(Manel Alonso, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina i Rafael Català, jurats dels Premis Ciutat de Sagunt, sopant i conversant a un restaurant de la capital del Camp de Morverdre)
Perversió del tròpic és una col·lecció de deu poemes de Pasqual Mas i Usó, escrits entre Almassora, Caracas, l’Atlàntic i la llacuna Tacarigua durant la primavera de l’any 2002 i publicats dins d’Els Llibres de L’Aljamia l’any 2006 en una edició trilingüe, l’original en llengua catalana, la recreació més prompte que la traducció al castellà del mateix autor i la versió en francés de Florence Vaugeois. Dic recreació i no traducció perquè Pasqual Mas aprofita el canvi de llengua per a canviar algunes peces de l’estructura del poema i capgirar fins i tot algunes imatges poètiques, com a exemple l’inici del poema Memòria del tròpic: «El bram caïnita esglaia la nit / sota l’ombra dels déus titella / d’Ella». «El grito cainita arde en la noche / bajo el arco de sus dioses de guiñol».
El poemari l’encapçalen uns versos de Mario Benedetti que parlen de l’oblit i la memòria: «todo se hunde en la niebla del olvido / pero cuando la niebla se despeja / el olvido está lleno de memoria». I s’obri amb un poema de vers lliure en el qual es recrea una escena nocturna de violència que emmudix la música i ompli de sang una escena de cada dia que alimenta l’odi del demà. L’ús de la onomatopeia construïx el nom de la ciutat protagonista. El tanquen tres poemes, també de vers lliure. En el primer Pasqual deixa enrere la ciutat del tròpic i torna a la llum de casa per a reestrenar l’armilla del futur. En el segon ens anuncia l’avalot i la revolta a la ciutat i denuncia els franctiradors que cerquen noves víctimes. I en el tercer ens avisa que el silenci que cobrix la ciutat durant la nit només oculta allò que no es vol veure.
En la part central sis poemes d’una extensió breu, emparentats amb el haiku no sols per les tres estrofes característiques, sinó per la mateixa filosofia que compartixen. La bèstia que l’home adora, l’angoixa i el dol del temps, els tentacles de l’hampa, la brama dels homicides, el pou de l’odi són els diversos temes tractats. «A la planta trenta, / pluja d’acer fet columna / zebra d’ulls captius».
Perversió del tròpic és la perversió que d’alguna manera fa l’home del paradís, vull dir la societat humana amb les seues misèries, la injustícia social que aboca la gent al crim i aquest a la violència i l’odi, fent compartir el mateix espai al cel i a l’infern. «S’atura natura. / Memòria del paradís / Manglar, / pou de l’odi».
El poemari l’encapçalen uns versos de Mario Benedetti que parlen de l’oblit i la memòria: «todo se hunde en la niebla del olvido / pero cuando la niebla se despeja / el olvido está lleno de memoria». I s’obri amb un poema de vers lliure en el qual es recrea una escena nocturna de violència que emmudix la música i ompli de sang una escena de cada dia que alimenta l’odi del demà. L’ús de la onomatopeia construïx el nom de la ciutat protagonista. El tanquen tres poemes, també de vers lliure. En el primer Pasqual deixa enrere la ciutat del tròpic i torna a la llum de casa per a reestrenar l’armilla del futur. En el segon ens anuncia l’avalot i la revolta a la ciutat i denuncia els franctiradors que cerquen noves víctimes. I en el tercer ens avisa que el silenci que cobrix la ciutat durant la nit només oculta allò que no es vol veure.
En la part central sis poemes d’una extensió breu, emparentats amb el haiku no sols per les tres estrofes característiques, sinó per la mateixa filosofia que compartixen. La bèstia que l’home adora, l’angoixa i el dol del temps, els tentacles de l’hampa, la brama dels homicides, el pou de l’odi són els diversos temes tractats. «A la planta trenta, / pluja d’acer fet columna / zebra d’ulls captius».
Perversió del tròpic és la perversió que d’alguna manera fa l’home del paradís, vull dir la societat humana amb les seues misèries, la injustícia social que aboca la gent al crim i aquest a la violència i l’odi, fent compartir el mateix espai al cel i a l’infern. «S’atura natura. / Memòria del paradís / Manglar, / pou de l’odi».
4 comentaris:
Excel·lent anàlisi Manel. Malauradament, la temàtica serà sempre actual.
Manel,
És fantàstic veure com s'escriu més en la nostra llengua a Valencia que a Catalunya...al menys aquesta és la impressió que tinc només seguint les obres que ressenyes en aquest blog tan estimat per a mi.
Rep les meves salutacions!
No és certa eixa percepció Glòria, s'edita més a Catalunya, el que passa és que al meu blog lluite contra l'invisibilitat que pateix la literatura feta per autors valencians i a més no escric sobre novetats sinó sobre llibres.
Tens molta raó, Manel. Sempre trobo a faltar a les llibreries més literatura en català, valencià, balear, de la franja, de l'Alguer etc.
La teva lluïta és molt encomiable i a mes quatre ens fa efecte.
M'encanta la teva seguretat: Escric de llibres, no escric de novetats. És a dir, parles d'història.
Salutacions afectuoses!
Publica un comentari a l'entrada