L'ESTRÉS DEL MEU AMIC JOAN

El meu amic Joan és professor de valencià i li agrada dedicar en part les seues estones lliures a escriure. Ha guanyat alguns premis literaris i fins i tot li han editat alguna novel·la. En certa manera, és un home feliç a qui li agrada sominar en un país més lliure, més democràtic i més culte, si no fóra per l’atmosfera enrarida que una part de la classe política genera amb males arts sobre la llengua que ell impartix en classe i usa en els seus textos creatius. L’altre dia em deia que troba injust que analfabets en valencià qüestionen el lèxic i la gramàtica d’aquesta llengua. O que des de posicions de supremacia lingüística vulguen arraconar o clarament anihilar la llengua materna d’una gran part dels valencians, i a més ara ho volen fer aprofitant l’excusa de la crisi.
La veritat és que a Joan i a molts dels nostres professors i creatius raons no els en falten per a estar desencantats i estressats. El més dolorós de tot plegat és que tenim uns governants que estan convençuts que mai no s’equivoquen, que mai no incomplixen les lleis que ells han ajudat a redactar, que dediquen molts esforços a treballar per la transparència en la gestió, per defendre la pluralitat lingüística i informativa, i que la culpa de tot és d’una minoria que vol robar les nostres senyes d’identitat i del mateix sistema autonòmic que cal canviar, això és el que creuen ells, perquè la realitat és una altra, la mala gestió dels nostres recursos, el qüestionament de la llengua buscant rèdits electorals, l’opacitat i falta de transparència, la censura aplicada a exposicions fotogràfiques, sarsueles,..., posant la mà en el dret a la llibertat de creació i fins i tot el respecte a l’autoria, etc., són el signe que han marcat les darreres legislatures.
La situació, per exemple, de les arts escèniques al País Valencià ha dut bona part del sector, a través d’una carta oberta, a demanar la dimissió de la responsable, tot acusant-la de deriva econòmica i falta de transparència en la gestió. O la queixa constant dels nostres músics, que a penes apareixen en la radiotelevisió pública valenciana, la mateixa que cedix estudis per a gravar programes radiofònics de cadenes privades de la mateixa ideologia que el partit que ens governa. L’altre dia Raimon es queixava de com de difícil resultava que el programaren als teatres de la ciutat de València.
La crisi, que no és sols econòmica, ens amenaça, amenaça els creatius i tota la indústria cultural, però s’acarnissa d’una manera especial en aquells productes fets en valencià. Jordi Ferré, nou president de l’Associació d'Editors en Llengua Catalana, afirmava en una entrevista a un conegut mitjà de comunicació que “les vendes del llibre en català baixen més que en castellà”, i que tot el sector cultural es veu tocat per la retallada dels ajuts institucionals, que ací al País Valencià ja eren baixos per exemple en referència al llibre valencià. Però també hi ha altres aspectes, que no depenen dels polítics com ara la mala situació dels productes culturals als punts de venda, o la tortuosa per no dir escassa promoció que patixen que ho agreugen.
Una vertadera llàstima, ara que, a pesar que ja s'havia aconseguit posar en marxa a empentes i redolons una petita indústria cultural i que tenim bons productes en el camp de la música en valencià, de la literatura, de les arts escèniques i audiovisuals, arriba de colp aquesta crisi i els que l’han provocada i l’estan mal gestionant es posen a retallar amb una clara idea de desfer-ho tot en nom de l’economia, però en realitat el pla està dissenyat per una ideologia nacionalista excloent i de baixos nivells de tolerància i democràcia. Com no va a estar desinquietat el meu amic Joan!

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 17 de març de 2011)