1
Estás predestinado a la muerte,
no le des más vueltas,
lo sabes, te lo enseñaron de pequeño.
Cuando naciste enterraron al abuelo
y poco tiempo después a la abuela,
mamaste llantos, viáticos y campanas de muerto.
A pesar de esto vives sin
la conciencia del fin.
De vez en cuando la Muerte asoma
por la puerta entreabierta del dormitorio
y te observa fijamente
invadiendo tus sueños.
Incómodo, tratas de ignorarla
buscando otros caminos,
pero todos los que encuentras
te llevan a su vacío
y tiemblas, tiemblas lleno de angustia
y te abrazas al cuerpo caliente
que, ajeno, yace a tu lado.
En brazos de Eros intentas huir de Tánatos
pero por mas que lo desees
¡ no puedes, no puedes, no puedes!,
Estás predestinado a la Muerte,
lo sabes, ¿que mas quieres que te diga?
(1
Estàs predestinat a la Mort,/ no cal pegar-li més voltes,/ ho saps, t’ho van ensenyar de menut./ En nàixer soterraren l’avi/ i poc temps després l’àvia,/ mamares planys, viàtics i campanes a mort./ Així i tot vius sense/ la consciència de la fi./ De tant en tant la Mort guaita/ per la porta entreoberta del dormitori/ i t’esguarda fixament/ envaint els teus somnis./ Incòmode, tractes d’ignorar-la/ cercant altres viaranys,/ mes tots amb els que et trobes/ et porten al seu buit/ i tremoles, tremoles ple d’angúnia,/ i t’abraces al cos calent/ que, aliè, jau a la teua vora./ En braços d’Eros intentes fugir de Thànatos,/ però per més que ho desitges/ no pots, no pots!, no pots!!,/ estàs predestinat a la Mort,/ ho saps, que més vols que et diga?)
Estás predestinado a la muerte,
no le des más vueltas,
lo sabes, te lo enseñaron de pequeño.
Cuando naciste enterraron al abuelo
y poco tiempo después a la abuela,
mamaste llantos, viáticos y campanas de muerto.
A pesar de esto vives sin
la conciencia del fin.
De vez en cuando la Muerte asoma
por la puerta entreabierta del dormitorio
y te observa fijamente
invadiendo tus sueños.
Incómodo, tratas de ignorarla
buscando otros caminos,
pero todos los que encuentras
te llevan a su vacío
y tiemblas, tiemblas lleno de angustia
y te abrazas al cuerpo caliente
que, ajeno, yace a tu lado.
En brazos de Eros intentas huir de Tánatos
pero por mas que lo desees
¡ no puedes, no puedes, no puedes!,
Estás predestinado a la Muerte,
lo sabes, ¿que mas quieres que te diga?
(1
Estàs predestinat a la Mort,/ no cal pegar-li més voltes,/ ho saps, t’ho van ensenyar de menut./ En nàixer soterraren l’avi/ i poc temps després l’àvia,/ mamares planys, viàtics i campanes a mort./ Així i tot vius sense/ la consciència de la fi./ De tant en tant la Mort guaita/ per la porta entreoberta del dormitori/ i t’esguarda fixament/ envaint els teus somnis./ Incòmode, tractes d’ignorar-la/ cercant altres viaranys,/ mes tots amb els que et trobes/ et porten al seu buit/ i tremoles, tremoles ple d’angúnia,/ i t’abraces al cos calent/ que, aliè, jau a la teua vora./ En braços d’Eros intentes fugir de Thànatos,/ però per més que ho desitges/ no pots, no pots!, no pots!!,/ estàs predestinat a la Mort,/ ho saps, que més vols que et diga?)
Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).
2 comentaris:
És ben irònic que la vida i la mort formin un tot inseparable i que ens costi tant d'acostumar-nos a aquest fet natural, tan natural com la mateixa vida. Un cicle que, breu, mitjà o llarg, comença i s'acaba.
Glòria. aquest poema forma part d'una petita col·lecció de poemes que vaig fer quan va faltar el meu pare i parla justament d'això de la vida de la mort però de l'amor i el dolor comun tot. Durant aquesta setmana aniré oferint uns quants poemes més d'aquest llibre que porta per nom "Hores baixes" traduïts pel poeta Berna Blanch.
Publica un comentari a l'entrada