La trajectòria musical del cantautor d’Algemesí Rafa Xambó s’inicia en la dècada dels setanta, amb cançons d’un marcat caràcter reivindicatiu i poemes musicats, i encara que no va deixar gravat cap treball en solitari es pot afirmar, malgrat el temps transcorregut, que la seua música i la seua manera d’interpretar-la d’aleshores tenia clares influències d’alguns autors provinents de la primera i de la segona fornada de la Nova Cançó, com ara Marian Albero, Carles Barranco, etc. Després d’un llarg parèntesi de silenci, reapareix en la primera dècada del nou segle amb un disc magnífic: 7 acústics (2002), enregistrat amb la banda La Fusteria. Però el seu disc pont és Dies oberts, aparegut l’any següent, on encara hi ha cançons provinents de la seua primera etapa, com també algun homenatge, i en el qual començarem a veure una lenta evolució cap a altres ritmes d’origen brasiler en alguns casos i anglosaxons en la majoria, en alguns d’aquests temes se senten també influències de músics com ara Lou Reed, de qui Xambó ja interpretà un tema el 1992 en el disc de Bustamente Ciutat magnètica.
El 2006 apareix el disc Cançons de la memòria trista, un treball en el qual els dos eixos que han marcat la carrera musical de Xambó (la crítica i la reivindicació social i la poesia a través la conversió en cançons de versos de diversos poetes, si en la seua primera etapa foren Miquel Martí i Pol i Guillem d’Efak ara ho són Marc Granell, Txema Martínez Inglés, etc.) continuen ben presents. En aquest cedé podem trobar cançons d’un gran nivell, com ara Caminant, Plou i, sobretot, Bales.
I el 2010 edita Andanes, un treball més íntim, més madur, producte d’un viatge que el va portar a residir durant prop d’un any a la ciutat escocesa de Glasgow. Però en aquest treball, no per intimista, deixa d’estar present la seua veu reivindicativa en temes com ara Assassins del sud, o s’oblida de la poesia d’altres poetes, en aquest cas d’Isabel Garcia Canet i de Manel Rodríguez-Castelló, que a més li prologuen el compacte.
Deia Josep Pla que el català és un animal que s’enyora. Rafa Xambó, a Glasgow, se sentia atrapat per l’enyorança, l’enyorança d’un clima en contraposició a la meteorologia que patix allí i del qual ens parla en Vestit de neu, d’un paisatge, d’una manera d’entendre la vida i de vegades aquest enyor el porta al record de vivències familiars (Aiguacels), a la memòria del pare de qui ja vam saber en Cançons de la memòria trista, a l’homenatge a antics companys de lluita per la llibertat i la dignitat d’aquest poble que és el nostre com ara L’eco del somni, que dedica a Ovidi Montllor. També reflexiona sobre els sentiments contradictoris que pot provocar el viatge en L’home a l’andana. I al final el retorn que Xambó viu amb l’alegria de l’animal mediterrani que deixa el nord gelat i alça el vol que el portarà a casa, això ho canta amb picades d’ull estellesianes en Cap a casa.
En Andanes podem trobar algunes de les millors cançons que ha escrit fins ara Rafa Xambó, com ara A Glasgow, L’home a l’andana o Cap a casa. També tenim l’oportunitat de tornar a sentir la veu trencada de Miquel Gil i les guitarres d’Albert Ortega, que en aquesta ocasió s’encarrega en exclusiva de la producció musical.
El 2006 apareix el disc Cançons de la memòria trista, un treball en el qual els dos eixos que han marcat la carrera musical de Xambó (la crítica i la reivindicació social i la poesia a través la conversió en cançons de versos de diversos poetes, si en la seua primera etapa foren Miquel Martí i Pol i Guillem d’Efak ara ho són Marc Granell, Txema Martínez Inglés, etc.) continuen ben presents. En aquest cedé podem trobar cançons d’un gran nivell, com ara Caminant, Plou i, sobretot, Bales.
I el 2010 edita Andanes, un treball més íntim, més madur, producte d’un viatge que el va portar a residir durant prop d’un any a la ciutat escocesa de Glasgow. Però en aquest treball, no per intimista, deixa d’estar present la seua veu reivindicativa en temes com ara Assassins del sud, o s’oblida de la poesia d’altres poetes, en aquest cas d’Isabel Garcia Canet i de Manel Rodríguez-Castelló, que a més li prologuen el compacte.
Deia Josep Pla que el català és un animal que s’enyora. Rafa Xambó, a Glasgow, se sentia atrapat per l’enyorança, l’enyorança d’un clima en contraposició a la meteorologia que patix allí i del qual ens parla en Vestit de neu, d’un paisatge, d’una manera d’entendre la vida i de vegades aquest enyor el porta al record de vivències familiars (Aiguacels), a la memòria del pare de qui ja vam saber en Cançons de la memòria trista, a l’homenatge a antics companys de lluita per la llibertat i la dignitat d’aquest poble que és el nostre com ara L’eco del somni, que dedica a Ovidi Montllor. També reflexiona sobre els sentiments contradictoris que pot provocar el viatge en L’home a l’andana. I al final el retorn que Xambó viu amb l’alegria de l’animal mediterrani que deixa el nord gelat i alça el vol que el portarà a casa, això ho canta amb picades d’ull estellesianes en Cap a casa.
En Andanes podem trobar algunes de les millors cançons que ha escrit fins ara Rafa Xambó, com ara A Glasgow, L’home a l’andana o Cap a casa. També tenim l’oportunitat de tornar a sentir la veu trencada de Miquel Gil i les guitarres d’Albert Ortega, que en aquesta ocasió s’encarrega en exclusiva de la producció musical.
1 comentari:
Molt d'acord, Manel. Al disc nou hi ha alguns dels millors temes del Xambó.
Publica un comentari a l'entrada