HISTÒRIES DEL PARADÍS

Vint-i-dos són els relats que conformen la primera obra de ficció del músic i també escriptor Xavi Sarrià, que porta com a títol Històries del paradís (Bromera, 2008) Aquest títol, a tots aquells que combinen l’estima per la literatura amb la passió per la música popular, els recordarà el del darrer treball discogràfic del grup Obrint pas: Benvingut al paradís, i alguns fins i tot arribaran a pensar que els dos treballs estan connectats d’una manera o altra. No s’equivoquen. El mateix Sarrià (que no oblidem és el cantant, guitarrista i lletrista del grup), en la revista L’Illa, ho reconeix: “El disc volia representar les contradiccions del món actual, on la societat ideal que ens venen sembla el paradís, el paradigma de les llibertats, els drets i la justícia, i, en canvi, amaga realitats ben amagades. El llibre beu del mateix concepte, (encara que tot seguit afirme:) però no tenen més relació que aquesta voluntat de reflectir el món d’avui”. Jo he trobat algun que altre punt més de connexió, per exemple en Oblit, un relat escrit sota la forma d’una carta i que ens narra en primera persona l’aventura d’un africà menor d’edat que amb una patera travessa la mar fins acabar en un centre de reclusió de Barcelona. El seu prec “No m’oblides” és el mateix que el de la tornada de la cançó Dakar.
Les narracions són breus, algunes molt més que altres, escrites amb un llenguatge directe, hi predomina la frase curta, on l’autor s’assaja utilitzant per una banda diverses tècniques narratives i per una altra emprant diversos gèneres i subgèneres literaris.
Llàgrimes per exemple és una narració en forma de diàleg on la veu narrativa apareix estrictament per a marcar el paisatge amb figures convertit en un escenari, o assenyalar algun gest important dels protagonistes.
Calfred està escrit quasi sense puntuació, amb la intenció de provocar en el lector una sensació de velocitat com la de la música punk. Ací les conjuncions copulatives ajuden a agafar una mica d’aire.
Silenci, narrat a l’igual que Por en primera persona, però així com en Por Sarrià tirà mà de petits flash-backs per acabar de donar la informació necessària i explicar-nos la situació d’un jove que s’amaga en un armari mentre un company dispara a tort i a dret en un institut, en Silenci utilitza la reiteració d’aquest mateix mot per a transmetre al lector l’atmosfera asfixiant que una persona aïllada i retinguda per la força, víctima d’una tortura psicològica, està patint.
Pel que fa als gèneres literaris, Oasi, per exemple, que ens parla de la solidaritat i la resistència contra l’adversitat provocada per una catàstrofe climàtica, està escrit en forma de rondalla infantil. O en Ambició utilitza la faula per a detallar el funcionament de les classes socials i narrar-nos la insolidaritat d’alguns que aboquen les seues energies per tal de grimpar en l’escala social.
A Xavi Sarrià li agrada jugar amb el lector, crea escenes i situacions amb una gran facilitat que resol d’igual manera, però una vegada resoltes amb una sola frase li dóna una nova lectura o un gir inesperat. Al llarg de tot el llibre ens oferix una mirada crítica de fulgors vermelles, unes instantànies sense concessions.
Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

HISTÒRIES URBANES

( D'esquerra a dreta Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Maria Carme Saez, Rafael Escobar i Manel Alonso)

Començant pel principi, he de dir que el que menys m’agrada del recull de narracions breus que signa Rafael Escobar és el seu títol: Històries urbanes (Perifèric edicions, 2003). El trobe massa genèric i poc adient per a les cinc narracions que pretén aixoplugar, a mi aquest títol em féu pensar que m’hi trobaria alguna cosa diferent a la que m’hi he trobat. Ara, feta aquesta crítica inicial, afegiré que es tracta de cinc narracions ben estructurades, iròniques, algunes fins a ratllar en el cinisme, amb una prosa eficaç en la qual Escobar, que és un home amb ofici, es permet de vegades algunes pinzellades poètiques. Cinc narracions on el personatge protagonista té un pes primordial, els seus pensaments i els flash-backs, les seues emocions són factors importants si no decisius dins del relat. Com a lector, he tingut la sensació que Rafael Escobar els ha escrit amb un tornavís amb el qual ha anat donant una o diverses voltes a la trama segons ha cregut convenient. Les històries transcorren en un termini curt de temps, unes hores com a molt, sempre de la mà d’una situació delicada, si no límit, per al protagonista, una situació que ens portarà a un escenari concret, i des d’ací al present i al passat del protagonista al mateix temps que a conéixer una petita galeria de personatges que acabaran adornant i conformant l’univers del relat.
Rafael Escobar és un gat vell i savi, murri també, i conduïx amb destresa narrativa el lector deixant-li caure pistes bones i pistes falses per una banda, per a mantindre el seu interés, i per una altra per tal d’evitar la previsibilitat, temuda per tot contista, i sorprendre’l al final.
Si n’haguera de destacar un d’entre els cinc, destacaria Perversa oronella tardana (Premi de Narrativa Felip Ramis de la Vila Joiosa 1994), on Escobar juga amb precisió, sensualitat i fatalisme amb el mite d’Electra.
Quatre dels cinc relats van obtindre en el seu moment un premi literari, una qüestió que em fa pensar que el recull va nàixer a posteriori, sense haver estat prèviament planificat. Al seu favor diré que té una unitat que altres reculls pensats com a tals des del principi no tenen.

