dijous, 11 d’agost de 2011

INSENSIBLES ALS COLPS



Durant la presentació de les candidatures del PPCV a les eleccions municipals, en prendre la paraula l’alcaldable de Vila-real, una part del públic (no vull pensar que tot) va exigir al personatge que canviara de llengua i fera la seua intervenció en castellà; l’home, sense oposar la més mínima resistència, així ho va fer. Després va eixir la candidata per Torrent i va demanar perdó (perdó?!) als assistents per si de cas se li escapava alguna paraula en valencià. Aquest no és un fet aïllat, ni d’ara, ni exclusiu del PPCV. Fa uns anys, acompanyat de la meua mare, en un acte del PSOE en el nostre municipi, en intervindre el seu alcaldable, una veu del públic va exigir que aquest fera el seu parlament en castellà; cap ni un del mig centenar d’assistents va replicar-li a l’individu en qüestió i l’alcaldable va canviar de llengua, la meua mare indignada es va alçar i va eixir de la sala, va ser l’única.
He de confessar-los que en qüestions de sociolingüística sóc un ignorant per a explicar amb arguments científics aquests fets, però també els he de dir que no sóc sord, ni cec, i per tant puc afirmar que el PPCV i el PSOE també tenen entre els seus votants un gran nombre de valencianoparlants i que em costa entendre l’actitud davant del valencià de la seua militància, dels seus simpatitzants i dels seus càrrecs públics. Tampoc no entenc l’actitud dels valencianoparlants presents en aquests actes en ser insultats d’aquesta manera, la seua és una actitud servil davant d’una agressió que ja no és passiva sinó activa i que pretén (com ho feren el centralisme borbònic i el nacionalcatolicisme) traure de l’escena pública la nostra llengua i arraconar-la a l’àmbit familiar i folklòric. Eixos valencianocallants són els vertaders culpables de la salut social de la nostra llengua, i ja es poden gastar diners les nostres institucions en campanyes per la promoció i l’ús del valencià que no van a servir de res mentre aquesta actitud no canvie. Són gent que no senten dolor front als colps que reben, són fills del tio Tom (el de la cabanya) que assistixen a un acte públic on qui marca les regles és la gent del KKK.
Dels altres, d’aquells que bramen en actes públics amb una actitud bel·ligerant i de supremacisme lingüístic, pensant que el crit té la raó i no la paraula, no vull ni parlar-ne.


(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 5 de maig de 2011)

2 comentaris:

Vicent Sanz ha dit...

Sí, la sociolingüística en diu diglòssia, un terme que políticament tothom amaga sota l'estora. Els catalanoparlants (de tota l'àrea lingüística) en pateixen en menor o major mesura. La llengua A té el prestigi social per les causes que siguen i fins i tot els parlants de la llengua B, en procés de substitució, troben bé que en le ssituacions de comuicació vinculades al prestigi social es faça servir la llengua A. El que em fa pensar d'aquest esquema com pot ser que un procés de substitució dure tant. A Múrcia i, després, al Baix Segura, per exemple, va completar-se relativament prompte; en canvi al Rosselló, després de més de 300 anys de francesització, encara no s'ha cosumat definitivament. Potser el procés de substitució social és més recent del que es pensa convencionalment. Llavors articles com el d'Hèctor Bofill (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/441992-les-obres-sepultades.html) d'aquesta mateixa setmana incideixen en això mateix que dius. Però no sé exactament per què no hi puc estar d'acord.

Josep Lluís ha dit...

Eixe concepte de valencianocallants (l'has encunyat tu?) explica moltes coses. Sovint esperem que la gent de fora o els immigrats de fa anys d'altres parts d'Espanya aprenguen valencià. Per què fer-ho si els valencians mateixos reneguen de la pròpia llengua?