de diferent color i intensitat que de vegades en alguns capítols arriben a tindre una estètica propera a la del cinema.
M’ha agradat en especial la descripció de les escenes més tòrrides, la riquesa lèxica que contenen i la manera com les va narrant al compàs, recreant-se en la introducció a l’escena i accelerant el ritme just quan el moment ho requerix perquè el lector senta allò que suposadament està fent vibrar als personatges.
En Tan oberta com sempre, però, també se li ret homenatge al millor cinema negre nord-americà i de retruc a la literatura negra nord-americana. El cinema li servix a la veu narrativa (a l’autor) com un parèntesi obert a la reflexió sobre les escenes cinematogràfiques que l’han copsat i sobre l’esdevindre de la vida.

CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS

He de confessar que sóc un lector apassionat de la literatura anomenada del jo: biografia, memòries, dietaris, llibres de viatges… He llegit una quantitat ingent d’aquesta mena de papers. No sé què em mou a fer-ho. Potser sóc un tafaner a qui li agrada submergir-se en la vida dels altres, sentir les confidències més íntimes en primera persona, observar el món a través d’una altra mirada. Hi ha llibres que per una raó o altra han deixat en mi un bon record, i em costa poc fer memòria dels passatges que més em copsaren i sentir de nou la màgia de l’univers que els seus autors recrearen.
Un llibre d’entre tots els que he llegit al qual li tinc una especial estima és Matèria de Bretanya (editorial 3i4), on la poeta i narradora Carmelina Sánchez-Cutillas recrea la seua infantesa en Altea. Sánchez-Cutillas era néta de l’estudiós de la història, la literatura i el folklore Francesc Martínez i Martínez, tot un personatge que també apareix en el llibre.
Matèria de Bretanya és una delícia pel lèxic emprat, per la seua prosa pròxima, clara i, sobretot, per eixa aura de nostàlgia que envaïx cada pàgina.
Hui m’he assabentat que Carmelina Sánchez-Cutillas ha mort i he sentit una gran tristesa i la necessitat de tornar a agafar el llibre i fer-li una nova lectura.

CARMEN, O L'OBSESSIÓ PER TROBAR EL SEU ORIGEN

(Estatua de Carme l'Hostalera a la plaça de davant del Casino Monte Picayo de Puçol)