CONSTANTS VITALS

Aquells que hem conegut en vida Manuel Garcia i Grau, que hem tingut la sort de compartir conversa i gaudir de la seua bonhomia, tendim a fer una primera lectura equivocada del que fou el seu darrer llibre de poesia, Constants vitals (Premi de Poesia Ciutat de València, Bromera, 2006), potser perquè el títol té ecos d’hospital, i això sumat a la greu malaltia que se’l va endur ens ho fa pensar. Però no. Constants vitals no és cap testament literari, sinó un llibre on l’autor fa palesa la seua passió pels mots i la creació poètica, on reivindica la rebel·lia, la lluita contra un sistema que pretén callar-nos i conformar-nos perquè la història ha arribat a la seua fi. «Ens han dit que callàrem / que el món és perfecte, que la pluja cau per tots...». Garcia i Grau alça la veu exigint el dret que tenim a l’esperança i a la utopia.
Constants vitals és una col·lecció de poemes on l’honestedat i una estranya clarividència són palpables en cada vers. El volum està dividit en dues parts, Les gleves i les petjades, que recull quinze poemes (en realitat en són dèsset ja que hi ha un Testimoni sota paraula que n’està format per tres) i L’esguard i l’escorça, que recull catorze poemes. Majoritàriament, es tracta de poemes extensos (vull dir superiors a catorze estrofes) de vers lliure, en els quals apareixen constantment referències a personatges i a obres dels clàssics grecs i llatins, així com de clàssics moderns.
De vegades ens oferix alguns poemes escrits amb la tècnica narrativa de la faula o del relat, com és el cas de L’escrivent assegut o Jardí Desolat, i en algun cas la tècnica de l’oració, com en Pregària subtil, ei si potser, d’un migagnòstic.
Ja des dels primers poemes Garcia i Grau ens avisa que el poeta l’hem de buscar en la seu obra, que escriure, per a ell, és tornar a donar-li vida a les coses, per a més endavant afirmar que els mots són la clau que obren tota veritat. «El poema és un lladre que sap obrir tota presó». També Garcia i Grau ens parla dels seus records, alguns són imatges d’espais de la infantesa arrabassats o perduts, la memòria dels quals el lliga als seus ancestres i aquests al país que tant estima.
Hi ha també la denúncia, seguint la línia del seu llibre La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia), de les injustícies i de la violència que patix alguna comunitat humana com ara el poble palestí.
Manuel Garcia i Grau fou un home que en paraules pròpies «sols ha volgut oferir les constants vitals dels seus versos / entre els ulls del món i la ràbia delerosa de la vida».
Amics, busquem el poeta en la seua obra, allí continua viu i disposat a mussitar-nos amb la serietat que el caracteritzava els seus mots.

AQUESTA ESTRANYA QUIETUD, UNA LECTURA

Si d’alguna manera he de qualificar la poesia del castellonenc Joan Baptista Campos Cruañes, seria com a poesia de l’experiència, de l’experiència en alguns casos del viatge (Quadern de l’Índia o Istanbul, per exemple). Campos és un gran viatger, i en altres ocasions treballa la seua experiència més quotidiana. En Aquesta estranya quietud (Premi Antoni Matutano d’Almasora 2004, Brosquil edicions, 2005) és el seu ofici de metge d’urgències i com viu la persona que hi ha sota la bata el dolor i l’angoixa de la mort el que marca els seus versos.
Aquesta estranya quietud és un llibre dividit en tres parts: Perquè no s’allarga la vida, A peu d’obra i Aquesta estranya quietud, on combina el vers lliure amb la prosa poètica. En les seues pàgines la presència de la mort és latent, vull dir com l’individu s’hi enfronta, com aquell que queda reacciona davant del dolor que provoquen la pèrdua i l’absència.
Campos, en la primera part, declara el seu odi a la mort, emprén una lluita contra el pas veloç del temps i les hores balafiades i desitja allargar la vida (ell és un gran vitalista), encara que siga a través de l’esperança en una altra vida després de la mort.
A peu d’obra s’inicia amb un poema on ens declara que lluita per l’esperança i ens alerta dels perills que oculta el camí, entre els quals està el de perdre la memòria del dolor, no podem ocultar el dolor sota el mant d’una dedicació exclusiva a la faena, el sexe o la poesia fidel companya.
En la tercera part del llibre els poemes són més breus i m’atreviria a dir que el to és un altre, el paisatge pren protagonisme. Un paisatge en calma on des de la quietud de finals d’un estiu el poeta és pres per la necessitat de restituir la voluntat de viure, de refer el passat, d’inventar un àmbit nou on arrecerar-se de l’estranya quietud que ens nega els dies després de consumat el drama de la mort, de l’absència i del buit definitiu.
Tinc la sensació que bona part d’aquest llibre Joan Baptista el va escriure tenint en el cap els darrers dies i la mort del malaurat escriptor Vicent Marçà, a qui li dedica un bellíssim poema, Per què ens has desterrat la paraula, el qual transmet un dolor tan sincer que deixa com un vulgar mentider el Fernando Pessoa que afirma que el poeta és un fingidor.

