BASTIR LA MAR ENDINS

La poeta d’Alfara del Patriarca, Maria Carme Arnau, ha publicat un nou llibre, “Bastir la mar endins”, dins de la col·lecció de poesia de Brosquil edicions. Després d’haver-lo llegit un parell de vegades he escrit la següent reflexió:
Una ombra humana que mira a través d’una finestra i observa el paisatge rural o urbà és la imatge viva i crua de la soledat. La imatge de la soledat, però, també és la de l’individu que vagabundeja perdut pels espais del record i s’asseu meditatiu en un banc amb els peus i el cor adolorits i els ulls i les mans plenes de tristesa, amb les butxaques plenes d’amor i d’esperança i les paraules tatuades als llavis: “No hi ha ningú amb qui poder parlar/ de com se t’han escapat les hores pels dits/ i com has deixat sentir créixer els llavis./ Només, un enyor inquietant t’envolta”.
La soledat, dins i fora de casa, que a la poeta Maria Carme Arnau, li fa mal, però que a un mateix temps li és necessària per a poder llepar-se les ferides que li ha deixat “l’empenta apegalosa de la mort” i refer-se dels colp rebuts per la vida. Per repensar-se i repensar el món que l’envolta i construir en el seu mar interior el nou port on proveir-se d’energia positiva per a continuar navegant i trobar l’essència de la vida.
La presència d’alguns elements meteorològics, com la pluja, els núvols grisos i fins i tot el vent “La pluja em fa recórrer capvespres de nostàlgia”. “Entre pluja i pluja descric amb traços trivials/ la fragilitat en el mirall de la vida”, és un recurs literari que usa per a crear l’atmosfera de melangia que portaran a la poeta a evocar els fantasmes de l’absència, els miratges de la memòria “Mire el cel obscur i glaçat/ que presagia la pluja a la vesprada/ i la pols de l’estiu que s’arrugarà amb les gotes”, (quina imatge aquesta última tan bonica).
La poeta vol aturar el temps o almenys asserenar-lo però és impossible, sap, sabem de la seua velocitat i dels enderrocs que va deixant al seu pas, atrapats com estem per una societat que malmet i devora les hores i atrapa els éssers humans en les noves cadenes forjades amb lletres bancàries i hipoteques: “La llibertat és una gàbia d’oficina./ Les hipoteques han embalsamat les utopies”.
L’esguard i les mans, l’escriptura, la capacitat d’imaginar i crear bellesa és “la veu de la salvació”, però no escriu només per a crear bellesa sinó per a crear una eina per tal d’assolir una pau espiritual que li és tan necessària com a individu però també li és imprescindible per aniquilar l’odi i la maldat que domina el món: “Escric, tràgicament angoixada diu” i més endavant afegeix “Estic plena de dolors i patiments d’aquest món”. La poeta està pertorbada per les notícies que li arriben del món exterior i malgrat la lluita, el combat cos a cos que mantén en contra de la desesperança sent que mentre no ens alliberem de l’odi serà impossible el canvi.
El llibre “Bastir la mar endins” amb tot el respecte del món per la seua obra anterior, conté entre les seues pàgines un grapat dels poemes de millor factura i bellesa que ha publicat fins ara Maria Carme Arnau.