Quan vaig escriure la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, vaig cometre el petit error de posar-li als quatre protagonistes el nom de quatre amics meus. Com que no en vaig tindre prou de cometre eixe desencert, vaig agafar alguns trets de les seues personalitats per a enriquir els meus personatges. En eixir editat el llibre l’any 1992 un altre amic, després d’haver-se’l llegit, em va aturar un dia pel carrer per tal de preguntar-me quan havia passat tot allò perquè ell no estava eixe dia i, a més, ningú no li n’havia contat res. Em vaig quedar com fet de pedra. Quina lectura havia fet de la novel·la el meu amic? Una novel·la plena d’elements fantàstics. O jo era un narrador capaç d’aconseguir quotes notables de versemblança o el meu amic era carn de psicòleg.
La veritat és que sovint els lectors, si coneixem l’autor i el món que l’envolta, busquem en els seus relats de ficció referències biogràfiques. És aquest un vici que de vegades ens pot portar a fer el ridícul més espantós. Cert és que un escriptor sempre va amb les antenes posades i que, tot arreplegant d’ací i d’allà, construïx escenes, personatges i universos, però qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Si l’obra arriba a passar a la història de la literatura la recerca dels espais geogràfics i de l’origen personatges ficticis es pot convertir en una cacera intel·lectual amb marcadament xauvinista, com ara el cas de Carme de Prosper Mérimeé.
El 1950 el mestre i cronista Francesc Roca i Alcayde va publicar en el llibret de festes de Santa Marta de Puçol un article en el qual assegurava que: «en cierta ocasión se apean de una posta varios caballeros frente al célebre Hostal del Poll, donde se hospedan. Había al servicio del hostal una moza de belleza y gracia insuperables que sirvió con desenvoltura a los citados caballeros, entre los que había un famoso compositor musical llamado Bizet y un no menos famoso literato cuyo nombre era Próspero Mérimeé, ambos franceses. Comieron y entablaron conversación con la maritornes, y tal fue la impresión que la gentileza de la moza causó a éstos (quizá un chispazo de amor) y el interés con que la escucharon al contarles ciertos pasajes de su vida, que ello dio ocasión a que les inspirase para escribir una ópera que titularon Carmen...».
L’article era inexacte. Encara que Mérimeé sí que va estar als Hostalets de Puçol, Bizet no hi va ser mai.
L’any 1962 el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, en un extens treball publicat en Feriario, revista de la Fira Mostrari Internacional de València, reproduït anys més tard en el número 85 de la revista Debats, afirma que «la remembranza más transparente que le quedó al escritor francés tras su paso por las tierras valencianas fue la de Carmencita, una joven que les proporcionó el tipo físico y hasta algunas que otras particularidades que el viajero de entonces fundiría después con otros elementos para formar la Carmen que figura en la historia de la literatura universal».
Francesc Almela i Vives ho va saber expressar molt millor que Roca i Alcayde, que no sé d’on va traure la informació.
Almela i Vives, en el seu llarg article, també es fa ressò d’unes consideracions que Maurice Levaillant va exposar en la seua introducció a les Lettres d’Espagne: «Desde luego, cuando regresó (Mérimeé, se entiende, a París) llevaba en la cabeza el tema de Carmen. La linda Carmencita de Valencia y la ardiente gitana de Granada se unieron en su memoria para componer el tipo de una seductora única, con maleficios incomparables. Y la condesa de Teba le había dado a conocer la anécdota del navarro que mató y desertó por amor... ¿Qué esperaba Mérimeé?».
El rebombori de l’article que va publicar Roca i Alcayde ressona com un eco antic de tant en tant en algun mitjà de comunicació, quan ensopega amb el tema algun periodista desvagat sense res que emportar-se a la màquina. Comprenc que la possible valenciania de Carme, des d’un cert punt de vista, puga ser apassionant, però tot descansa damunt d’unes suposicions a les quals només Mérimeé podria respondre. Ara, aquestes suposicions hi ha qui, amb tota la bona intenció, les dóna com a certes i les llacunes amb les quals es troba les reompli amb fantasia, tal com d’alguna manera o altra féu el meu amic en llegir la meua primera novel·la.
Però que és el que va deixar escrit Mérimeé? En un extens article en forma epistolar publicat a la Revue de París sobre Les Sorciéres Espagnoles que després publicaria en Las brujas españolas y otros cuentos, un dels paràgrafs diu: "A una legua de Murviedro existe un tabernucho aislado. Me moría de sed, y me detuve a la puerta. Una mozuela, no muy curtida por el sol, me trajo una jarra de agua fresca. Vicente (el guia local que l’acompanyava), que no pasaba nunca junto a una taberna sin sentir sed y sin buscar algun pretexto para visitarla, no parecía muy dispuesto. “Se hace tarde –decía– y aún nos queda mucho que andar; a un quarto de legua de aquí encontraremos otra venta mejor, en la que tienen vinos de los más famosos del Reino, aparte de los de Peñiscola.” No di mi brazo a torcer, y bebí el agua que se me ofrecía, y tomé el gazpacho aderezado por Carmencita, y hasta le hice a ésta un retrato en mi cuaderno de apuntes”. Després continuen el viatge i Merimeé menciona repetidament a Carmeta.
No és gran cosa de tota manera, la gent del meu poble hauria de reivindicar, com fan certes ciutats andaluses, el personatge i de pas traure-li assenyadament la part del pastís que li correspon.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la família Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Segunda parte)

A Josep Maria Ribelles

Kenosi

Los cuchillos afilados del tiempo
surcan la piel de infinitos arroyos
donde florecen los matojos
del dolor, la soledad y la ausencia.
La decrepitud aleja el placer
de la piel del hedonista
hundiéndolo en el abismo amargo
de la decrepitud que odia.

(Kenosi
Els coltells afilats del temps/ solquen la pell d’infinites rieres/ on floreixen els matolls/ del dolor, la soledat i l’absència./ La decrepitud allunya el plaer/ de la pell de l’hedonista/ enfonsant-lo en l’abisme amarg/ de la decrepitud que odia.)

