El músic, poeta i cantant Pau Alabajos, malgrat que fins ara només ha ofert als seus incondicionals, entre els quals em trobe jo, dos CD (Futur en venda i Teoria del Caos) compta ja amb un so personal que el caracteritza. Un so que ve donat per la presència constant (quasi com una segona veu) del violí en les seues cançons.
La seua música, al meu entendre i amb tots els matisos que calga, té dues grans vessants, una de compàs lent marcada per una veu malenconiosa i una altra que ratlla en un pop alegre i vital que em recorda alguns treballs del grup irlandès The Cors.
Les seues lletres entre la denúncia (“Línia 1”, “Contra el Ciment”...) i la reivindicació (“València 9 d’Octubre” –aquesta quasi bé un himne–) en ocasions deixen espai, també, per a la balada amorosa i fins i tot eròtica (“Cançó explícita”, “Tinc una mania inconfessable”) o per a la introspecció (“Sense equipatge”).
Una de les coses que més m’agraden de Pau Alabajos és que sap que ve d’una tradició musical (jo diria que d’una magnífica tradició), que n’és part i no li sap greu reivindicar-se en aquesta tradició i reivindicar-la en petits homenatges a poetes-cantants que l’han precedit com Raimon i Ovidi Montllor.
Pau Alabajos és un membre destacat d’una nova generació de cantautors que com ell mateix diu no venen de cap silenci, però són conscients que encara queda camí per fer en la defensa de la llengua, de la cultura, de la llibertat i dels drets civils i lluita, des de la música, contra els paranys ocults que en democràcia ens paren per a soscavar la nostra llibertat.
La seua música, al meu entendre i amb tots els matisos que calga, té dues grans vessants, una de compàs lent marcada per una veu malenconiosa i una altra que ratlla en un pop alegre i vital que em recorda alguns treballs del grup irlandès The Cors.
Les seues lletres entre la denúncia (“Línia 1”, “Contra el Ciment”...) i la reivindicació (“València 9 d’Octubre” –aquesta quasi bé un himne–) en ocasions deixen espai, també, per a la balada amorosa i fins i tot eròtica (“Cançó explícita”, “Tinc una mania inconfessable”) o per a la introspecció (“Sense equipatge”).
Una de les coses que més m’agraden de Pau Alabajos és que sap que ve d’una tradició musical (jo diria que d’una magnífica tradició), que n’és part i no li sap greu reivindicar-se en aquesta tradició i reivindicar-la en petits homenatges a poetes-cantants que l’han precedit com Raimon i Ovidi Montllor.
Pau Alabajos és un membre destacat d’una nova generació de cantautors que com ell mateix diu no venen de cap silenci, però són conscients que encara queda camí per fer en la defensa de la llengua, de la cultura, de la llibertat i dels drets civils i lluita, des de la música, contra els paranys ocults que en democràcia ens paren per a soscavar la nostra llibertat.
1 comentari:
Vaig coneixer a Pau en una actuació que va fer per a un lliurament de premis literaris.
Vaig assaborir tota la història de la nostra música popular més recent.
No cal dir que és imprescindible.
Publica un comentari a l'entrada