divendres, 19 d’agost de 2011

ALS PEUS DEL PENÓ OFERINT GLÒRIES

(Castell d'Almansa)



S’ha parlat molt de l’any 1707, dels efectes sobre la personalitat del poble valencià de la batalla d’Almansa i els posteriors decrets que obligaven els valencians als usos i lleis de Castella. Per cert, que el dia 29 de juny serà el centenari d’un d’aquells decrets. Fins i tot els més almogàvers (utilitzant un terme emprat per Emili Piera) obliden que amb anterioritat, en temps de Felip IV, el comte-duc de Olivares ja ho va intentar. Els valencians portem molts segles suportant, a càrrec de les elits de poder castellanes, un setge que no pretén sinó la desaparició de tot allò que conforma la nostra identitat. Hem sentit en la nostra pell, amb més o menys intensitat, com un mar poderós ens anava erosionat la nostra personalitat històrica, jurídica, lingüística i nacional.
Hem perdut moltes batalles. Són forts i perseverats els nostres enemics i les seues idees tacades de supremacisme. La seua nacionalitat l’han pretesa construir sobre el que ells han considerat les cendres d’altres que no pogueren arribar a ser. Així i tot, són conscients que sota aquestes cendres encara bateguen les brases que un dia podrien arribar a convertir-se en flames. Ho tenen molt clar i saben que quan una comunitat humana pren consciència que és una nació res no l’atura fins que obri el camí de la sobirania. Són conscients, a pesar de com d’estúpids que puguen arribar a paréixer, que la llengua és un dels trets definitoris de les nacions, per això llancen els seus dards enverinats sobre ella en forma d’impediments al seu ensenyament , al desenvolupament normal d’una literatura amb aquesta llengua, d’un teatre i d’una indústria audiovisual valenciana i en valencià.
La dreta espanyola, fins i tot per damunt del neoliberalisme que ara ens ofega, és i se sent hereua del comte-duc, del jacobinisme borbònic, i es creu en l’obligació sagrada d’anar acotant les cendres i apagant-les a poc a poc, ara invocant el nom de la llibertat i de la vida, com en altres temps invocaren la mort i les cadenes.
Els valencians, als quals fins i tot l’home del temps se’ns puja a la gepa i ens nega el dret de dir-nos valencians i ens diu llevantins, hem aguantat, mal que bé, el setge durant segles i ha florit la nostra identitat cada vegada que la història ens ha estat una mica propícia. Així que, a pesar que els nostres dirigents, acòlits de l’opacitat i de l’engany, una vegada més s’agenollen amb l’excusa de «lo que nos une» als peus del penó del poder centralista i unificador, sàpiguen que els valencians suportaran el setge fins que arribe una nova primavera, que esperem que siga la definitiva. Una altra solució seria decidir treballar al marge de la classe dominant i del poder establert però això no es perdona i es perseguix amb sanya, com a exemple l’assetjament que patix ACPV.




(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 16 de juny de 2011)