****

El rey de la vida

Servir la belleza en el cáliz del goce
y de un sorbo satisfacer de estío los sentidos.
Lubrificar la lengua y las encías,
llenar el pozo hondo del deseo
con riadas de semillas.
Desfallecer en cada pequeña muerte
para engalanarse al instante
con los aceites y ungüentos de un monarca
que sale por las noches de cacería.

(El rei de la vida
Servir la bellesa en el calze del goig/ i en un xarrup sadollar d’estiu els sentits./ Lubrificar la llengua i les genives,/ omplir el pou pregon del desig/ amb riuades de sement./ Defallir en cada petita mort/ per engalanar-se tot seguit/ amb els olis i ungüents d’un monarca/que surt a les nits de cacera.)

****

Una pasión íntima

Crepita en cada estrofa
una pasión íntima
y a la vez exhibicionista,
un deseo carnal por la belleza,
que convierte el canto
en una sinuosa y audaz
masturbación.

(Una passió íntima
En cada estrofa et crepita/ una passió íntima i/ alhora exhibicionista,/ un desig carnal per la bellesa,/ que converteix el cant/ en una sinuosa i agossarada/ masturbació.)

Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és del poeta i narrador Daniel Arenas.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(A les marjals de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Primera parte)

A Josep Maria Ribelles.

Poética


–En el principio –dijo el poeta–,
en el principio fue la luz
y en sus entrañas
germinó la palabra.
La palabra se hizo luciérnaga
y se adentró en las tinieblas.
Como la carcoma excavó cimientos.
Como la araña tejió telas.
Como el castor levantó muros.
Al final el verso rompió la noche
desvelando pasadizos ocultos
y habitó entre nosotros.
Pero, en el origen, fue luz
–al morir su recuerdo se hizo viento de levante.

(Poètica

–En l’inici –va dir el poeta–,/ en l'inici fou la llum/ i de les seves entranyes/ sorgí el mot./ El mot es féu lluerna/ i s’endinsà en les tenebres./ Com el corc excavà fonaments./ Com l’aranya teixí bastides./ Com el castor alçà murs./ A la fi trencà la nit el vers/ desvetllant passadissos ocults/ i habità entre nosaltres./ Però, en l’origen, fou llum/ –en morir el seu record es féu vent de llevant.)

***

Penumbra del cuerpo que ilumina

Cuerpo
o llama.
bello fanal de primavera
que atrae miradas de agosto,
labios de viernes
como si fuesen insectos.

Cuerpo
o llama.
Terminar abrasado
o morir de deseo
en la penumbra.

(Penombra del cos que il·lumina
Cos / o flama./ Bell fanal de primavera/que atreu esguards d'agost,/llavis de divendres/ tal i com si fossin insectes./ Cos/ o flama./ Quedar abrusat/ o morir de desig/en la penombra.)

***

La muerte en los labios

La brizna de una palabra
como una pequeña culebra de luz
oteando en la frontera difusa de los labios.
El azur alejándose
entre los hilos sonoros de un pentagrama.
Una muerte pausada, oscura,
como una noche sin el licor de los amantes,
se eleva desde el verso al silencio.

(La mort als llavis
El bri d’un mot / com una petita colobra de llum/ guaitant en la frontera difusa dels llavis./ L’atzur allunyant-se/ entre els fils sonors d’un pentagrama./ Una mort pausada, obscura,/ com una nit sense el licor dels amants,/ s’eleva des del vers fins al silenci.)

***

Senso

Miradas donde se dibujan labios.
Manos que esculpen pechos.
Falos que izan banderas
de fuego y terciopelo.
Latidos de luz, de música,
de sangre ardiente asumidos
en el deseo y en el goce,
en el miedo oculto de la carne
mordida por el lobo del tiempo.

(Senso
Esguards on es dibuixen llavis./ Mans que esculpeixen pits./ Fal·lus que hissen banderes/ de foc i vellut./ Batecs de llum, de música,/ de sang ardent assumits/ en el desig i en el goig,/ en la por oculta de la carn/ mossegada pel llop del temps.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba, (Editorial Aguaclara, Alacant 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia, 2002. La traducció al castellà és del narrador i poeta Daniel Arenas).