UN COMENTARI SOBRE ALGUNS POEMES D'ESTELLÉS

Llegint el llibre Mort i pam (Carena editor, València, 2004), una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés compilada per la seua filla Carmina Andrés Lorente amb la intenció de fer una mena de biografia narrada pel mateix poeta, he tornat a trobar un seguit de sonets sense rima però amb un gran ritme interior, la qual cosa va fer en el seu moment que cantautors com ara Paco Muñoz els musicaren amb un bon resultat. Aquests sonets, nus d’imagineria poètica, són vertaders microcontes que narren amb l’estructura d’un relat, però amb la forma externa d’un poema, un fet concret, un retall de la realitat de vegades sorprenent, de vegades suggerent, de vegades merament anecdòtic.
Els estudiosos de l’obra del poeta de Burjassot ens han avisat reiteradament de la narrativitat de la seua poesia, i alguns d’ells han arribat a afirmar que hem perdut un bon narrador potser per les circumstàncies històriques adverses que tant ell com la nostra literatura van passar, que a ell l’empenyien només a la poesia. Però quan el lector ha tingut entre mans algun dels seus escassos llibres de narrativa, El coixinet (1998), Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988), el desencís ha estat notable. Ara, llegint aquest sonets, em referisc al poema 7 (El mort, que no s’havia mort en casa, / el dugueren a casa a grapats, tots, / i es despenjava un braç del mort, i el cap / se’l ficava dins la butxaca a l’altre. / Tots el duien, sol·lícits, raonant-li / com si li hagués sentat mal el conyac...) i el 61 (Es va morir a la primera, i tots / deien si hauria mort altres vegades, / de tan rebé com va morir, com si / ho tingués assajat, cara a l’espill,/ com els actors i els oradors, / que verifiquen o constaten certes / actituds...), que pertanyen al llibre El gran foc dels garbons, el lector es pregunta per què cap estudiós, cap editor no ha pensat en oferir una antologia de poemes-conte (permeteu-me aquesta llicència) de Vicent Andrés Estellés on puguem assaborir la capacitat narrativa dels seus poemes, eixa nuesa poètica, eixe immens ritme interior, així com l’univers quotidià que amb ells ens retrata.

L'HEREU DELS TRETZE

Els Tretze és el malnom que reben els membres d’una família de Xàtiva que conserven bona part de la tradició, de la saviesa i de la cultura popular de la comarca de la Costera, tot aplicant-la en el seu dia a dia.
Els anomenen els Tretze perquè tretze foren els fills d’un matrimoni xativí avantpassat seu; però el temps, els accidents i alguns esdeveniments històrics han fet minvar la família fins quedar-ne quatre membres, una tia àvia, dos oncles avis i el fill orfe d’una neboda.
La trobada de la colla A colp de pedal que és de visita cultural a Xàtiva amb els tres membres de major edat de la família i la posterior recerca del més menut per diversos indrets servixen a Toni Cucarella per a fer als lectors de guia en un veloç i interessant recorregut per bona part de la seua comarca, la Costera.
Àngel, el tretze més jove, va deixant per cada lloc que passa un doble enigma amagat que cal resoldre per a poder trobar el lloc on s’oculta el següent. El joc és una cursa trepidant en què amb enginy i intel·ligència cal aconseguir atrapar-lo. Encisat com està per la dinàmica del joc, Àngel no és conscient que es juga part del seu futur en l’aventura, ja que hi ha uns parents llunyans que se’l volen endur lluny de Xàtiva. Si ell se’n va, tots els seus vells parents no li podran transmetre la saviesa que han heretat dels seus avantpassats i l’hereu dels tretze deixarà de ser-ho.
Aquesta és una nova aventura de la colla A colp de pedal creada pel mestre i escriptor Alfred Ramos i que comarca a comarca valenciana diversos escriptors han anat fent seua. Cucarella, amb una prosa destra, àgil, plena en els diàlegs de frases fetes amb pedigrí i agafant-se alguna que altra confiança amb els membres de la colla, a través d’una petita aventura ens mostra una comarca rica, carregada d’història i on es conserva encara bona part del patrimoni de la cultura popular del nostre país.
En acabar de llegir el llibre he tingut la sensació que el missatge de Cucarella es troba en el fet que els més menuts han de ser conscients que són hereus d’una llengua, d’una cultura que durant generacions ha subsistit a través de la transmissió oral de pares a fills, i que no es pot trencar la cadena que ens fa ser qui som.
Com en tota la resta d’aventures de la colla A colp de pedal, L’hereu dels tretze (Abril-Prodidacta) compta amb les excel·lents il·lustracions de Robert Amoraga.

BAIXANT DE LA CALDERONA